Ha estat considerat el millor orador d’Atenes i model universal d’oratòria. Orfe des de set anys, a divuit hagué d’exigir judicialment dels tutors el patrimoni, ja malmès. Estudià retòrica i lleis amb Iseu. A vint-i-un anys obtingué el seu primer èxit, en el plet contra els tutors. Des d’aleshores féu professió de logògraf. Passà (357-352 aC) dels discursos privats, escrits per a qui els hi pagava, als discursos públics, és a dir, polítics, i a l’acció oratòria personal.
La seva eloqüència sembla inspirada en un sentiment ardorós i profund de la grandesa d’Atenes, especialment determinat per la lectura de Tucídides. Es gloriava d’ésser grec i no bàrbar, atenès i no d’una altra banda. Evocava sempre la dignitat dels avantpassats i era nacionalista convençut. El seu vocabulari no tenia complicacions i era ple de metàfores i de períodes variats. Pretenia la netedat política i econòmica, juntament amb una grandesa exterior garantida per una bona esquadra.
Durant la lluita per Amfípolis escriví el primer discurs de la sèrie que li donà nom: les Filípiques (351 aC), contra Filip II de Macedònia. Després seguiren les tres Olintíaques (349-348 aC), però no havent aconseguit res acabà per aconsellar un pacte: De la pau (345 aC). I, per una suposició de falsedat per part de Filip, escriví la segona Filípica (344-343 aC). Contra Filip intentà encara una coalició: Sobre el Quersonès (342 aC), i escriví novament dues Filípiques (341-340 aC).
En esdevenir cap del partit dirigent, perdé virulència política, però no pas oratòria: discurs De la corona, en un procés contra ell (337-330 aC). Passà per alts i baixos de prestigi i, finalment, després de la caiguda d’Atenes (322 aC), s’exilià a l’illa de Calaurea, on se suïcidà.