i Miquel Dolç i Dolç | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Miquel Dolç i Dolç

Literatura catalana
literatura lit
Poeta, assagista i llatinista.
Santa Maria del Camí, Mallorca, 1912 — Madrid, 27 de desembre de 1994

De família camperola, es llicencià en filologia a Barcelona (1942), i es doctorà a Madrid el 1951 amb Hispania y Marcial (1953). Fou professor de l’institut d’Osca (1943-55) i catedràtic de filologia llatina a les universitats de Sevilla (1955-57) i València (1957-68), on fou degà de la facultat de filosofia i lletres en 1965-68, i de l’Autónoma de Madrid (des del 1968), de la qual també fou nomenat degà. Començà la seva producció amb una lírica dins la línia de l’Escola Mallorquina —El somni encetat (1943), Ofrena de sonets (1946), Flama (1962)—, i evolucionà cap a una poesia civil (Elegies de guerra, 1948; Petites elegies, 1958; Imago mundi, 1973). Exercí la crítica i la investigació (El color en la poesia de Costa i Llobera, 1953; Virgili i nosaltres, 1958; la part medieval de la Història de Catalunya, 1969; Retorno a la Roma clásica, 1972; Intent d’avaluació, 1983; Estudis de crítica literària, 1994, i la publicació assídua d’articles en La Vanguardia), i traduí al català Virgili (dues versions, en vers i en prosa, de l'Eneida), Camões, Marcial, Persi, Tàcit, Estaci, Tertul·lià i Ovidi. Fou professor de la Maioricensis Schola Lullistica (1951), membre directiu de la Fundació Bernat Metge (1960), membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1961) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970).

Col·laboració: 
DFP
Llegir més...