És considerat el més important del s XV a la Toscana. Fill d’un cardador de llana, les seves primícies artístiques començaren en aquest ambient artesà, que tanta influència tingué en la seva obra i que li permeté de deslligar-se dels cànons de l’art oficial, encara gòtic, i de centrar la seva atenció en l’estudi de la realitat. El 1403 era aprenent al taller de Ghiberti, on conegué la tècnica del bronze. Poc temps després passà a formar part de l’equip que construí les portes Della Mandorla i Dei Canonici, de la catedral de Florència, i entrà en contacte amb Nanni di Banco. És problemàtic el seu sojorn a Roma entre el 1404 i el 1408 en companyia de Brunelleschi. Les seves primeres obres segures són el David de marbre (1408-09, Museo del Bargello, Florència) i el Sant Joan Evangelista (1409-11, Museo dell’Opera del Duomo, Florència), en les quals, bé que encara hi persisteixen algunes reminiscències gòtiques, dóna pas a un classicisme gairebé absolut, que arribà al seu punt més alt en la producció de l’època de plenitud, que començà amb el Sant Jordi (1416, Museo del Bargello, Florència). Durant aquest període de la seva vida s’estigué sempre a la seva ciutat natal, llevat d’alguns viatges a Siena per fer els bronzes de la pila del baptisteri de la catedral (entre el 1423 i el 1434) i d’una estada a Roma (1432 i 1433), on esculpí la Deposició per al tabernacle de la basílica de Sant Pere. La seva obra florentina més important és integrada per la sèrie dels profetes, destinats a decorar l’exterior del campanar de la catedral (actualment al Museo dell’Opera del Duomo). Es destaquen del conjunt les figures d' Abraham i Isaac (1421), Jeremies (1426) i Abacuc , anomenat Zuccone (1434-36). Paral·lelament a aquesta sèrie realitzà altres obres: el Marzocco (1418-20, Bargello), lleó heràldic de Florència, i el relleu de marbre de la Madonna Pazzi (~1422, Kaiser Friedrich Museum, Berlín). Durant l’etapa de plenitud s’associà amb Michelozzo per fer els sepulcres dels cardenals Coscia (baptisteri de Florència) i Brancacci (església de Sant'Angelo, Nàpols). Vers el 1430 començà la seva activitat per a la família Mèdici, amb l’escultura en bronze de David (Bargello). Sota aquest mecenatge, l’obra més important fou la decoració de l’església de San Lorenzo, a Florència. Són relleus seus de gran elegància els de la cantoria de la catedral florentina (~1433-39, Museo dell’Opera del Duomo), que fa parella amb la de Luca Della Robbia, i el púlpit de la catedral de Prato (1433-38). El 1443 es traslladà a Pàdua i començà la seva producció per a la família Strozzi. Realitzà el Crist en bronze per a la basílica de Sant'Antonio (1444-47), i la seva gran obra d’aquest període, l’estàtua eqüestre en bronze d’Erasmo da Narmi el Gattamelata (~1445-50), inspirada en l’estatuària clàssica romana, sobretot en el retrat eqüestre de Marc Aureli; la fama d’aquesta obra influí Alfons el Magnànim a demanar els seus serveis al duc Francesco Foscari (1452); tanmateix, hom no pot precisar si l’escultor pogué acceptar. També d’aquesta època és l’altar major (1446-50) de l’església de Sant'Antonio (el conservat actualment és una reconstrucció del s XIX). Tornà a Florència, i els darrers anys de la seva vida no pogué treballar a causa d’una malaltia. La seva darrera obra és el projecte dels púlpits en bronze per a l’església de San Lorenzo, realitzats entre el 1460 i el 1470 pels seus deixebles Bellano i Bertoldo. Amb Donatello es tancà de forma definitiva la tradició gòtica, que fou substituïda, de manera absoluta, per un realisme que tenia com a fonament la cerca —des d’un punt de vista idealista— de la natura dins uns cànons compositius clàssics.
David (1408-09), escultura en marbre de Donatello (Museo del Bargello)
© Corel Professional Photos
Nom amb què és conegut l’escultor italià Donato di Niccolò di Betto Bardi.