Estès a l’esquerra del Xúquer, límit meridional del terme, al sector muntanyós cretaci ( serra de Dosaigües o d’El Ave 949 m alt.) que forma el límit entre la plataforma del Caroig i la mola de Cortes, al sud, i la foia triàsica de Bunyol, al nord. Aquesta serra, divisòria d’aigües entre el riu Magre i el Xúquer, de direcció est-oest, és continuada vers l’oest per la mola d’El Oro, i vers el sud-est, per la serra d’El Caballón, al límit amb la vall dels Alcalans. El territori, abrupte, és solcat per nombrosos barrancs i rambles; hi ha pedreres de pedra calcària i jaciments de lignit. La vegetació natural i els erms ocupen el 95% de l’extens terme (la llenya i el carboneig formen part dels migrats recursos econòmics); l’agricultura es limita al conreu d’oliveres, garrofers, cereals, vinya, ametllers i una petita part de regadiu. La població disminueix des de 1930 a causa de l’emigració, especialment cap a Catalunya. El poble (391 h agl [2006]; 369 m alt.) és a la confluència dels barrancs de La Umbría i de La Losa, al peu de la serra de Dosaigües. L’església parroquial (el Roser) és obra del s XVI. D’origen islàmic, conservà la població morisca fins a l’expulsió (el 1602 tenia 50 focs); depenia de la fillola de Bunyol. Fou centre de la baronia de Dosaigües , que al s XIV pertanyia als Roís de Corella, els quals la vengueren el 1475 a Lluís Cornell (òlim de Vilanova i Llançol de Romaní); el seu fill Lluís la vengué (1496) als Rabassa de Perelló, als quals fou atorgat el marquesat de Dosaigües. Dins el terme hi ha les ruïnes del castell de Madrona. També dins el terme ha estat descobert el conjunt més nombrós de coves amb pintures rupestres prehistòriques de l’estil dels pintors de les serres de la part central valenciana ( pintures rupestres de Dosaigües ). Foren estudiades i publicades per F. Jordà i J. Alcàcer i el 1951. Són les balmes o abrics d’El Cinto de las Letras, al barranc de Las Letras, El Cinto de la Ventana, al barranc de Falón (prop de la cova de La Cocina), i la balma de Las Cabras. Hi apareixen les habituals escenes de guerra, i sobretot de caça, típiques de la temàtica d’aquest art, i contenen també algunes representacions esquemàtiques d’època posterior.
