Vida i obra
Filla d’Agustí Duran i Sanpere i d’Hermínia Grau i Aymà. Llicenciada en filosofia i lletres (1962) i doctora en història moderna per la Universitat de Barcelona (1979), entre el 1962 i el 1978 tingué responsabilitats diverses en el món editorial català, especialment en la redacció de la Gran enciclopèdia catalana. Entre el 1964 i el 1968, i a càrrec d’Edicions 62, treballà en la traducció catalana de La Catalogne dans l’Espagne moderne (1962) de Pierre Vilar, experiència que ella mateixa explicà en el Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (1995). Des del 1978 exercí tasques docents a la Universitat de Barcelona, d’on fou catedràtica de filologia catalana dels segles XVI al XVIII (1982-2004), i actualment catedràtica emèrita. És membre de la Societat Arqueològica Lul·liana (1974), acadèmica numerària de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1987), membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1990) i de l’Institut d’Estudis Borgians (1966), vicepresidenta del Comité Español de Ciencias Históricas (1993) i membre del comitè de redacció del BRABLB (des del 1998) i d’ER de l’IEC (des del 2000).
S’ha especialitzat en l’estudi de la literatura catalana moderna i de la societat i la cultura del Renaixement als Països Catalans. Les Germanies als Països Catalans (1982, premi Crítica Serra d’Or 1983) és la seva primera aportació important. Començà aquest treball sota l’impuls de Joan Reglà, abraçant només Catalunya, però després de la mort d’aquest (1973) el continuà amb l’estímul de Pierre Vilar, el qual la inclinà a ampliar el marc d’observació a Mallorca i al País Valencià a fi d’obtenir la perspectiva idònia per situar les connexions entre els moviments. La globalitat i l’aprofundiment en l’estudi de les Germanies ha fet donar un gir a la historiografia sobre el tema i ha obert una nova perspectiva, perquè no sols ha trobat “fets paral·lels” a Catalunya sinó que ha pogut observar, també, que les Germanies “afectaren amb més o menys intensitat totes les terres de la corona catalanoaragonesa”. Duran adverteix diversos incidents connectats en el regne d’Aragó i la coincidència dels moviments sicilians coetanis. A més, fa una introducció extensa sobre la història de la interpretació de les Germanies, estimulada pel paper que ha tingut aquest tema en la ideologia política del País Valencià i Mallorca, més enllà del segle XVIII.
L’estudi de les Germanies la posà en contacte amb un fet històric molt ric, que contribuí decisivament a marcar els seus eixos d’estudi i treball posteriors sobre els Països Catalans; d’aquesta manera, enllaçà amb la historiografia més qualificada de l’escola històrica de l’IEC i, en concret, amb l’activitat d’historiador de la literatura de Jordi Rubió i Balaguer. Els principals àmbits d’aquests eixos són, sobretot, les fonts manuscrites o impreses dels coetanis —poesia, cròniques o relacions—, l’humanisme i els estudis d’escatologia i simbologia política dels segles XV i XVI —en la línia dels estudis d’Eiximenis de Pere Bohigas (1928), dels visionaris de Josep Pou i Martí (1930) i d’Arnau de Vilanova i l’arnaldisme de Miquel Batllori (des del 1947)—.
Ha dut a terme les edicions crítiques —amb estudis introductoris importants— dels textos catalans més representatius del Renaixement català, com ara: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig (1981), Lluís Ponç d’Icard i el “Llibre de les grandeses de Tarragona” (1984) i A. Beccadelli. Dels fets e dits del gran rei Alfonso. Versió catalana del segle XV de Jordi Centelles (1990), aquest darrer en col·laboració amb M. Vilallonga, que estableix el text llatí. Ha fet també l’edició dels testimonis més significatius dels fets de les Germanies amb la publicació de Les Cròniques de les Germanies (1984), que reprodueix els textos del cavaller Guillem Ramon Català i del notari Miquel Garcia; també ha editat l’obra profana de Joan B. Anyés, en llatí i en versió catalana de Martí Duran (2001). A Profecia i poder al Renaixement: texts profètics catalans favorables a Ferran el Catòlic (1997) ha editat —en col·laboració amb Joan Requesens— els textos més eloqüents amb els quals culmina el profetisme català estructurat a partir d’Arnau de Vilanova. Finalment, ha editat textos literaris com La passió de Cervera. Misteri del segle XVI (1984), volum que, a més d’incloure el text dramàtic, recull un estudi històric de Duran i Sanpere sobre la representació cerverina.
Al costat de la tasca d’edició crítica de textos antics, té una producció d’estudis àmplia sobre l’humanisme i sobre la historiografia i el pensament escatològic en la cultura dels Països Catalans dels segles moderns. Moltes d’aquestes investigacions es troben en les diverses revistes en què ha col·laborat: Afers, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Cuenta y Razón, Els Marges, L’Avenç, L’Espill, Llengua i Literatura, Pedralbes, Randa, Recerques i Serra d’Or, i també en les publicacions de col·loquis, congressos o simposis, com el Colloque International Mouvements Populaires et Conscience Sociale (París, 1984), el Congreso Internacional de Ciencias Históricas (Madrid, 1990), el Colloquium: Antonio Agustín and the classical culture of his time (Londres, 1990), el Congresso Internazionale di Studi e Figuri dell’Apocalisse fra ‘500 e ‘600 (San Giovanni in Fiore, 1994), el Congresso Internazionale di Storia della Corona d’Aragona (Nàpols, 1997), i Filippo II e il Mediterraneo. Convegno Internazionale (Roma, 1998).
Fora del camp de la investigació estricta, ha col·laborat en obres d’alta divulgació o de síntesi, sempre dins del seu àmbit d’especialització: Història dels Països Catalans (1981), dirigida per A. Balcells, Història de Barcelona (1975), Diccionari de la literatura catalana (1979), Història de Barcelona (1992), dirigida per Duran i Sanpere, Història de la cultura catalana (1997), Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1997) i Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2000). Com a tasca complementària a la seva activitat de docència universitària ha publicat, en col·laboració amb el seu deixeble Josep Solervicens, el butlletí bibliogràfic Orientacions bibliogràfiques sobre literatura catalana moderna (1474-1833) (1993) i el recull d’escrits Renaixement a la carta (1996). Interessada en el reconeixement i la restitució de la millor historiografia que l’ha precedit, actualment dirigeix en col·laboració amb Josep Solervicens l’edició de l’Obra completa de l’historiador jesuïta Miquel Batllori (19 volums, 1966-2002).
També s’ha implicat en la tasca d’oferir al lector culte semblances o material epistolar d’intel·lectuals significats de la dècada de 1930 o posteriors: Lluís Nicolau d’Olwer, cartes a Hermínia Grau i Aymà (1995) i Epistolari entre Josep Carner i Lluís Nicolau d’Olwer (1995), ambdues publicacions en col·laboració amb Montserrat Albet, o Les perplexitats de Joan Fuster (1998).
Ha dirigit la continuació del Repertori de l’antiga literatura catalana, de Jaume Massó i Torrents, i des del 1998 el Repertori de manuscrits catalans (1474-1620), en 7 volums publicats per l’IEC i continuats en línia. També ha publicat Profecia i revolta social al regne de València a l’inici del segle XVI (1996), Estudis sobre cultura catalana al Renaixement (2004), el manual Literatura catalana moderna: el Renaixement (2000) i El moviment revolucionari de les Germanies. Ideologia i consciència social (2021).
Ha estat guardonada amb la Medalla Narcís Monturiol (2005) i amb la Creu de Sant Jordi (2006).
Lectures
- Repertori de catalanòfils 1, 3 i 4. “Estudis de llengua i literatura catalanes”, VII, XVII i XXXVI, PAM, Barcelona 1983, 1988 i 1998, p. 103-104, 101-102 i 203-207.