Després d’uns estudis irregulars, des del 1964 fou professor de literatura a la universitat de Mèxic. Traduí clàssics de la literatura angloamericana, francesa i alemanya i el 1975 ingressà a l’Acadèmia Mexicana i formà part del jurat de premis importants en l’àmbit llatinoamericà. El 1965 publicà la novel·la Farabeuf o la crónica de un instante, que rebé el premi Xavier Villaurrutia i considerada una fita en la narrativa llatinoamericana moderna. Publicà també la novel·la El hipogeo secreto (1968), reculls de contes (Narda o el verano, 1966; El retrato de Zoe y otras mentiras, 1970) i d’assaigs i aforismes (El grafógrafo, 1971; Camera lucida, 1984), crítica literària i cinematogràfica (Luchino Visconti, 1963; Cuaderno de escritura, 1969; Contextos, 1973) i poemes. De formació surrealista, la seva obra ha estat marcada per la influència de Jorge Luis Borges, William Faulkner i Georges Bataille.