i parc natural del Delta de l’Ebre | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

parc natural del Delta de l’Ebre

Catalunya
Aspecte del parc natural del Delta de l’Ebre
© José Mª Ramírez Casanovas
Zona del delta de l’Ebre , declarada spai natural protegit amb categoria de parc natural l’any 1986.

Estatut legal

La protecció d’aquest espai tingué un precedent l’any 1962 quan, a instàncies de la comunitat científica, el delta fou inclòs en la classificació de les zones humides euroafricanes del Bureau MAR amb la categoria de prioritat urgent. El decret 332/1986 declarava, juntament amb el parc natural, les Reserves Naturals Parcials de la Punta de la Banya i de l’illa de Sapinya. L’any següent (setembre del 1987), d’acord amb una directiva de la Comunitat Econòmica Europea (actualment Unió Europea) sobre la conservació dels ocells, es declarava Zona de Protecció Especial. La protecció s’amplià al març del 1993, per la qual s’incloïa el parc a la llista de zones humides d’importància internacional (conveni de Rāmsar), especialment com a hàbitat d’ocells aquàtics. L’any 2013 la UNESCO declarà la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre, que incloïa el parc natural del Delta de l’Ebre, a més d’altres zones.

Característiques generals

Arrossars del delta de l’Ebre
© E. Francès

És la zona humida més important dels Països Catalans. L’extensió total del parc comprèn 9.009 ha, de les quals 8.445 corresponen a zona terrestre i 564 a zona marina. 2.578 ha de la zona terrestre tenen la categoria de reserves naturals. Ocupa part de les comarques del Montsià i del Baix Ebre, als municipis de l’Ampolla, Amposta, Deltebre, Sant Carles de la Ràpita i Sant Jaume d’Enveja.

Depèn del departament de medi ambient de la Generalitat de Catalunya, que gestiona el parc. L’òrgan rector és format per una junta i un consell directiu. Entre els equipaments del parc, cal esmentar el Centre d’Informació-Museu de la Casa de Fusta (1986), l'estació biològica del Canal Vell (1986), que acull el Centre de Recuperació de Fauna Salvatge (CRFS) i l’estació per a l’estudi del canvi climàtic (ClimaDat), creada l’any 2012 i l’Ecomuseu del Parc Natural del Delta de l'Ebre (1989), on es mostra la interacció entre l’ecosistema del delta i l’activitat humana.

Ecosistemes, vegetació i fauna

Agró roig al delta de l’Ebre
© José Mª Ramírez Casanovas

Els sistemes naturals, que ocupen si fa no fa una quarta part de la superfície global de la plana al·luvial, se situen sobretot a la franja litoral, on es creen ambients peculiars i interdependents, de remarcable riquesa vegetal i animal.

El poblament vegetal s’agrupa en diferents comunitats, que són les pròpies del salobrar (halòfiles), sovint amb dunes, fixades més o menys per una vegetació específica que s’hi desenvolupa per etapes progressives; les dels sorrals (psammòfiles); les dels estacadors (helofítiques); les de les riberes (ripàries) i les de les basses i les conduccions d’aigua. Les comunitats deltaiques forestals són escasses i apareixen només a les vores del parc; hi destaquen algunes alberedes i salzedes, sovintejades per verns, freixes, oms, vimeteres i altres espècies de caràcter subespontani. La vegetació és també molt característica als arrossars, amb espècies notables com l’herba presseguera, l’alfàbrega, l’alfabegueta, i també les llengües d’oca, la boga, el llaponet, les Utricularia , etc.

La fauna és variadíssima i d’una riquesa molt remarcable. Pel que fa als invertebrats, els insectes hi tenen un paper notori: destaquen l’hemípter Naucoris maculatus (localment cutimanya ), pràcticament desaparegut; els lepidòpters Chilo supressalis i Borbo zelleri , que ataquen els arrossars; l’odonat espiadimonis; les formigues roges i diferents coleòpters com l' Hydrophilus (localment anomenat iaio ), i espècies distintes dels gèneres Pimelia i Scarabeus . Hi abunden també les serps d’aigua, les granotes, els gripaus (el comú i el d’esperons) i les sargantanes.

Pel que fa als peixos, ha minvat força la població d’esturions, llamprees i sabogues, però abunden els mugílids, els llobarros i els ciprínids, la pesca dels quals és molt important, com també la de l’anguila i l’angula, espècies avui en perill. Quant als mamífers, és només esporàdica la presència d’animals grossos com els senglars i els teixons, però sí que abunden els conills, les guineus, les rates i llurs depredadors les mosteles; les llúdries i les ratapinyades són en franca regressió. Però és sobretot per l’extraordinària fauna ornitològica que aquesta zona gaudeix d’anomenada i d’interès nacional i internacional.

Els ànecs (53.000 exemplars de mitjana a la tardor) i les fotges (13.000 exemplars de mitjana autumnal) són segurament els ocells deltaics més característics; els ànecs cullerots, els xiuladors i, sobretot, els collverds (dels quals unes 3.000 parelles hi nidifiquen) són particularment notoris. Hi habita també un grup important d’ocells limícoles (uns 20.000 exemplars a l’hivern), i força gavines, xatracs, fumarells, agrons i bernats. El nombre de rapinyaires és insignificant i, encara que escassos, són interessants les garses de mar, els becs d’alena i les perdius de mar. Globalment, la zona del parc és colonitzada anualment per més de 100.000 exemplars d’ocells, que pertanyen a unes 260 espècies (un 60% del total de les espècies europees), la immensa majoria de les quals tenen una denominació deltaica pròpia.

Col·laboració: 
MMC / LlCM
Llegir més...