De molt jove milità a les files carlines, però després del conveni de Bergara passà a l’exèrcit liberal i participà en les repressions de l’aixecament montemolinista del 1848 i de la revolució del 1856. Destinat a Cuba, ascendí a coronel, però en produir-se la Revolució de Setembre del 1868 tornà a prendre contacte amb els carlins. A la fi del 1872 fou nomenat general en cap de les forces carlines al País Basc; durant la Primera República aconseguí la victòria d’Eraul, que impulsà el pretendent Carles a entrar a Navarra, i amb el càrrec de mariscal de camp es distingí en la batalla de Monte Moru (1874). Succeí Lizárraga en el comandament de les forces carlines del Centre (Maestrat). Cap a la fi de la guerra obtingué un èxit incomplet a Llucena, però fou derrotat pel general Esteban a Monlleó. Dorregaray sortí de Cantavella i, reunit amb els seus generals a Villarluengo, decidí d’abandonar la lluita al centre i d’incorporar-se a l’exèrcit carlí del Nord. Travessà l’Ebre (juliol del 1875), però, en ésser rebutjat per les forces governamentals, es dirigí cap a l’alt Segre. A despit dels esforços de Savalls, Castells i el mateix Dorregaray, les forces del general Martínez de Campos ocuparen la Seu d’Urgell, i Dorregaray entrà, per fi, a Navarra (setembre del 1875). L’últim període de la seva gestió militar fou qualificat de cruel. Li fou instruït un procés sol·licitat per ell mateix, del qual sortí absolt; perduda la causa del carlisme, passà a França i acompanyà el pretendent Carles a la Gran Bretanya, des d’on tornà a Espanya. El pretendent Carles li atorgà els títols de marquès d’Eraul i de Dorregaray (1873).