Nascut al si d’una família ben situada, hom el creu versemblantment fill natural de Talleyrand. Alumne de Pierre Guérin a l’École des Beaux-Arts, fou company de Géricault, El rai de la “Medusa” (1818-19) del qual el portà a pintar en un estil similar la Barca de Dant (Musée du Louvre), obra presentada al Salon del 1822 i lloada pel futur president Thiers, aleshores crític d’art. Compartí l’obrador amb el pintor anglès Thales Fielding, que li féu conèixer l’art del seu país: pintava aleshores l’extraordinària figura Noia òrfena al cementiri i la Matança de Quios (1824, Musée du Louvre); l’impacte d’aquesta darrera obra (al cel i al fons de la qual hom aprecia la influència de Constable) fou doble: com a peça cabdal del nou estil i com a al·legat contra el domini turc a Grècia. El 1825 anà amb Bonington a Londres, on tres anys més tard foren molt ben acollits els seus olis Execució de Marino Faliero (1826, Wallace Collection de Londres) i Grècia expirant a les ruïnes de Mesolóngion (Musée des Beaux Arts de Bordeus). Al Salon del 1828, la seva rubensiana Mort de Sardanàpal (Musée du Louvre) fou molt discutida. D’aquesta època és la seva delicada Odalisca ajaguda (Musée des Beaux Arts de Lió). Pel juliol del 1830 s’adherí als qui destronaren Carles X i pintà la Llibertat guiant el poble (Musée du Louvre), presentada al Salon de l’any següent. El 1832 visità Andalusia i el nord d’Àfrica i, de retorn, difongué, com Decamps, la temàtica mora en l’art europeu ( Dones d’Alger , 1834, Musée du Louvre). Per comanda de Thiers, decorà a l’oli el saló del rei, al Palais-Bourbon (fins el 1838). El 1840 féu dos grans quadres, Justícia de Trajà (Musée des Beaux Arts de Rouen) i Presa de Constantinoble pels croats (Musée du Louvre), els quals, malgrat la perfecció de la composició, palesen un cert amanerament. Fou amic de Chopin des del 1842. Ingressà, després de set intents, a l’Institut de France (1857). Fou el capdavanter del Romanticisme pictòric francès des de la mort prematura de Géricault (1824) i un fervent defensor de la llibertat de l’artista enfront dels cànons classicistes: arribà fins i tot a rebutjar l’ús de model, cosa que contribuí al fet que la seva obra, vigorosa, dinàmica i abarrocada —que trobà en Baudelaire el seu màxim defensor—, fos sovint imperfecta. Estudiant Il Veronese, cercà un equilibri cromàtic basat en la complementarietat dels colors, les lleis de la qual intentà d’aprofundir a través de converses frustrades amb Chevreuil; amb aquesta actitud obrí el camí a les posteriors experiències impressionistes i divisionistes. Com a litògraf il·lustrà el Faust (1828) i Hamlet (1843). El seu diari (publicat el 1893) és un document d’una gran importància, com també la seva correspondència (publicada en cinc volums el 1928). Els assaigs que publicà en vida i altres escrits foren aplegats per Elie Faure (1923).
Autoretrat de Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix (1839)
© Fototeca.cat
Pintor francès.