Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona (1969-72), durant aquests anys fou professor de català. Ja amb el seu primer nom de ploma guanyà el premi Amadeu Oller de poesia de l’any 1971 pel recull Ira és trista passió. Participà poc després en els Llibres del Mall, dels quals se separà el 1974 per emprendre una breu col·lecció de poesia a l’editorial Vosgos. Professor al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona (1975-92), en 1980-82 ocupà un lectorat de castellà i català a la universitat anglesa de Durham. Des del 1992, any que abandonà l’ensenyament, es dedica exclusivament a la creació literària, a la traducció i a les col·laboracions en mitjans escrits, entre d’altres Serra d’Or, Reduccions i Faig.
Després de la seva primera incursió en el gènere poètic, ha continuat la seva producció amb Viatge perillós i al·lucinant a través de mil tres-cents vint-i-set versos infestats de pirates i de lladres de camí ral (1974), Cançons de la lluna al barret (1978), Juvenília (1983), Auques i espantalls (1987, premi Pere Quart d’humor i sàtira), El llevant bufa a ponent (1992), Com si de sempre (1994), El jardí de les malícies (2001) i Fantasies, variacions i fuga (2006). L’any 2020 guanyà el premi Carles Riba de poesia pel recull de sonets Despertar-me quan no dormo.
Vinculat al món de l’ensenyament a través de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, per a la qual edità Una teoria sintàctica per a l’escola (1977), col·laborà amb articles i poemes a Cavall Fort, revista del consell editorial de la qual fou membre els anys setanta, i esdevingué un dels autors més destacats de la literatura infantil i juvenil en català. Dels nombrosos títols en aquest vessant es poden esmentar les narracions El blanc i el negre (1971), El gran joc dels colors (1972), A la punta de la llengua (1980), No riu el riu (1983), Set que no dormen a la palla (1986, premi Lola Anglada 1985), Barraca de nas (1988), Cantata del mussol, en sol (1988), La cadena d’or (1993), Flordecol (1994), De llavis del Gran Bruixot: els herois de Kalevala (1997), La cançó més bonica del món (1997), Aristòtil entre escombraries (2004), Des de Lapònia amb amor (2007), Pallufet & Ventaflocs (2008) i Guia poca-solta (2013), entre d’altres.
També ha conreat la poesia per a infants: Música, mestre! (1987), Bestiolari de la Clara (1994, premi Crítica Serra d’Or de poesia per a infants 1993), Oi, Eloi? (1995), Més música, mestre (2001, Premio Nacional de literatura infantil i juvenil 2002), Menú d’astronauta (2003) i El domador de les paraules. Poesies incompletes (2012) i Un barret de cançons (2019). Ha escrit cantates i teatre infantil: Barrabau viola (1983), Concert desconcertant (1987), Cantata Fills del segle (1995), Transatlàntida (2002), Rosa Joana i les tres magnífiques (2014, en col·laboració), entre d’altres.
És un dels traductors actuals de poesia més destacats, especialment de l’anglès, el francès i l’italià: són rellevants Moll Flanders, de Daniel Defoe (1982), Bartleby, l’escrivent, de Herman Melville (1983), A la deriva, de Vincenzo Cardarelli (1982); Cant de mi mateix, de Walt Whitman (1985 amb Agustí Bartra); Paraules i últimes coses, d’Umberto Saba (1985); Versos perversos, de Roald Dahl (1986, Premio Nacional de traducció de literatura infantil 1988); la versió del primer dels Llibres profètics de Lambeth, de William Blake (1987, premi de la Generalitat a la millor traducció en vers 1988); Per tot coixí les herbes (versions de lírica japonesa) (1995); l’antologia de Dant, Petrarca i Miquel Àngel Saps la terra on floreix el llimoner? (1999, premi Crítica Serra d’Or de traducció 2000); les Preversions (2001), de Jacques Prévert; una Tria de sonets (2003), de Petrarca; una selecció de versions de poesia universal titulada De tots els vents (2004), una extensa mostra de versions de la poesia universal; Sol, jo, cremant a l’ombra (2010), de Miquel Àngel; Notes d’un viatge a Grècia 1908, d’Arístides Maillol (2015), i la primera versió íntegra al català del Cançoner de Petrarca (2016, guardonat el 2017 amb els premis Ciutat de Barcelona i PEN Català de traducció).
La seva obra en prosa és heterogènia i té una acusada dimensió assagística, com es manifesta en els dietaris Llibre de Durham (1992, premi Crítica Serra d’Or 1993) i Pare, saps què? Dietari d’un pare bocabadat (2002), i els llibres de descripció i impressions Montseny, temps avall (1994), Veïna de pedra viva (1996) i Muntanyes relegades (2004). Ha col·laborat amb músics i compositors, i ha adaptat al català els textos d’obres de Stravinsky o Schönberg, entre d’altres. L’any 2003 publicà el volum de divulgació musical L’edat d’or de la música.
Guardonat amb nombrosos premis, a més dels esmentats, sobresurt el Joan Coromines de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (2016) en reconeixement a la seva tasca de difusió de la llengua catalana.