Advocat des del 1785, fou un dels més importants escriptors polítics demòcrates de la Revolució Francesa, abans de la qual havia escrit La Philosophie du peuple français (1788) i France libre (1789). En saber-se la destitució de Necker (12 de juliol de 1789), fou un dels oradors populars més enardits (als jardins del Palais-Royal, residència del duc d’Orleans, de qui esdevindria un agent polític). A l’estiu publicà el Discours de “la Lanterne” aux Parisiens i, del novembre del 1789 al juliol del 1791, el periòdic “Les révolutions de la France et de Brabant”, de caràcter declaradament esquerrà. Molt influït per Robespierre (amb qui havia estudiat), en defensà les posicions, però després fundà el Club dels Cordeliers, on s’apropà a Danton; malgrat això, a l’hivern de 1791-92 s’arrenglerà amb Robespierre contra els girondins en la qüestió de la guerra (aleshores publicà Brissot desemmascarat ), tot i intentar que Danton aconseguís un lloc al ministeri. Després de participar molt activament en la revolució del 10 d’agost de 1792, Danton el nomenà secretari general del ministeri de justícia, però s’oposà a la seva política de guerra expansionista. Fou diputat a la Convenció (setembre) i continuà lluitant contra els girondins (pel maig del 1793 publicà Histoire des brissotins ). Des de l’estiu de 1793 encapçalà una política de compromís i antiterrorista (sobretot contra els enragés i contra els hébertistes), que, a la tardor, concretà, amb Danton, en posicions indulgents en el seu periòdic “Le Vieux cordelier”. Robespierre l’atacà, el foragità del club dels jacobins i finalment el féu processar i guillotinar (5 d’abril de 1794). La seva vídua, Lucille, també fou guillotinada al cap de vuit dies.