Escrita per Giovanni Boccaccio, en 1349-51, representa el final del llarg itinerari artístic de l’autor i és la millor obra de la novel·lística medieval. Com a conseqüència de la pesta negra del 1348, set dones i tres homes fugen a una vil·la dels afores de Florència i durant deu dies cadascun d’ells explica una novel·la. La pesta en constitueix el marc decoratiu i artisticoliterari: fa la sensació de serietat i permet una llibertat temàtica i d’expressió inimaginable fora d’aquells moments d’excepció. Una de les característiques de l’obra és un marcat realisme: figures i passions mai no són típiques o abstractes, sinó concretes i reals; el que interessa Boccaccio és la realitat i els ambients, sobretot els coetanis que ell conegué: l’acció de la major part de les novel·les ha d’ésser situada als s. XIII i XIV. Molts personatges són figures reals i conegudes (Giotto, Guido Cavalcanti, etc), i hom pensa que també ho foren molts d’altres: el que no és sabut és fins a quin punt la caracterització d’aquests personatges és invenció de Boccaccio. Tradicionalment, el Decameró ha estat famós com a llibre d’obscenitats; avui és considerat com a obra d’art amb variadíssims elements, àdhuc lascius, on hom pot distingir dues direccions principals: els temes amorosos (hi ha amors sensuals, lírics, tràgics, etc, i Boccaccio hi vessà la seva experiència amorosa) i un culte per la intel·ligència humana en tots els seus graus, des de l’astúcia del delinqüent fins a la dignitat cavalleresca. Coexisteixen els eixerits (que són quasi sempre els guanyadors) i els beneits; el més eixerit és Ciappelletto (per això és el protagonista del primer conte), i el més beneit és Calandrino (Boccaccio se n'adonà i en féu centre de tres relats). Boccaccio és medieval, però al Decameró hi ha elements renaixentistes: no hi ha cap afany moralitzador ni valors exemplars i, dins un marc i una ordenació (deu novel·les cada dia, un rei o una reina, un tema fixat cada dia, etc), hi ha ruptura, car un dels narradors té el privilegi excepcional de tractar del tema que més li agradi, bé que no sigui el preestablert. Una notable versió anònima del Decameró fou acabada el 1429 a Sant Cugat del Vallès, en la qual algunes poesies italianes foren substituïdes per unes altres de catalanes. El 1988 F.Vallverdú en publicà una nova versió íntegra.