Es casà (1572) amb Margarida, germana de Carles IX de França (el 1599 obtingué l’anul·lació d’aquest matrimoni i es casà amb Maria de Mèdici). Es pogué escapar de la matança de Sant Bartomeu (1572) i es feu catòlic, però més tard tornà a dirigir els hugonots. El 1584, en morir el duc d’Alençon, germà d’Enric III, esdevingué hereu de la corona, però la Lliga catòlica i Felip II de Castella s’oposaren a la seva candidatura. S’alià amb els protestants alemanys i amb Elisabet I d’Anglaterra i assetjà París, però la intervenció espanyola no li permeté d’ocupar París ni Rouen.
Els estats generals de Blois el reconegueren com a rei quan el 1593 es convertí al catolicisme. Enric IV pacificà França per l’edicte de Nantes (1598), que resolia les disputes religioses, i intentà d’establir una monarquia absoluta; imposà l’ordre entre els nobles i els funcionaris reials i reprimí el bandolerisme. El seu conseller, el duc de Sully, menà una política de redreçament econòmic molt notable. La seva política exterior fou pacifista; però, preocupat per combatre els Habsburg, s’alià amb els protestants alemanys. Fou apunyalat a París per Ravaillac, un fanàtic, possiblement del partit catòlic.