i Elam | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Elam

Món
Antiga regió del SW d’Àsia, a l’E del Tigris.

La història d’Elam (terme que significa, potser, “terra del déu”) es caracteritza per la lluita constant que mantingué amb Mesopotàmia (Sumer, Babilònia i Assíria). Mentre Elam cobejava les riqueses de les seves ciutats, els mesopotamis ambicionaven els minerals elamites. Cal distingir-hi sis períodes o fases: del 2400 al 1850 aC hi ha documentada, en primer lloc, la dinastia d’Awan (c 2400-2230 aC), la qual restà sotmesa a Accad a partir del regnat de Sargon. A la mort de Kutir-in-Šušinak, que donà la independència al seu país, desaparegué aquesta dinastia i pujà en lloc seu la de Simaški (c 2230-1850 aC). Durant aquest període, Elam caigué, primer, sota el domini de la ciutat estat sumèria de Lagaš i, després, sota el de la dinastia III d’Ur, per bé que foren precisament els elamites, dirigits, potser, per Hutran-temti, una de les principals causes de la seva caiguda (2006 aC). La fase següent (1850-1550 aC) correspon a l’època dels Grans Regents. La dinastia, fundada per Eparti, estigué supeditada gairebé sempre a la dinastia I de Babilònia. Des d’un punt de vista polític, el país era una federació i el poder era exercit per tres caps, bé que segons un ordre jeràrquic: el sukkal-maḫ, o Gran Regent, el sukkal d’Elam i de Smaški i el sukkal de Susa. Com que el dret successori afavoria el germà sobre el fill (fratriarquia), era el sukkal d’Elam (germà del primer) qui pujava al càrrec suprem a la seva mort. Altres característiques de la casa regnant eren el matrimoni entre germans i la llei del levirat. El període comprès entre el 1550 i el 1300 aC coincideix en part amb la Babilònia cassita i és un dels més foscs de la història elamita, tot al contrari del que succeeix amb el següent (1300-1150 aC), anomenat període clàssic. El sobirans s’autoanomenaven reis d’Ansan i de Susa i empraven l’elamita com a llengua oficial: Paḫir-iššan, fundador de la dinastia, Šutruk-Nahhunte i, sobretot, Šilḫak-In-Šušinak (gran constructor i conqueridor) en són els principals. Del 1150 al 821 aC, hom entrà en una nova fase poc documentada de la història d’Elam. L’últim període (742-638 aC), o regne neoelamita, es caracteritzà per la política probabilònica i antiassíria dels seus sobirans. La victòria d’Assurbanipal sobre Humban-haltaš III significà la fi de l’Elam independent, el qual formà part des d’aleshores de tres imperis, primer de l’assiri, després del persa (Susa esdevingué una de les capitals dels aquemènides) i, finalment, del selèucida (a partir del 312 aC).

Col·laboració: 
RaG

Llegir més...