Mobilitzat a la Segona Guerra Mundial fins el 1942, durant l’ocupació alemanya fou secretari de redacció d’Action Française. Visqué habitualment fora de França, fins a mitjan anys cinquanta com a corresponsal i, posteriorment, ja dedicat exclusivament a la literatura. Després d’alguns anys a Grècia, el 1969 fixà la residència a Itàlia.
Membre del grup literari anomenat Jove Dreta, la seva narrativa palesa un individualisme aristocràtic i una insolència elegant, pessimista i plena de nostàlgia, amb influències de Stendhal, Montherland i Drieu: Je ne veux jamais l’oublier (1950), La corrida (1952), Le dieu pâle (1954), Les trompeuses espérances (1956), Les gens de la nuit (1958), Le rendez-vous de Patmos (1965), Les poneys sauvages (1970, premi Interallié), Un taxi mauve (1973, gran premi de novel·la de l’Académie Française), Le jeune homme vert (1975), Un déjeuneur de soleil (1981), Je vous écris d’Italie (1984) i La montée du soir (1987), entre una cinquantena d’obres.
Dels escrits polítics destaquen L’armée d’Algérie et la pacification (1959) i La carotte et le bâton (1960). Membre de l’Académie Française (1978), rebé el premi Giono (1996) i el prix Audiberti (2008) pel conjunt de la seva obra. El 2018 les seves cendres foren traslladades a París.