i depressió de l’Ebre | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

depressió de l’Ebre

Depressió
Catalunya
Depressió de l’Ebre
© fototeca.cat
Gran depressió que s’estén al nord-est de la Penísnula Ibèrica, de forma lleugerament triangular, limitada pels Pirineus, per la serralada Ibèrica i pel Sistema Mediterrani Català.

Comprèn una bona part d’Aragó, del País Basc, de Catalunya i les terres castellanes de la Rioja, però la delimitació exacta és funció del criteri que hom empri. La més coneguda és la que es basa en criteris litològics, que no coincideix amb la conca de l’Ebre, que inclou les capçaleres muntanyenques. Més restringides són les concepcions tectòniques (sector central) o climatològiques, com l’emprada per Lautensach. Encara és més evident la contradicció amb els arguments històrics, per als quals no existeix tal unitat. La depressió com a tal existeix des del Terciari. Durant el Primari i el Mesozoic la regió morfològica actual era ocupada per un gran massís, que fou erosionat i arrodonit gradualment. Amb l’orogènia alpina, el massís s’esfondrà i esdevingué una cubeta de subsidència on s’acumularen els sediments terciaris, amb més de 2 000 m de potència, arrencats de les muntanyes circumdants. L’àrea de subsidència ocupada en un principi per les aigües marines es transformà a poc a poc en una àrea lacustre absolutament tancada. Els sediments dipositats han romàs horitzontals o subhoritzontals i són constituïts, en general, per margues, argiles, calcàries, gresos i conglomerats, aquests darrers a les vores, provinents de formacions deltaiques. En períodes d’extrema aridesa es dipositaren materials salins, explotats a Catalunya i al País Basc. El relleu actual resulta de l’acció erosiva de l’Ebre i dels seus afluents, o de la xarxa mediterrània en el sector llevantí. El cicle general de l’erosió començà quan l’Ebre s’obrí pas fins a la mar a través de la Serralada Prelitoral Catalana. Aquest fet, facilitat, sens dubte, per una sèrie de fenòmens estructurals i tectònics, resta marcat en la morfologia hidrogràfica pels meandres encaixats de l’Ebre, i afluents prop de la regió muntanyenca. La depressió de l’Ebre té en general poca altitud sobre el nivell de la mar. Saragossa, al centre, i bastant lluny de la costa, només és a 200 m d’altitud, i Logronyo, a 384 m. Ara bé, certs relleus de la depressió s’enlairen fins als 600 m i més, com, per exemple, la serra d’Alcubierre; certs relleus perifèrics, pertanyents encara a la depressió, s’enlairen a més de mil metres, com el de Montserrat. No hi ha, doncs, una unitat de formes; l’estructura i l’erosió diferencial han afaiçonat una certa diversificació morfològica. Entre les principals formes cal distingir: una espècie de ‘piedmont’ (el somontano aragonès, la Llitera, l’Urgell), que, lleugerament inclinat, s’estén al peu dels Pirineus i, en menor escala, al peu de la serralada Ibèrica; dins d’aquesta regió s’obren petites conques d’erosió ( hoyas d’Osca i Carinyena) aprofitant materials més tendres; les amples valls dels rius , que ocupen les parts baixes de la depressió, dominades sovint per tot un sistema de terrasses esglaonades a diverses altituds, o per congosts enfondits en les capes horitzontals; una munió de grans relleus plans , en forma de plataformes estructurals, coronades per un mantell de calcàries miocèniques que ocupen els sectors centrals; són, entre altres, la Bardena Negra, o la serra d’Alcubierre, el Solsonès i la Terra Alta de ponent; els relleus montserratins dels conglomerats deltaics de la perifèria , que, abundants a Catalunya (Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Ports de Beseit, Sant Honorat), es donen també en altres indrets (Mallos de Riglos); constitueixen de fet un veritable front de muntanya i superen de vegades els 1 000 m d’altitud; els característics ‘badlands’ d’alguns sectors més àrids, com els Monegres; els plecs lleugerament ondulats i els fronts de ‘cuesta’ a les proximitats de les serralades perifèriques plegades en certs sectors del País Basc o de Catalunya (plecs diapírics guixencs o salins, plecs subpirinencs com les serres d’Almenara i de Pinós); i, finalment, afloraments del Paleozoic , com el Puig Moreno, prop d’Alcanyís, o dels materials mesozoics dels contraforts propers, quan el gruix de les capes sedimentàries disminueix. Dins el territori català la depressió és anomenada Depressió Central Catalana pels geògrafs. Cal dir, però, que les planes de Lleida (Llitera, Urgell) són en realitat una prolongació cap a l’est de la família de formes occidentals. Més a l’est, la Depressió Central s’enlaira, amb plataformes com les de la Segarra, que, pel Solsonès i el Baix Berguedà, enllaça amb el Collsacabra, considerat ja integrant de la serralada Transversal, de materials també eocènics. Més cap a migdia els rius formen de vegades conques d’erosió dins els materials menys durs (Plana de Vic, Conca d’Òdena i Conca de Barberà, excavades per rius de la depressió prelitoral; Lluçanès, Moianès, Bages i Terra Alta de llevant, sense aquest caràcter marginal).

Els relleus perifèrics que limiten la depressió de l’Ebre pertot arreu l’aïllen de les influències exteriors i en particular de les marines. Es tracta, per tant, d’una regió molt àrida, amb clima continental, malgrat la proximitat de l’àrea mediterrània. La pluviositat és molt baixa i disminueix gradualment de les vores cap al centre. Així, en certs relleus perifèrics (altiplà central català, Navarra mitjana) supera sovint els 600 mm anuals, i als somontanos els 400, però al centre l’aridesa és extrema, i en certs llocs, com als Monegres, no s’arriba ni als 300 mm anuals de pluja. L’estiu és l’estació seca per definició; ara bé, a l’hivern també plou molt poc. Les pluges més importants són les de tardor, per la influència de la depressió de les Balears, i les de primavera, de caràcter tempestuós. La neu també és escassa. L’oscil·lació tèrmica anual supera sovint els 22°, amb temperatures d’estiu molt elevades; la mitjana d’agost a Lleida supera els 24°. Les temperatures màximes arriben als 42° i més. Per contra, els hiverns són molt freds, amb mitjanes de gener entre 3° i 6°, segons els llocs, i sovint amb àrees d’inversió tèrmica amb mínimes absolutes inferiors als -15°. Els vents més característics són el cerç, vent fred del NW, i el bochorno , vent del S que porta pluges moderades. La xarxa hidrogràfica de l’Ebre drena tota la depressió, llevat de l’extrem est, drenat bàsicament pel Llobregat i el Ter; deixa, però, grans àrees endorreiques, on es formen petits llacs dolços o salats, com en el cas dels Monegres. Les condicions climàtiques no són, doncs, gaire favorables i la vegetació ho reflecteix. Dominen, en general, les espècies mediterrànies xerofítiques i hi ha una proporció considerable de vegetals en comú amb les terres poc plujoses de l’Àfrica del Nord i, fins i tot, del Pròxim Orient. La disposició de la vegetació en zones més o menys concèntriques correspon a l’augment de l’ariditat de la perifèria a l’interior de la depressió. Les terres altes marginals poden dur paisatges submediterranis de bosc caducifoli i de pins. Tota la part marginal de la plana, i també les muntanyes centrals, com la Sierra de Alcubierre, correspon al domini del carrascar. La part interior, entre Lleida i els límits meridionals de Navarra, és massa seca per a la carrasca; la clímax hi és constituïda per una màquia poc densa de garric i arçot, acompanyada del pi blanc als indrets més temperats. La savina turífera es fa, sobretot, a les terres centrals més seques, on fins i tot la màquia creix amb dificultats. Aquesta vegetació llenyosa ha desaparegut gairebé completament per l’acció de l’home. En el paisatge actual les timonedes ocupen grans extensions. Els espartars que fa pocs anys cobrien el fons de les vales aragoneses han estat transformats en gran part en camps de cereals. Només els riberals dels rius nascuts al defora de la depressió es destaquen com oasis de verdor enmig del paisatge ressec; s’hi fa bosc caducifoli d’àlbers, oms, etc i conreus d’horta.

El poblament i els recursos econòmics

El poblament és molt antic, amb nombrosos testimonis ja ibèrics (Azaila, Sant Antoni de Calaceit, Lleida, Osca o Tarassona). La romanització fou molt profunda, com també l’arabització; encara avui es conserven prop de dos-cents topònims àrabs de llocs poblats, però al sector català i al basc són més nombrosos els preromans. La reconquesta medieval originà l’actual diversitat cultural. Actualment la població és escassa i poc densa, especialment al somontano i als Monegres, concentrada en grans nuclis establerts a les valls fluvials, entre els quals es destaquen Saragossa, Lleida, Logronyo, Manresa, Igualada, Vic i Osca. Al sector central, als vessants prop de l’Ebre, es conserven mostres de poblament troglodita, com a Salillas de Jalón. L’activitat predominant és l’agricultura, tradicionalment de secà (blat, ordi i patates), amb uns rendiments molt baixos. La inestabilitat provocada per la inseguretat de les pluges impulsà des de temps antics el regadiu: ja al s XVII s’hi introduí el blat de moro, al s XIX la bleda-rave sucrera, i més modernament el cotó, el farratge i els fruiters. Actualment, ja prop d’un 10% de la superfície és regada, especialment la Ribera de Cinca, l’Urgell, el Segrià, La Rioja i Las Bardenas, la vall de l’Ebre i la del Jalón. La vinya domina als sectors perifèrics, i es destaquen les qualitats de Carinyena i la Rioja; l’olivera ocupa una gran extensió, amb una forta producció d’oli; tots els conreus són, en part, també de regadiu. La ramaderia tradicional és la d’ovins, amb ovelles i cabres, i es conserven encara costums transhumants. El potencial elèctric és important, per la proximitat dels Pirineus; però a la depressió hi ha també centrals hidràuliques, com les d’Escatrón o Saragossa. La indústria predominant és la de transformació de productes agropecuaris, i és molt disseminada, bé que predomina en els grans centres urbans.

Col·laboració: 
OBC
Llegir més...