Actuà en la diplomàcia secreta de Lluís XV i Lluís XVI, amb tendència antiaustríaca. Des del 1789 fou oficial de la guàrdia nacional i s’afilià al club dels jacobins. El 1792 fou nomenat ministre d’afers estrangers i planejà la guerra contra Àustria d’acord amb Lluís XVI, però es produí la traïció dels militars: quan els girondins reaccionaren amb mesures radicals, el rei els destituí. Dumouriez dimití i es convertí en un dels caps de l’exèrcit del nord. Amb les victòries de Valmy i de Jemmapes obtingué la conquesta dels Països Baixos austríacs, on portà a terme una sèrie de mesures revolucionàries, a més d’intentar llur independència sota el seu comandament; Bèlgica fou annexada a França. Mentrestant, inicià la conquesta de les Províncies Unides (1793), seguint la política de “fronteres naturals”, però fou vençut a Neerwinden. Dumouriez es posà en contacte amb el general austríac per tal d’assolir l’aturada de les hostilitats en canvi d’anar amb les seves tropes cap a París i restablir la monarquia; lliurà als austríacs els comissaris i el ministre de la guerra Beurnonville —arribats per suplir-lo en el comandament—, però les seves tropes no el seguiren i s’hagué de passar a l’enemic amb el duc de Chartres, futur Lluís XVIII. Els seus posteriors i repetits intents de dirigir grups monàrquics des de l’estranger foren sempre un fracàs, i no tornà mai més a França.