L’edifici
Fet construir per Felip II de Castella, en agraïment de la victòria de Saint-Quentin (1557), San Lorenzo de El Escorial fou destinat a palau, monestir i mausoleu reial. Començat per Juan Bautista de Toledo (1563), en morir aquest, Juan Bautista de Herrera en modificà el projecte cap a un classicisme més sever. Hom pot relacionar la planta amb la de l’Hospital Major de Milà. L’alçat és un immens bloc de pedra granítica grisa (200 m per 600 m), amb una torre (coronada per una cuculla piramidal) a cada angle. La portalada principal, de dos cossos, vignolesca, respon al tipus cinquecentesco de façana religiosa de dos ordres i dona accés al Pati dels Reis. L’església té planta de creu grega, i als seus costats s’obren dos grans patis, el dels Evangelistes i el del Palau. Els artistes italians encarregats de la seva decoració (Leone i Pompeo Leoni, Luca Cambiaso, Pellegrino Tibaldi, Federico Zuccari i Bartolomeo Carducci, entre d’altres) constituïren una autèntica escola manierista al marge de la resta de l’art castellà. La biblioteca, fundada el 1584, fou decorada per Tibaldi i Carducci; posseeix 50.000 volums i importants col·leccions de manuscrits, entre els quals es destaca el Liber Iudicum Popularis, fet per Bonhome a Barcelona el 1011, i una col·lecció de texts medievals, dels quals ha estat publicat un catàleg. El monestir és habitat per monjos agustins (fins el 1837 hi hagué jerònims), els quals tenen cura també de la biblioteca.
La música al monestir d’El Escorial
Per ordre de Felip II, durant els oficis tan sols s’hi podia utilitzar el cant pla, per la qual cosa el monestir es forní d’una magnífica col·lecció de cantorals. A partir del 1592, s’hi començà a practicar una incipient polifonia amb Martín de Villanueva, l’únic compositor resident al cenobi durant el regnat d’aquest monarca, sempre, però, amb la finalitat d’assegurar la interpretació estricta de l’ortodòxia tridentina en la litúrgia. El Escorial es caracteritzà per no tenir cap músic contractat, de manera que eren els monjos de la comunitat (cantors, teclistes, correctors de cant i organistes) els qui s’ocupaven de les activitats musicals. En no haver-hi una capella formalment instituïda, el càrrec de mestre de capella no existia, i en aquesta primera època no hi ha constància que es toqués cap altre instrument que no fos l’orgue.
Durant el regnat de Felip III s’introduïren nous gèneres com ara el villancico de Nadal i l’ús del baixó. També s’hi incorporaren nous instruments, com el carilló i la viola d’arc, i per primera vegada s’hi documenta un mestre de música: Juan Baptista. En aquesta època s’incorporaren als cantorals d’El Escorial obres de G.P. da Palestrina, Rogier, o F. Guerrero, i el monestir tingué tres compositors propis: P. de Tafalla, C. de San Jerónimo i el mateix Juan Baptista. Les obres més interpretades eren motets, misses, magníficats i antífones. El càrrec de mestre de capella s’instaurà durant el regnat de Felip IV, i el primer d’ocupar-lo fou P. de Tafalla. L’any 1671, en època de Carles III, un incendi destruí una gran part dels manuscrits del monestir, que entrà en un període de decadència.
El 1752 arribà a El Escorial Antoni Soler, que aviat en fou nomenat mestre de capella, i hi revifà la vida musical, per a la qual compongué gran quantitat de música, tant sacra com escènica. A partir del 1800, entrà de nou en un període de decadència del qual no es recuperà fins el 1848, any en què Isabel II formulà un decret pel qual hi creava una reial capella de música. No obstant això, fins a l’arribada dels agustins (1885) l’ambient musical no tornà al nivell que havia assolit anteriorment, tot i que per primera vegada s’hi creà una petita orquestra. Al principi del segle XX s’hi practicava la polifonia clàssica, es revitalitzà l’orquestra i es consolidà el cor. Pedro de la Vega, mestre de capella fins el 1936, instituí una escola gregoriana. Després de la Guerra Civil Espanyola, el monestir reprengué les seves activitats habituals, i el 1975 s’hi fundà una escolania de nens cantors. Cal destacar la importància que per a la musicologia té el monestir d’El Escorial, ja que la seva biblioteca conserva manuscrits i cantorals valuosíssims.
Bibliografia
Capdepón Verdú, Paulino: El padre Antonio Soler, 1729-1783, y el cultivo del villancico en El Escorial, Ediciones Escurialenses, El Escorial 1993