Fill d’Histaspes, sàtrapa de la Pàrtia. Segons la inscripció de Behistum, pujà al tron després d’haver donat mort al mag Gaumata, que es feia passar per Bardiya, germà de Cambises. Diversos governadors que cobejaven el poder suprem es rebel·laren, però entre el 520 i el 519 Darios aconseguí de sotmetre les províncies d’Elam i Babilònia, entre altres. Fermament establert en el tron, volgué expandir el seu imperi, tanmateix sense gaire èxit: el 514 conquerí la Tràcia oriental, però fracassà en el seu intent de sotmetre els escites. Per un altre costat, les guerres mèdiques, que s’iniciaren el 498 a causa de la presa de Sardes per la gent de Milet, acabaren en una desfeta dels perses: el 492, l’estol de Mardonius fou destruït per una tempesta davant el mont Athos i, el 490, les tropes de Datis foren vençudes a Marató pels atenesos.
L’obra administrativa de Darios fou important, com també ho fou el seu afany constructor (conclusió del canal de la Mediterrània a la Mar Roja, iniciat pel faraó Necao). Mostrà, així mateix, una gran tolerància envers altres religions (permeté als jueus d’edificar un nou temple a Jerusalem).