Es donà a conèixer a disset anys amb uns quants contes que publicà en revistes i diaris. Les seves primeres novel·les, d’inspiració purament sarda, són importants per la descripció de paisatges i costums sards: Anime oneste (1895), La giustizia (1899), Elias Portolu (1903) —considerada la millor—, Cenere (1904) i L’edera (1906). Més endavant s’alliberà progressivament del regionalisme i tractà preferentment històries d’amor que impliquen culpabilitat: Colombi e sparvieri (1912), Canne al vento (1913), La madre (1919), Il segreto dell’uomo solitario (1921), Il Dio dei viventi (1922), Annalena Bilsini (1927), La vigna sul mare (1932), Cosima (1937). En les seves pàgines narratives, personatges i paisatges deixen d’ésser protagonistes d’un món real per ésser-ho d’un món mític i fabulós, i l’anàlisi minuciosa d’uns éssers tancats i envaïts d’un misticisme tràgic i d’una moral supersticiosa relega els problemes socials i econòmics. L’absència de problemes socials, el lirisme i la problemàtica espiritual que hom troba en la seva obra són totalment estranys al verisme i al naturalisme. Fou premi Nobel de literatura (1926).