i Església catòlica | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Església catòlica

Església catòlica. Representació idealitzada d’una església pre-romànica, segons una il·lustració del Beatus de Torí de la catedral de Girona
© Fototeca.cat
història eclesiàstica hist ecl
Església constituïda institucionalment entorn del papa i que proclama, enfront de la Reforma, d’haver mantingut la successió apostòlica i alhora, enfront de les Esglésies Orientals, la primacia i autoritat de la seu de Roma sobre totes les altres seus apostòliques.

La seva història és comuna, durant segles, amb la història de les Esglésies d’Orient i, durant més segles encara, amb les Esglésies sorgides de la Reforma. A partir dels distanciaments mutus la història de cadascuna es particularitza. Però cada Església pot escriure la seva història des dels orígens del cristianisme.

La història

Els orígens

El primer camp d’expansió de l’Església fou la comunitat jueva i, a partir del 43, els gentils. La conversió de Pau, el 38, li donà un dels apòstols i militants més actius. Les idees cristianes començaren a topar amb el judaisme oficial arran de la predicació del diaca Esteve, seguida de la seva lapidació (37). El 43 era executat el primer apòstol, Jaume el Major, per ordre d’Herodes, i la comunitat dels dotze es dispersava de Jerusalem. Els primers centres coneguts i de fort proselitisme foren Damasc i Antioquia, on hom començà a emprar el nom de cristià i on hi havia adeptes des d’abans del 37; seguiren, a partir del 45, diverses ciutats de l’Àsia Menor, Xipre, etc. Un bon sector dels primers cristians volia que tots els nous convertits acceptessin les pràctiques de vida jueves, entre elles la circumcisió, a la qual cosa s’oposaven Pau i els seus companys; això fou causa d’un concili a Jerusalem (49), el qual exonerà els nous convertits d’aquelles obligacions. Malgrat tot, el pes del judaisme era molt fort en la primitiva comunitat, sobretot en el grup de Jaume el Just, parent de Jesús, mort violentament (62) pels jueus oficials. Aquesta mort consumà la ruptura total de la nova comunitat cristiana i del judaisme oficial i estalvià als cristians d’ésser víctimes del setge i destrucció de Jerusalem feta pels romans l’any 70. Sembla que, entre el 50 i el 60, Pere es traslladà a Antioquia i d’allà a Roma, on havia arribat la predicació cristiana l’any 49, segons el testimoniatge de Suetoni, i on hi havia una comunitat notable el 57, segons la carta que els adreçà Pau. Pere i Pau morien a Roma en la persecució de Neró (64-68), i aquí se centrà la direcció de la comunitat cristiana amb Lli, Anaclet i Climent, que encapçalaren la llista dels successors de Pere. Les comunitats cristianes més nombroses, però, es trobaren a l’Orient, amb els centres principals d’Antioquia, Alexandria, Corint, Efes i Xipre. La vida de l’Església sota l’imperi Romà fou difícil, car Roma no coneixia la distinció dels poders, i l’Església exigia una autonomia de la vida espiritual; això fou causa de tibantors dins la mateixa Església, com la d’Hipòlit (primer antipapa) i de Calixt, i de lluites amb els pensadors romans, refutats pels apologistes. La persecució oficial contra els cristians fou una constant d’aquests primers temps, bé que no fou contínua ni total. Es destaquen tongades de persecució sota Domicià (81-96), Septimi Sever (202), Deci (250), Valerià (257) i Dioclecià (303-305). Mentre l’Església s’expandia, creava centres d’estudi a Alexandria, Cesarea i Antioquia i iniciava l’època de producció literària amb Justí, Hipòlit, Orígenes, Tertul·lià, Cebrià, etc. Destacà en aquests segles II i III l’església africana, centrada a Cartago, de gran vitalitat i esperit d’expansió, del qual es beneficià molt la península Ibèrica. La lluita contra els heretges (gnòstics, mil·lenaristes, subordinacionistes, etc) féu aparèixer els inicis de la investigació teològica. El 313, amb l’edicte de Milà de Constantí i Licini, eren reconeguts oficialment l’existència i els drets del cristianisme i s’iniciava una etapa d’organització i desplegament extraordinari. El cristianisme arribà a esdevenir religió de l’estat el 380 i més radicalment el 392 amb el tancament dels temples pagans i la prohibició dels antics sacrificis. El paper de Constantí el Gran com a protector i impulsor de reformes i noves estructures en l’Església no pot ésser negligit, bé que sovint és exagerat. Gracià i Teodosi (380-395) en foren els defensors més declarats; aquest darrer impregnà el seu codi legislatiu de qüestions historicoreligioses.

L'Església dels primers concilis

Amb la llibertat religiosa arribà també l’època de la gran elaboració teològica, sobretot enfront de les heretgies arianes i cristològiques orientals i del pelagianisme occidental; despunten Atanasi, Gregori Nazianzè i Gregori Nissè, Basili, Joan Crisòstom, Jeroni, Ambròs, Agustí i molts altres escriptors i sants que constitueixen l’edat d’or de la patrologia. És també l’època dels concilis ecumènics, iniciats a Nicea el 325 i continuats amb força regularitat fins al concili de Constantinoble del 681, vuitè ecumènic. També coneix aquest temps una extraordinària expansió del monaquisme, nascut a Egipte al s III i estès àmpliament, dins el s IV, a tot l’Orient (estructurat sobretot per sant Basili) i a l’Occident, on entrarà i florirà, sobretot al sud de les Gàl·lies, al pas del s IV al V. Amb la divisió de l’Imperi el 395, s’accentuà la diferenciació de les cristiandats oriental i occidental; a l’Orient, els emperadors, servint-se de l’Església com a factor polític, actuaren amb un fort cesaropapisme, mentre que a l’Occident, orfe d’imperi des del 476, l’Església fou més gelosa de la seva llibertat i el prestigi papal reclamà la seva autonomia sobre els bisbes i els estats nascuts de les invasions germàniques. Amb aquestes invasions l’Occident tendí a la formació d’esglésies nacionals poc o molt vinculades amb el papat però mancades de la universalitat dels primers segles. Sobresurt l’església hispanovisigòtica, amb els bisbes i escriptors Martí de Braga, Leandre i Isidor de Sevilla, Brauli i Taxo de Saragossa, Ildefons i Julià de Toledo; la ciutat de Toledo serà el centre dels concilis i de la unió d’aquesta església a partir de la conversió dels visigots arians del 586; la seva vitalitat perdurà fins a la invasió dels àrabs. L’església franca i merovíngia conegué també una gran etapa de brillantor a partir de la conversió de Clodoveu (496) fins a enllaçar amb l’església carolíngia, eix de la primera restauració medieval de l’imperi occidental. A les Illes Britàniques, i en especial a Irlanda, s’hi desenvolupà també una església plena de vitalitat gràcies a l’acció de Patrici (420-461) i dels missioners benedictins enviats pel papa Gregori el Gran, el 596, i dirigits per Agustí de Canterbury. De les illes sortiren molts monjos i missioners: Columbà, Willibrord, Bonifaci, etc, evangelitzadors dels pobles germànics, frisons i saxons. Mentre l’Occident es trobava en una etapa d’evangelització i captació de nous pobles, l’Orient vivia una època d’esplendor, amb l’emperador Justinià. Constantinoble, que havia començat a obtenir una supremacia sobre els patriarcats orientals (381), veié reconegut el títol de patriarcat ecumènic, sobretot a partir del concili a Calcedònia (451), i fou el centre indiscutit de l’església oriental. L’actuació cesaropapista dels emperadors provocà grans divisions i lluites a tot l’Orient en la qüestió monofisita (monofisisme) i sobretot en les lluites iconoclastes (717-850) (iconoclàstia). El 863, amb Foci, es produí la primera ruptura amb Roma, que esdevingué definitiva el 1054 amb el patriarca Miquel Cerulari. A desgrat de tot, l’Església d’Orient féu arribar el cristianisme a bona part dels països eslaus. L’Església i l’imperi d’Orient constituïren una barrera entre els cristians romans i els àrabs, sorgits com a força antagònica del cristianisme a partir del 632. Les invasions àrabs seran la causa de l’anorreament de la cristiandat nord-africana a partir del 690 i de la desintegració de l’espanyola a partir del 711.

L'Església medieval

De la desorganització provocada per les invasions àrabs i dels retallaments consegüents, en sorgí l’Església medieval, de característiques netament europees i que tendia cada vegada més vers la centralització romana. Desfeta l’església hispanovisigòtica, prengué relleu l’església franca, portada a la seva màxima esplendor pels primers carolingis i sant Bonifaci (672-754), legat papal i organitzador de l’església francogermànica. La coronació de Carlemany, el 800, uní els francs al papa i donà naixença al nou imperi Romà. Alhora, aquests fets provocaren que Roma es desinteressés gradualment de l’Orient cristià. Carlemany es constituí protector del papa i dels seus estats, propulsor de l’expansió missionera, àrbitre suprem i braç armat de la cristiandat. Fundà escoles palatines per a l’educació de nobles i clergues i impulsà la reforma del clergat i del monaquisme; aquesta darrera tasca fou portada a terme sobretot pel seu fill Lluís el Piadós, ajudat pel got Benet d’Aniana en els concilis d’Aquisgrà del 816. L’imperi es desintegrà el 843; bé que l’Església mantingué algun temps l’antiga esplendor amb el papa Nicolau I (858-867), aviat fou immergida en la desfeta imperial i en les lluites sorgides arran de la pèrdua de l’autoritat i l’aparició del feudalisme. Els avenços missioners vers l’Europa germànica es veieren també compromesos per les invasions normandes (845-911) i hongareses (862-955). L’anomenat segle de ferro del papat (s X i principis del s XI) fou una etapa de desordres a causa de l’anorreament del poder imperial i de la intromissió de les famílies romanes en els nomenaments papals. L’acció de l’emperador alemany Otó I i dels seus successors intentà de remeiar la situació amb la imposició de candidats propis, però sovint agreujaren la situació. Portà l’autèntica reforma el moviment iniciat a Cluny el 910 i que guanyà tota l’Església amb Lleó IX, al s XI, i Nicolau II. Les idees cluniacenques de llibertat de l’Església i de reforma de costums triomfaren plenament a Roma amb Hildebrand, futur Gregori VII, que donà el nom al moviment de reforma (reforma gregoriana). El monaquisme benedictí, que s’havia estès àmpliament per tot l’Occident cristià, a partir sobretot de l’època carolina, fou d’un ajut extraordinari per al moviment reformador. Al costat dels benedictins sorgí el moviment canonical, que donà un primer impuls a la reforma del clergat, sobretot a partir de les reformes ulteriors aportades per la modalitat augustiniana. Els legats papals també hi tingueren un paper extraordinari amb la reunió de concilis provincials i nacionals, i imposant arreu la reforma romana, l’autoritat papal i la unificació de la litúrgia sota el model romà. Al mateix temps els juristes i reformadors elaboraren una nova concepció de l’autoritat eclesiàstica, basada en el concepte gelasià del poder, que serà la base de l’actuació dels papes i de la cúria romana, creada per Urbà II. El problema de les relacions entre l’Església i l’estat serà el problema bàsic de tota la història de l’edat mitjana, i en derivà la lluita de les Investidures, iniciada sota Gregori VII el 1075 i acabada amb el Concordat de Worms (1122) i les inacabables lluites dels pontífexs i els emperadors Frederics d’Alemanya. Entre la fi del s XI i el començament del XIII hi hagué un gran canvi en la vida de l’Església; en són proves la represa dels concilis ecumènics, després de gairebé cinc segles d’interrupció i ara amb un caire purament occidental, amb el I del Laterà (1123), i l’aparició de nous ordes religiosos. Es destaquen entre aquests els cartoixans i la creació de l'orde del Cister, com a reforma dels benedictins. Altres ordes típics d’aquest període són els canonges o clergues regulars de Sant Agustí i la seva nova branca dels premonstratencs, els camaldulencs, els de Vallombrosa, etc. Els ordes militars: hospitalers (1080), templers (1128), canonges del Sant Sepulcre i orde teutÒnic, aportaren una nova concepció de la vida religiosa: la dedicació a una tasca específica. Dins la mateixa línia foren creats els ordes de redempció de captius: trinitaris (1189) i mercedaris (1218-28). Al final d’aquest període d’esplendor cal situar els ordes mendicants (franciscans, dominicans, carmelitans, ermitans de Sant Agustí, etc), erigits entre el 1219 i el 1256. Donà el punt culminant d’aquesta època de vitalitat el concili IV del Laterà (1215), el més important de l’edat mitjana. Altres indicis d’eufòria de la cristiandat es manifestaren en les croades (1095-1274) contra els àrabs d’Espanya i per a reconquerir Terra Santa, i també els moviments populars dels càtars o albigesos i dels valdesos, seguits d’altres moviments espiritualistes, com els fraticels o els humiliats de Cremona, que l’Església no admeté. Fou el temps, també, d’inici i esplendor de la dialèctica i de l’especulació teològica, amb l'escolàstica, que tingué com a figures més destacades Anselm, Abelard, Pere Llombard, Albert Magne, Bonaventura i Tomàs d’Aquino, aquests darrers emmarcats ja dins el corrent universitari iniciat vers el 1200. Innocenci III, jurista i curial, marcà el moment culminant d’aquesta època de brillantor de l’Església medieval: el seu prestigi i el seu arbitratge foren reconeguts àdhuc en matèria política. La barreja de poders i la pretesa supremacia del poder eclesiàstic tingueren aquí el punt màxim. L’autonomia del poder temporal s’anava afirmant gràcies a l’estudi de la política d’Aristòtil i a la ruptura entre canonistes i teòlegs en aquest punt. Els successors d’Innocenci III trobaren una forta oposició en l’emperador Frederic II (1215-50), el qual arribà a assetjar Roma i foragitar-ne el papa. Innocenci IV, refugiat a Avinyó, reuní el I concili de Lió (1245) per deposar l’emperador, i inicià un acostament al tron francès, que a l’últim posà el papat sota la influència cada vegada creixent del rei de França. Carles d’Anjou, germà de Lluís IX de França, esdevingué el campió fracassat de la política papal, sobretot en els estats del sud d’Itàlia, però els seus desencerts foren causa d’un debilitament notable del prestigi papal i de l’enfrontament al papa d’alguns prínceps, com el rei Pere III de Catalunya-Aragó, arran de les famoses Vespres Sicilianes (1282). El darrer papa que mantingué els principis d’hegemonia papal fou Bonifaci VIII (1294-1303), el qual, a causa de la seva tossuderia i oposició al rei Felip IV de França, provocà l’atemptat d’Anagni (1303), que marcà la davallada sobtada del prestigi papal i de l’ideal medieval d’Església. Les doctrines de Roger Bacon (mort el 1292) i en especial d’Ockam (mort el 1349) iniciaren la via moderna del pensament filosòfic, que serà la que donarà peu al clivellament del sistema monolític d’ordenació eclesiàstica, intel·lectual i política a què aspiraven les doctrines escolàstiques anteriors. L’entrada dels papes a Avinyó, sota la protecció dels reis francesos (1303-78), i el clima que s’inicià el 1378 amb la doble elecció d’Urbà VI a Roma i de Climent VII a Avinyó, seran la causa del llarg Cisma d’Occident, que, alhora que debilitarà el prestigi de l’autoritat papal, afermarà les intromissions dels estats en matèria eclesiàstica i acostarà els bisbes als prínceps, esdevinguts cada vegada més absolutistes en llurs estats. El concili de Pisa (1409) i de Constança (1411-15), que acabà amb el Cisma d’Occident, es reuniren amb una ideologia plenament conciliarista (conciliarisme), a l’igual del de Basilea (1431). Aquesta doctrina, bé que ajudarà a l’extinció del cisma, serà refusada sempre pels papes, però li faran costat els sobirans, puix que afirmava la nacionalització de l’Església de llurs dominis, afavoria llur competència en matèria religiosa i la independència dels bisbes del govern central de l’Església. A França la nova tendència nacionalista es veurà ben definida en la pragmàtica sanció de Bourges (1438).

La fi de l'edat mitjana i la Contrareforma

L’aplicació pràctica del conciliarisme pesà fortament en temps d’Eugeni IV, i el concili de Basilea arribà fins i tot a elegir l’antipapa Fèlix V (1439-49). Paral·lelament es féu sentir també el Renaixement, amb el seu peculiar estil de vida laïcitzant, que copiaren els papes des de Sixt IV (1474) fins a Lleó X (1521), que es convertiren en prínceps i crearen una situació de contrast entre la persona i la funció que tenien confiada. La pietat del poble s’anava enriquint de noves devocions, que de vegades portaven a la superstició. També el clergat necessitava una reforma, més en l’aspecte pastoral que en el moral, car li calia superar la idea d’administrador i recuperar la de pastor. Enfront d’aquesta situació s’alçaren diversos sectors: els predicadors italians (Bernadí de Feltre, Bernadí de Siena, Girolamo Savonarola, etc) insistiren en l’exercici de la caritat i la freqüència dels sagraments; els humanistes (Erasme, Lefèvre d’Étaples, etc) intentaven de millorar l’Església unint la pietat a l’erudició; els homes de la devotio moderna difonien una nova espiritualitat orientada cap a Crist i la Bíblia; els bisbes hispànics (Hernando de Talavera, Diego Deza, Jiménez de Cisneros, etc) creaven les primeres institucions d’Església per a la formació del clergat; Francisco de Vitoria a Salamanca impulsava un nou estil d’estudi teològic; en el si dels ordes religiosos sorgiren els convents i monestirs de l’observança, alhora que nous ordes eren fundats amb un esperit reformador. El primer intent d’assumir universalment aquests corrents fallí en el concili V del Laterà (1512-17). En aquest ambient religiós inquiet, on el pontificat es veia reduït per les tendències nacionalistes, per l’estil de vida dels seus caps i pels corrents conciliaristes; on el subjectivisme característic tant del misticisme germànic com de l’humanisme europeu posava en crisi el valor de la tradició en l’Església, sorgí una nova concepció de la vocació cristiana, que trobà el terreny adobat pel desig de reforma, per la inquietud social del moment, i a la qual donaren el seu ajut interessat els prínceps, que veieren una nova possibilitat d’intervenir en el camp religiós, i també un camí per a reforçar la pròpia posició enfront d’un emperador, Carles V, disposat a fer valer el seu imperi. Aquesta nova concepció sorgí d’un home dotat d’una forta personalitat humana i religiosa, Martí Luter. A partir d’ell, Joan Calví portarà encara més enllà les conseqüències d’aquesta nova concepció, i de les dues fonts agafarà els seus elements específics l’Església d’Anglaterra, quan a partir d’ Enric VIII d’Anglaterra i sobretot d’ Elisabet I d’Anglaterra anirà accentuant la seva separació de l’Església catolicoromana. Per donar als nous plantejaments doctrinals una resposta més àmplia i completa que la dels documents condemnatoris, tot recollint els esforços reformadors del segle XV, fou convocat el concili de Trento (1545-63), que trobà en els papes successius, Pius V (1566-72), Gregori XIII (1572-85) i Sixt V (1585-90), els promotors i difusors de l’obra reformada i els estructuradors de l’organització eclesiàstica; després d’ells aquest esforç cedí, i els papes, condicionats pel joc polític d’ésser caps d’un estat italià, no saberen mantenir-se davant les exigències de primera hora de l’absolutisme, i reaparegueren a la cort pontifícia el nepotisme i el domini d’algunes famílies romanes. A la tasca de la Contrareforma, dirigida pels papes i animada pels bisbes, s’associaren tant els antics ordes ja reformats com els nous, que adoptaren l’estil dels clergues regulars, més àgil per a les tasques pastorals, o com altres congregacions religioses, i s’especialitzaven en ministeris concrets, preferentment l’ensenyament i la cura dels malalts (teatins, jesuïtes, escolapis, germans de sant Joan de Déu, camils, eudistes, sulpicians, lazaristes, ursulines, filles de la caritat, etc). La controvèrsia i l’apologètica foren els dos estils teològics més conreats (Catarino, Hosio, Pere Canisi, Bellarmino), tot i que no faltaren teòlegs sistemàtics, com Suárez i els carmelites de Salamanca; Baronio feia els primers passos en la història científica de l’Església, i Bolland, amb Henschen i Papebroch, en l’hagiografia crítica. L’enfrontament dels dos blocs religiosos no fou purament en el camp doctrinal; les guerres de religió a França (1562-98) i després la dels Trenta Anys (1618-48), juntament amb la persecució de les minories religioses dissidents, són aspectes de la intolerància per motius religiosos en aquesta etapa de la Contrareforma i que en l’Església catòlica fou confiada a la inquisició. Mentre el cristianisme europeu es dividia, noves perspectives s’obrien a la tasca missionera de l’Església amb el descobriment del continent americà i els viatges a l’Orient llunyà. Les corones de Castella i de Portugal dirigien aquesta obra, i s’hi associaren principalment els franciscans, augustinians, dominicans, jesuïtes i caputxins. A partir del 1622, amb l’erecció de la Congregació de Propaganda Fide, el papa volgué assumir la direcció del moviment missional. L’actitud d’uns quants missioners a la Xina (Schall, Ricci, Verbiest) i a l’Índia (Nobili) d’adaptar-se més plenament a les cultures d’ambdós països plantejà la qüestió dels rituxinesos i malabars, que culminà, després d’una llarga controvèrsia, en llur prohibició pel papa Benet XIV (1742-44) i representà un atur en l’expansió cristiana en aquells indrets.

El segle XVIII

La minva en el fervor religiós de la reforma i el seu to de vegades extern i mundà provocà la reacció en el moviment rigorista del jansenisme i, en part com a rèplica, del quietisme. L’enrobustiment de la idea d’estat, que perfecciona la seva màquina burocràtica i troba en l’absolutisme la seva forma d’expressió política, inclou la temptació de circumscriure l’Església dins l’àmbit de l’estructura de l’estat, deslligant-la, en tant que possible, de tot vincle juridicodisciplinari amb Roma, dins la comunió eclesial. Aquest corrent trobà la seva millor formulació en el gal·licanisme, però aparegué també a Àustria amb el josefisme, a Itàlia amb el jurisdiccionalisme, a la península Ibèrica amb el regalisme, mentre que l’especial situació sociopoliticoreligiosa d’Alemanya donà lloc al febronianisme. Aquests corrents, incloent-hi també la il·lustració no catòlica, portaren a la supressió de la Companyia de Jesús (1773) i a la celebració del Sínode de Pistoia (1786), intent de convertir-los en programa pastoral. La Revolució Francesa intentà també d’englobar l’Església amb la Constitució Civil, que representà un nou estil de regalisme modern i que determinà la norma de relació entre l’església i l’estat en els països on s’implantava el nou règim; d’altra banda, donà pas a una societat pluralista, on l’Església perdia els seus privilegis. Enfront d’això, aquesta afavorí generalment la restauració, tant a partir de la recuperació dels estats pontificis, suprimits per la República i després per Napoleó, com a partir d’una presentació de la tendència liberal com a anticristiana; tot i que el cardenal Consalvi, en nom de Pius VII, no acceptés la Santa Aliança, la unió entre el tron i l’altar continuava essent aplicada. Aquest intent comportà un fort creixement de l’anticlericalisme i del laïcisme, i per això la separació de l’església i l’estat es convertí moltes vegades en oberta persecució contra l’Església; en alguns llocs, com a l’Estat espanyol, es complicà amb problemes polítics i féu encara més complexa la situació religiosa. Un intent de captar els principis liberals en l’ordenació política pel catolicisme el farà F. de Lamennais i el grup de l’Avenir, condemnat pel papa Gregori XVI (1832). Durant la primera meitat del s XIX i sobretot a partir de la guerra de Secessió, l’Església s’anà establint en terres del nord d’Amèrica, mentre que al sud la sèrie de moviments suscitats per un capitost portaria a un regalisme anticlerical com a sistema usual de relació amb l’Església, alhora que la manca de clerecia indígena retallaria l’empenta missional; davant la independència americana, el pontificat havia anat des del legitimisme de Pius VII fins a l’acceptació de Gregori XVI, passant per l’ambigüitat de Lleó XII. A més, des de l’obertura de la Indoxina a la influència francesa (1835), fou possible de tornar a missionar l’Orient, i els nous descobriments africans i a Oceania obriren camps a l’evangelització; sorgiren congregacions, ordes missioners (de l’Esperit Sant, del Sagrat Cor, pares blancs, etc) i els seminaris de missions per a la clerecia secular. A l’àrea anglosaxona, l’anomenat Moviment d’Oxford (a partir del 1833) apropava al catolicisme homes com Newman i Manning, mentre el moviment irlandès, dirigit per Daniel O'Connell, aconseguia els drets civils per als ciutadans catòlics a ambdós països. La reacció intel·lectual sorgí principalment a França i a Alemanya. A la primera, la reacció tingué un caire preferentment antiintel·lectualista i romàntic, amb retorn a la tradició i a l’autoritat —fonament de l’ultramuntanisme—, i foren persones, no pas grups, les qui portaren endavant el moviment: així Migne publicà la Patrologia, Rohrbacher la seva història de l’Església, i dom Guéranger l’edició crítica dels llibres litúrgics. A Alemanya la represa disposà de les facultats de Tübingen (Drey, Möhler, Hirscher), de Munic (Döllinger), de Friburg (Staudenmaier). A Bèlgica, els bol·landistes reprenien llur publicació d’hagiografia crítica; a Itàlia, mentre Mai editava autors patrístics, Gioberti i Rosmini procuraven de donar una nova filosofia cristiana. A l’Estat espanyol, preocupat pels problemes politicodinàstics, hom pot citar només Balmes i Donoso Cortés. Per a les ciències bíbliques, les de desvetllament més tardà, cal esperar l’aparició de la crítica racionalista.

L'Església catòlica a partir del concili I del Vaticà

Durant el pontificat de Pius IX (1846-78) culminà el procés de la unificació italiana, que portà a la supressió dels Estats Pontificis amb l’ocupació de Roma (1870). Més tard, amb els Pactes del Laterà (1929), nasqué l’Estat del Vaticà. Doctrinalment, aquest pontificat tingué una actitud més aviat negativista, manifestada sobretot amb la publicació del Syllabus (1864), pel qual restaven anatematitzats, indiscriminadament, els moviments de renovació religiosa, social, política i cultural. Això explica el recel amb què fou rebuda en molts llocs la convocació del concili I del Vaticà (1869-70). S'imposà el corrent romà i, suprimida l’oposició teològica al si del concili, fou proclamada la infal·libilitat pontifícia (anteriorment, el 1854, el papa havia proclamat el dogma de la Immaculada Concepció). Alguns teòlegs i fidels abandonaren l’Església catòlica i donaren origen a la dels vells catòlics. La presa de Roma interrompé el concili, que ja no continuà més. A la mort del papa s’havia agreujat l’allunyament de l’Església per part del món obrer, cultural i polític. Amb Lleó XIII (1878-1903) s’inicià una obertura en diversos camps: en el polític, amb el reconeixement de la independència i sobirania de l’església i de l’estat; en el diplomàtic, amb l’apropament als règims republicans, en concret a la República Francesa, abandonant l’aliança austríaca; en el social, amb l’encíclica Rerum novarum (1891); en l’intel·lectual, amb l’ajut a les universitats catòliques existents i amb la creació d’altres de noves. Durant aquest pontificat hi hagué alguns intents notables d’acostament a les Esglésies Orientals no catòliques. L’esforç, però, per reconciliar-se amb el nou món no aportà els fruits esperats. I, dins la cúria romana, els principals membres de l’equip de Lleó XIII (els cardenals Rampolla i Della Chiesa) foren allunyats en ésser elegit nou papa, després del veto d’Àustria contra Rampolla, el patriarca de Venècia, que prengué el nom de Pius X (1903-14). Aquest era un home piadós, però de menys talent i perspicàcia que el seu predecessor. Donà preferència a l’aspecte espiritual de l’Església, per damunt dels esforços diplomàtics, polítics i socials. En el terreny doctrinal s’inicià una línia més rígida, sobretot enfront del modernisme, condemnat, el 1907, amb l’encíclica Pascendi i amb el decret Lamentabili. Mentrestant, les relacions amb els diversos països eren cada vegada més difícils: triomf del laïcisme a França, Setmana Tràgica a l’Estat espanyol, i mesures governamentals contra l’Església, etc. A la mort de Pius X, tornà l’equip de Lleó XIII, amb el cardenal Della Chiesa, elegit papa amb el nom de Benet XV (1914-22). Amb preocupacions intel·lectuals força marcades, creà noves universitats catòliques i donà llibertat d’investigació. Els cardenals Merry del Val i Canali, que representaven la línia rígida anterior, passaren al Sant Ofici, mentre que la secretaria d’estat era confiada al cardenal Gasparri. Pius XI (1922-39) representà una síntesi dels dos corrents anteriors. Insistí en el doble aspecte: exterior i diplomàtic, i interior o espiritual. Fou l’època dels concordats, el més transcendent dels quals, amb Itàlia, és conegut amb el nom de Pactes del Laterà (1929), pels quals hom establia l’existència de l’Estat del Vaticà. Paral·lelament, el papa emprengué la defensa de les minories ètniques i dels drets dels països a l’autodeterminació. Condemnà el nazisme, amb l’encíclica Mit brennender Sorge (1937), i el feixisme (1939), proclamació que la mort li impedí de dur a terme. Socialment perfeccionà la Rerum novarum amb l’encíclica Quadragesimo anno (1931), i afavorí el moviment de l’Acció Catòlica en totes les seves branques. Aquesta intervenció dels laics al costat d’un clergat intel·lectualment ben format (preocupació que també fou viva en el papa) donà a l’Església una nova vitalitat religiosa. Els moviments de renovació teològica, litúrgica i pastoral prengueren, especialment a l’Europa central, una gran embranzida. Aquesta renovació s’estengué també al camp missional, que conegué moments de gran expansió. Un collaborador de Pius XI dels darrers anys, el cardenal Pacelli, fou el seu successor, amb el nom de Pius XII (1939-58). El col·legi cardenalici era ja marcadament internacional, mentre que la cúria romana es mantenia italiana i conservadora i, sobretot a partir de la malaltia de Pius XII, el 1953, tenia una força preponderant en el govern de l’Església i alhora començà de difondre un culte a la personalitat del papa. Per aquests fets, i sobretot pels silencis davant l’extermini dels jueus durant la Segona Guerra Mundial, Pius XII, a més, passarà a la història com una figura fortament discutida. L’Església conegué una nova obertura per mitjà d’un papa, Joan XXIII (1958-63), que fou elegit, en moments difícils i de tensions, com a papa de transició. El seu carisma personal i la seva simplicitat obtingueren en poc temps molt més que moltes encícliques. Convocà, inesperadament, el concili II del Vaticà, del qual només pogué presidir la primera etapa. Amb ell volia obtenir per a tota l’Església un aggiornamento, terme que des d’aleshores s’obrí pas en la terminologia eclesiàstica. Havia de servir també per a aconseguir la unió de tots els cristians de les diverses Esglésies. De fet, la persona de Joan XXIII trencà moltes barreres i féu possibles els encontres posteriors entre els caps de les diverses Esglésies. La seva encíclica més famosa, la Pacem in terris, tancava l’era constantiniana i obria les portes a una altra època caracteritzada pel respecte als drets de la persona i de les minories pel damunt dels principis abstractes, pel valor de la consciència més que pel fet de l’autoritat, per les exigències del bé comú més que per les de l’ordre públic posat al servei dels benestants. El concili II del Vaticà, continuat i acabat sota Pau VI, ha marcat l’última etapa de la història de l’Església catòlica, que pot ésser caracteritzada com la d’una Església en diàleg (amb ella mateixa, amb les altres Esglésies cristianes, amb el món polític). Amb tot, després de les esperances despertades pel concili, l’aplicació dels seus principis en l’actual període postconciliar topa amb no poques resistències.

L'Església catòlica després del concili II del Vaticà

Pau VI, de personalitat menys carismàtica i més escolàstica que la de Joan XXIII, intentà de dur endavant la línia d’obertura del concili, però amb una actuació que semblà massa lenta i prudent a molts sectors. Els seus documents sobre l’eucaristia (1965), sobre el celibat sacerdotal (1967) i especialment l’encíclica Humanae vitae (1968) provocaren fortes dissensions dins l’Església i un desprestigi de l’autoritat papal. Els deu darrers anys del seu pontificat (1968-78) es caracteritzaren per l’inici de l’anomenada crisi postconciliar. D’una banda, hi hagué un retraïment de l’activitat del papa, de manera que ja no publicà cap més encíclica (el document Ortogesima adveniens del 1971 fou una carta apostòlica commemorativa del vuitantè aniversari de la Rerum novarum, i Evangelii nuntiandi del 1975, fou una exhortació apostòlica, fruit de les tasques del quart Sínode mundial de bisbes) i, després de l’atemptat frustrat sofert a Manila (1970) no emprengué cap més viatge. De l’altre cantó, es produí un augment de la contestació eclesial, tant per part dels progressistes (manifest de trenta-tres teòlegs Contra la resignació en l’Església, de 17 de març de 1972) com dels integristes (rebel·lió de l’arquebisbe Marcel Lefebvre). Un altre símptoma de la crisi esmentada fou el fenomen massiu de les secularitzacions de capellans. A la mort de Pau VI fou elegit el cardenal Albino Luciani, el qual prengué el nom de Joan Pau I. Mort sobtadament, després del seu curtíssim pontificat (del 6 al 26 d’agost de 1978) el succeí el cardenal Karol Wojtyla, arquebisbe de Cracòvia. Primer papa no italià en quatre segles, trià el nom de Joan Pau II i inicià un mandat d’un gran dinamisme. Típic representant del catolicisme polonès, ha mostrat una actitud oberta i progressiva en el camp social, com és palès en les encícliques Sollicitudo rei socialis (1988) i Centesimus annus (1991), però rígida i conservadora en els terrenys moral i doctrinal, de la qual són bons exemples les condemnes reiterades dels mètodes anticonceptius i de les relacions prematrimonials. Aquesta ambivalència presideix l’estil del seu pontificat, caracteritzat també per la projecció internacional en viatges que han obtingut, sobretot al principi, una gran repercussió. Al maig del 1983 sofrí un atemptat. En el camp institucional, Joan Pau II convocà diversos sínodes, dels quals cal destacar el cinquè i el sisè sínodes mundials de bisbes, que donaren lloc a les exhortacions Catechesi tradendae (1979) i Familiaris consortio (1981); el del 1985, per a commemorar el vint-i-cinquè aniversari del segon concili del Vaticà, d’on sorgí la decisió d’elaborar un nou catecisme, publicat el 1992; el del 1987, sobre la vocació i la missió dels laics en l’Esglèsia; el del 1990, dedicat a la formació sacerdotal i el del 1991, per la pau a l’Orient mitjà amb motiu de la guerra del Golf Pèrsic. Una altra característica del pontificat wojtylià fou l’espectacular augment del nombre de beatificacions i canonitzacions amb un propòsit exemplar per a la comunitat de fidels. En començar el darrer decenni del segle XX, hom comptabilitzava uns 890 milions de catòlics arreu del món (el 17,6% de la població mundial), el 73,5% dels quals corresponia al continent americà, particularment a l’Amèrica llatina. Pel que fa al clergat, hom ha pogut constatar un augment del nombre de bisbes i diaques permanents, mentre que el de preveres minva constantment a causa de les contínues secularitzacions. En el camp de l'ecumenisme, són molt notables els esforços que, durant aquest pontificat, es feren per tal de restablir la unió amb l’Església anglicana. Pel que fa a l’interior de l’Església catòlica, continuà el desencís davant la manca d’audàcia en l’aplicació de la reforma postconciliar, mentre que determinats sectors, minoritaris però actius, maldaren per retornar a situacions clarament preconciliars. Amb la mort de Joan Pau II el 2 d’abril de 2005 i l'elecció el 19 del mateix mes de Joseph Ratzinger com a Benet XVI, l'Església catòlica inicià una nova etapa. Malgrat estar lluny de l'estil carismàtic del seu antecessor, el nou pontífex en fou un clar continuador, especialment en les qüestions de moral relatives als costums sexuals, la família, el matrimoni i l'avortament, i el paper secundari de la dona en la jerarquia eclesiàstica, però també en la crítica als excessos del capitalisme. Durant el seu pontificat, s'accentuaren les controvèrsies entorn a l'Església Catòlica, en particular pel gran nombre de sacerdots acusats de pràctiques de pederàstia contemporànies o revelades des de dècades anteriors, i que en alguns casos comportaren tensions diplomàtiques amb alguns Estats. En un altre pla, des de diverses instàncies internacionals s'assenyalaren pràctiques irregulars en les finances vaticanes. Finalment, l'any 2012 una filtració de documents confidencials des de la Cúria posà en evidència greus disfuncions en el govern de la Santa Seu. Al febrer del 2013, adduint motius d'edat i de salut, Benet XVI renuncià al papat. Fou el primer pontífex en gairebé 600 anys que abandonà voluntàriament la dignitat. El succeí, el 13 de març d'aquest any, Jorge Mario Bergoglio, el primer bisbe jesuïta i llatinoamericà, el qual adoptà el nom de Francesc en iniciar el pontificat.

L'Església catòlica als Països Catalans

Els orígens

Malgrat les tradicions literàries tardanes que situen la predicació de Pau a la Tarraconense i el testimoni d’Ireneu, que constata l’existència del cristianisme a Hispània al voltant del 175, cal arribar a mitjan s. III per a trobar a Catalunya testimoniatges certs de l’arrelament de la nova fe: les acta del bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi martiritzats a Tarragona el 259 constaten l’existència d’una comunitat nombrosa de cristians. La procedència africana de Cugat i Feliu, així com diversos indicis arqueològics i literaris, semblen avalar una evangelització procedent de l’Àfrica del nord. Hom ha trobat al Maresme i al País Valencià ceràmica i emblemes cristians dels s. IV i V, així com restes d’esglesioles a vil·les romanes de la torre Llauder, Llefià i Sant-romà. L’escassa documentació conservada parla de la comunitat i del bisbe Pretextat de Barcelona el 347, de l’intent de posar un bisbe a Girona el 400 contra la voluntat del poble, de la creació de la diòcesi d’Ègara el 450 i de l’existència de les de Mallorca, Menorca i Eivissa el 484 (a les Illes hi ha també el testimoniatge de les basíliques mallorquines i menorquines dels s. IV-V). El cristianisme seguí les rutes de la romanització i s’establí a les ciutats i més lentament a la ruralia, on hom desconeixia el llatí i on persistiren els cultes i les tradicions paganes. Al Vallès i al Baix Llobregat hi ha esglésies parroquials fetes sobre els graners de les velles vil·les romanes: Marata, Gallecs, Santa Madrona de Palau; i a Xàtiva, Dénia i Elx hi ha també testimoniatges arqueològics dels s. IV i V. Els primers personatges d’un cert relleu que consten en aquest temps són el bisbe i escriptor Pacià de Barcelona, el seu fill Dextre, Sempronià, Luculenci, Vigilanci i el francès Paulí de Nola; és tradició que el papa Damas era català. Per la consulta de l’arquebisbe Himeri de Tarragona al papa Sirici (385) sembla que el priscil·lianisme no afectà gaire les terres catalanes.

L'Església visigòtica

L’establiment dels visigots portà noves orientacions a l’Església catalana a través de la influència de Cesari d’Arle. Es reuniren els primers concilis a Tarragona (516) i Girona (517), importants de cara a la litúrgia i l’organització eclesiàstica, i on apareix ja completa la geografia de les diòcesi catalanes dins la Tarraconense, llevat de les del sud del País Valencià, dins la Cartaginense. L’arianisme oficial visigòtic produí divisions, i així hi hagué a Barcelona, a Tarragona i a València duplicitat de bisbes. A partir del 589 els bisbes catalans assistiren als concilis de Toledo i començaren les intrusions dels metropolitans de Toledo, com Julià de Toledo, i dels reis, com Sisebut, en el nomenament del bisbe per a Barcelona. Del monestir d’Assan sembla que sortiren missioners dels Pirineus i alguns bisbes. També són famosos els germans Justinià de València, Just d’Urgell, Nebridi d’Ègara i Elpidi d’Osca. Girona mostrà especial vitalitat amb Joan de Bíclarum i Brauli de Saragossa, considerat gironí. La invasió àrab anorreà l’organització de l’Església: els bisbes es dispersaren (Pròsper de Tarragona i els seus diaques fugiren vers Itàlia), a excepció, sembla, del d’Urgell (el bisbe Nambad morí a la foguera, a Llívia, vers el 731, i el 790 Fèlix d’Urgell intervingué en l’afer adopcionista).

La submissió a Narbona sota els carolingis

El fracàs inicial de Carlemany a Hispània (778) fou la causa que molts cristians compromesos (hispani) en fugissin, i alguns d’ells, segurament d’origen català, com Teodulf d’Orleans, Agobard de Lió, Pirmí, Àtala, Claudi de Torí, Castellà, etc, ocuparen càrrecs importants al regne franc, però tornaren en gran part en 785-789, quan Girona i l’Urgellet passaren a domini franc. Ja reorganitzats els comtats pirinencs i el de Barcelona (801), ressorgiren els bisbats de Barcelona (que absorbí el d’Ègara), el de Girona (que absorbí el d’Empúries), el d’Elna i el d’Urgell, que s’annexionà les terres de Ribagorça; Osona restà sense organització fins el 881. Paral·lelament hi hagué una sèrie de fundacions monàstiques: Santa Maria d’Arles (poc després del 785), seguida per Sant Andreu de Sureda i Sant Genís de Fontanes, al Vallespir; Banyoles, Amer (abans del 835), Sant Pere d’Albanyà i les Escaules, a l’Empordà; Sant Salvador de la Vedella (Berguedà), Santa Grata de Senterada, Gerri i Oveix, al Pallars i la Ribagorça. Els nous monestirs eren sota la regla de sant Benet, implantada per la reforma de Benet d’Aniana. D’època visigòtica o amb una interrupció molt breu restaven Taverna i Alaó a la Ribagorça i Sant Sadurní de Tavèrnoles a l’Urgell; Sant Cugat del Vallès possiblement fou refet sobre una base també visigòtica. Sembla que els monestirs del Pallars i la Ribargorça foren centres de la vida religiosa de la contrada, mentre que a la resta de la diòcesi d’Urgell hi hagué una florida de parròquies (un total de 289), impossible d’ésser improvisada tan pocs anys després del domini franc. L’estructura nova calcà evidentment motlles anteriors a la desfeta àrab; els bisbes instaurats pels francs, com Frodoí de Barcelona (873-890), lluitaren per extirpar les restes de visigotisme (els preveres Tirs de Barcelona i Baió de Terrassa foren condemnats al concili d’Attigny del 878, dedicat especialment als afers de la Marca). Al bisbat d’Osona, repoblat a partir del 879, consten parròquies des del 881, i l’ardiaca Gotmar fou nomenat bisbe el 885. Totes les diòcesis restaurades eren sota la dependència de la de Narbona. Noves parròquies, simultànies a l’obra de repoblació del comte Guifré, aparegueren al Ripollès, la plana de Vic, les Guilleries, el Lluçanès, el Bages, el Berguedà baix i mitjà, la vall de Lord, el Cardener i el Solsonès (898-910), i alhora adquiriren una gran importància els nous monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, encarregats de la missió repobladora a les valls dels Pirineus. A partir del 885 hi hagué el primer intent d’independència, de les diòcesis catalanes, de la jurisdicció de Narbona, dirigit pel clergue cerdà Esclua, que es féu consagrar bisbe d’Urgell per dos bisbes gascons: nomenà un bisbe nou a Girona, Ermemir, i creà el bisbat de Pallars, amb l’ajuda dels comtes de Pallars i d’Empúries i l’acord dels bisbes de Barcelona i Osona. El comte Guifré, però, li retirà el seu suport davant l’intent de Sunyer i Delà d’Empúries d’emparar-se de Girona, i el concili de Port (890), prop de Nimes, anatematitzà Esclua i retornà les diòcesis a l’obediència de Narbona. El bisbat de Pallars fou reincorporat al d’Urgell el 913, a la mort del bisbe Adolf. El 906 hi hagué un concili a Barcelona amb assistència de l’arquebisbe de Narbona. La recuperació de territoris fronterers pel comte Guifré II Borrell al començament del s X fou acompanyada de llur organització eclesiàstica i d’una intensificada estructuració religiosa al Berguedà i al Vallès Oriental, on intervingué activament l’abadessa de Sant Joan Emma; és remarcable en aquesta època l’acció del bisbe de Girona Bigó (907-36). A partir de mitjan s X hi hagué un acostament de l’Església i els comtats catalans a Roma, iniciat pel monjo Sunyer, que obtingué una butlla d’exempció per a Cuixà. Anaren a Roma comtes, bisbes i magnats dins la línia d’allunyament dels francs empresa per Borrell i d’acostament a Còrdova, resultat d’una nova vitalitat en l’Església de la Marca. Hom reestructurà el Penedès i les fronteres del bisbat d’Osona, amb especial intervenció de Sant Cugat del Vallès, i hi hagué una florida de monestirs a la línia de la costa (Colera, Sant Pere de Rodes, Roses, Sant Feliu de Guíxols, Sant Pol de Mar, Sant Pere de les Puelles, Sant Pau del Camp) i a la línia del Llobregat (Sant Llorenç prop Bagà, Serrateix, Santa Cecília de Montserrat i Sant Benet de Bages). Sembla que en aquesta època hi hagué immigració de les terres del califat. L’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat anà el 956 a Sant Jaume de Galícia i en un concili presidit pel metropolità de Lugo aconseguí de fer-se consagrar arquebisbe de Tarragona, segurament amb el pacte de refer els perduts lligams de l’Església de la Marca amb Hispània. L’oposició dels bisbes del país i del metropolità de Narbona i la manca d’ajuda comtal feren fracassar l’intent, que fou reprès poc després pel comte Borrell i el bisbe Ató de Vic. Ambdós anaren a Roma (970) acompanyats del monjo Gerbert i obtingueren del papa la restauració de la província eclesiàstica Tarraconense amb seu provisional a Vic fins que es restaurés la ciutat de Tarragona. Però l’intent fracassà de nou amb l’assassinat d’Ató, sembla que al seu pas per Narbona. Mentre, el 956, el comte Ramon II de Ribagorça havia construït i féu consagrar la catedral de Roda i nomenà, d’acord amb Narbona, bisbe de la nova seu el seu fill Odesind. Vers el 975 Cuixà esdevingué, sota l’abat Garí, un centre d’espiritualitat i reforma cluniacenca, fins al punt d’atreure com a penitents Pere Ursèol, dux de Venècia, sant Romuald i altres. En aquest temps s’inicià el costum de nomenar bisbes els abats dels monestirs, en un intent de reforçar l’autoritat episcopal davant la temporal; malgrat això el comte Ramon Borrell (992-1017) s’arrogava el dret d’inspeccionar els bisbes dels seus dominis. El fracàs de la política cordovesa de Borrell, seguit de la destrucció de Barcelona (985) i de la devastació del Penedès i part del Vallès per Almansor, portà una brusca frenada a la força expansiva de l’Església. Els bisbes catalans participaren el 1010 en l’expedició de Còrdova i moriren en ella o de resultes d’ella els de Vic, Barcelona, Urgell i Girona. Pujà aleshores una generació de grans bisbes: Ermengol d’Urgell, Pere de Girona (germà d’Ermessenda de Carcassona), Deodat de Barcelona i Borrell de Vic, amb noves preocupacions i nova mentalitat, que es traduí en la reforma de les seus catedrals i la revitalització cultural i monàstica. Aviat el bisbe Oliba de Vic (abat de Ripoll i de Cuixà), ajudat per la gran comtessa Ermessenda, marcà en el seu pontificat (1017-46) una nova època per a l’Església catalana: creà la pau i treva de Déu (1021-27) per tal de frenar el bel·licisme de la noblesa. En el seu temps es fundà el monestir de Santa Maria de Montserrat i nous centres monàstics (Sant Miquel del Fai, Canigó, Casserres, la Portella, Breda, Gualter, Riudebitlles), s’enfortiren i crearen noves canòniques aquisgraneses (Solsona, Cardona, Sant Joan de les Abadesses, Àger), s’activaren els scriptoria monàstics i catedralicis (Ripoll, Vic, Sant Cugat, Girona) i sembla evident la seva contribució a la introducció i florida de l’art romànic i a l’expansió de fronteres vers Tarragona i Lleida. L’intent de creació d’un bisbat de Besalú entre el 1017 i el 1020 no reeixí i Oliba fou encarregat de retornar les coses a l’estat anterior. Des de mitjan s XI, iniciat el període de reforma cluniacenca a Roma, el papat prengué la iniciativa i intervingué activament en la vida eclesiàstica catalana a través dels legats Hug Càndid o el Blanc i Amat d’Oloró, que convocaren concilis de reforma a Girona (1068 i 1078) i a Besalú (1077), aquest darrer patrocinat pel comte Bernat II, en els quals foren preses mesures contra la simonia i les intromissions dels laics en els afers eclesiàstics i contribuïren a afermar definitivament el predomini de la litúrgia romana. Es destacà en aquest temps el bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà (1076-99), que reformà la clerecia de la seva diòcesi i a través del monestir de l’Estany introduí la reforma canonical augustiniana a Vic i a Barcelona, aconseguí de pacificar el país (1085) després de l’assassinat de Ramon Berenguer II i obtingué (1090) la dignitat arquebisbal de Tarragona amb la restauració jurídica de la província eclesiàstica.

L'Església catalana independent: restauració de Tarragona

La reforma canonical de Sant Ruf d’Avinyó portà noves directrius i donà una nova empenta al moviment canonical. D’altra banda, els monestirs benedictins més importants foren units a cases estrangeres, sovint a contracor i amb violència; Sant Víctor de Marsella i Sant Ponç de Tomièras foren les que dominaren més monestirs catalans. La restauració de Toledo (1085-88) comportà l’intent d’absorbir l’Església catalana, però a causa de la resistència de la gent del país la qüestió es resolgué en una simple preeminència de l’arquebisbe Bernat de Toledo com a legat papal (1093). Amb el bisbe Oleguer la diòcesi de Barcelona esdevingué al començament del s XII la mentora del país. Tarragona, que havia estat oferta el 1116 per Ramon Berenguer III al papa en projectar la croada contra els almoràvits i contra Tortosa, fou oferta el 1118 a Oleguer, el qual rebé el mateix any la confirmació papal com a metropolità de Tarragona. La conquesta i la consolidació definitiva de la ciutat fou portada a terme deu anys després per Robert Bordet o d’Aguiló, a qui Oleguer cedí els seus drets. Les conquestes de Tortosa (1148) i Fraga (1149) configuraren de nou el territori català i les seves diòcesis (Jofre, abat de Sant Ruf d’Avinyó, fou el primer bisbe de Tortosa el 1151 i el bisbe de Roda fou traslladat a Lleida). Amb motiu de la unió de Catalunya i Aragó Ramon Berenguer IV aconseguí el 1154 la unitat eclesiàstica dels seus dominis i de tota la vall de l’Ebre, amb la submissió de tots els bisbats de Navarra, Aragó i Catalunya (llevat d’Elna) a la jurisdicció metropolitana de Tarragona. En la conquesta de la Catalunya Nova intervingueren activament els ordes militars, templers i hospitalers, establerts a Catalunya al començament del s XII i afermats amb motiu de llur renúncia al regne d’Aragó, que els havia estat concedit per Alfons el Bataller el 1140. A mitjan s XII s’introduí a Catalunya l’orde del Cister, amb Valldaura, antecessora de Santes Creus (1150), i Poblet (1151), que tingué una gran difusió i emprengué una notable acció colonitzadora a la Catalunya Nova. A la fi del segle es perfilà el primer brot seriós d’heretgia amb els càtars, procedents d’Occitània, els quals tingueren una diòcesi a la Vall d’Aran (1167) i feren un gran proselitisme a través de mercaders i menestrals; entre els principals addictes hi hagué els vescomtes de Castellbò i els Fenollet. Poc després, el 1198, hom constata també els primers brots de valdisme. La repressió, iniciada el 1198, s’afermà al començament del s XIII, especialment amb l’establiment de la inquisició (1231).

L'Església a les Illes fins a la conquesta catalana

Els vàndals, en apoderar-se de les Illes Balears (s V), hi deixaren subsistir l’organització religiosa anterior, com ho palesa l’assistència dels bisbes de Mallorca, Menorca i Eivissa al concili de Cartago (484). La relació de l’Església balear amb Àfrica roman confirmada per una carta d’Agustí d’Hipona als monjos de Cabrera, on retreu llur indolència (398). Dóna també notícia de la vida monàstica a Menorca la carta del bisbe Sever (417-418). El domini dels bizantins (534) separà definitivament aquestes diòcesis de les hispàniques i no se'n coneix ni el nom dels bisbes ni l’organització. El primer atac dels musulmans a Mallorca (707), l’intent de conquesta del comte Ermengol d’Empúries i les devastacions d’'Abd al-Raḥmān (848-849) i dels normands deu anys després motivaren la desorganització de la cristiandat, i Roma uní el 898 Mallorca i Menorca a la diòcesi de Girona. Però no hi ha notícies que Girona exercís aquesta jurisdicció, i probablement en temps de l’emir ‘Abd Allāh restà anul·lada aquesta hipotètica unió. En passar a poder de la taifa de Dénia, Muǧāhid cedí el domini religiós sobre els cristians de l’illa (i també sobre els del bisbat de Dénia, prova que no hi havia bisbe) a Gislabert, bisbe de Barcelona (1035-62), donació confirmada pel seu fill ‘Alī (1058) i que confirma l’existència de cristians i sacerdots a Mallorca, però no de bisbes. Després de la conquesta de Mallorca de Jaume I (1229), fou erigida (1238) la diòcesi de Mallorca, sotmesa directament a la Santa Seu fins a l’erecció de la província de València (1458), amb jurisdicció sobre Menorca (on s’establí un paborde i un capítol amb rendes pròpies). Eivissa (reconquerida el 1235) i Formentera depengueren de l’arquebisbat de Tarragona fins l’any 1782 (bisbat d’Eivissa).

L'Església al País Valencià

Les diòcesis d’Elx, Dénia i Xàtiva havien depès de la província eclesiàstica Cartaginense, i la de València, que havia oscil·lat vers la Tarraconense, a l’últim depengué de Toledo. El 546 hi hagué un concili provincial a València amb assistència de sis bisbes. Leovigild posà un bisbe arià a València, Uviligiscle, que coexistia amb el catòlic Celsi i que abjurà l’arianisme al tercer concili de Toledo (589). Es destacà la figura d’Eutropi, segon abat d’un monestir servità (fundat per Donat amb 70 monjos vinguts de l’Àfrica del nord abans del 580) i bisbe de València en els anys 589-610. Hi hagué un altre monestir, dedicat a sant Martí, entre València i Cartagena. Hom té indicis de la persistència de la cristiandat després de la invasió àrab: un bisbe d’Elx, Teudegut, assistí a un concili a Còrdova el 862; a Dénia sembla faltar la successió episcopal des del voltant del 1050; els cristians de València, els mossàrabs, residien al raval de la Roqueta, entorn de l’església on es conservava el cos de sant Vicenç. Durant l’efímera conquesta de València pel Cid (1094-1101), aquest convertí la mesquita major en catedral i nomenà un bisbe. Posteriorment, sota els almoràvits, la comunitat mossàrab valenciana sofrí una gran dispersió, especialment després del fracassat intent de conquesta d’Alfons el Bataller (1125). En planejar Jaume I la conquesta definitiva de València a les corts de Montsó del 1236, decretà que totes les esglésies restessin unides a Tarragona. El 1238, en fer-se efectiva la conquesta de la ciutat, l’arquebisbe de Tarragona Pere d’Albalat organitzà la nova església i nomenà primer bisbe el dominicà Berenguer de Castellbisbal, amb la protesta del bisbe d’Albarrasí, representant dels drets de l’arquebisbe de Toledo, el qual recorregué a Roma i s’inicià un llarg procés fallat finalment a favor de Tarragona. El 1240 hi hagué un concili a València per a protestar de les interferències de Toledo, arquebisbat al qual s’uní, només, finalment, la part de Sogorb, que s’havia apropiat el bisbe d’Albarrasí (el bisbat havia estat creat el 1172 per Toledo). El nord del Regne de València s’uní a la diòcesi de Tortosa (llevat de Sogorb) i la resta s’uní al bisbat de València, inclosos els antics territoris de Dénia i Xàtiva, diòcesis que no es restauraren potser per l’escàs nombre de cristians (hom calcula que hi havia el 1270 uns 30 000 cristians davant uns 100 000 musulmans). Alacant i el seu territori, conquerits el 1296 per Jaume II, foren units a la diòcesi de Cartagena (restaurada el 1245 i posada sota l’autoritat de Toledo). La pertinença d’aquests territoris a una diòcesi sotmesa al rei de Castella fou sempre conflictiva, i després d’uns intents de refer Xàtiva (1317 i 1442) per tal d’assignar-li aquesta part, hom obtingué finalment, el 1564, la creació de la diòcesi d’Oriola, que fou unida a la província de València (València havia estat erigida en arquebisbat el 1492).

Una època de plenitud: s. XIII i XIV

La coronació solemne de Pere I el Catòlic el 1204 a Roma per Innocenci III, amb el reconeixement de vassallatge a la Santa Seu dels seus estats per part del rei, palesa l’ascendent religiós i polític del papat sobre les terres catalanes. Tanmateix, Pere hagué de defensar els seus drets a Occitània davant la desgraciada croada contra els albigesos de Simó de Montfort, causa de la seva mort a Muret (1213). Roma utilitzà aleshores aquest ascendent i encomanà la custòdia del petit Jaume I, ostatge de Simó de Montfort, als templers catalans. La vida religiosa rebé en aquesta època un nou impuls amb la introducció i la creació de nous ordes de redempció de captius, com els trinitaris, establerts a Lleida des del 1201, els mercedaris, iniciats a Barcelona el 1218 i constituïts en orde el 1235, i sobretot els mendicants: dominicans (introduïts a Barcelona el 1219 i estesos aviat per tot el país) i franciscans (introduïts a Barcelona el 1224 i també amb una ràpida i extensa difusió). Els carmelitans s’introduïren per Perpinyà el 1265, i els agustins al principi del s. XIV. Aquests ordes, a més de donar grans figures, com Ramon de Penyafort i Ramon Llull, tingueren un paper important en la formació de la pietat popular. Ramon de Penyafort (1180-1275), conseller i confessor del rei, fou molt de temps el mentor de l’Església catalana i omplí de bisbes dominicans les diòcesis catalanes. Tingué també un pes decisiu l’acció conciliar de la Tarraconense a partir del concili de Lleida del 1229, reunit pel legat papal Joan d’Abbeville, cardenal de Santa Sabina, el qual demanà amb urgència als Països Catalans i als hispànics en general l’aplicació del concili IV del Laterà (1215). La sèrie de concilis de Tarragona s’inicià el 1230 i continuà amb marcada regularitat fins el 1424, amb un total de 40, i a través d’ells hom pot seguir la vida religiosa disciplinària i les principals preocupacions de l’Església als territoris de la confederació i a Navarra, aplicades a cada diòcesi pels sínodes que els bisbes tenien l’obligació de celebrar cada any i per les visites pastorals. Al mateix s. XIII fou organitzada la Congregació Claustral Tarraconense per a revitalitzar l’orde benedictí (1219); dins la mateixa línia hom intentà d’organitzar una congregació per a les col·legiates i canòniques augustinianes el 1340, que no tingué continuïtat per tal com aquestes es trobaven ja en una fase decadent. La repressió de l’heretgia càtara fou encomanada a l’orde dominicà; l’any 1232 s’establí a Tarragona la inquisició; ben aviat destacà la figura del gran inquisidor Pere de Cadireta (1257-79). L’excomunió i l’interdicte del rei Pere II el Gran i dels seus estats —per la seva política d’expansió mediterrània— per Roma no aconseguí de frenar la vitalitat religiosa del país, bé que li donaren un to crític. Dins la línia de l’incipient humanisme es destacà la figura d’Arnau de Vilanova (1240-1310), especulatiu i apocalíptic als seus orígens i espiritualista i reformador més tard. Dins el to espiritualista es troba l’oposició dels beguins i els espiritual, coneguda al Principat i a Mallorca sobretot des del 1317. Jaume II resolgué força equitativament l’extinció dels templers (1312) amb la creació de l’orde valencià de Montesa. El 1319 es desmembrà l’enorme arxidiòcesi tarraconense amb la creació de la nova seu metropolitana de Saragossa, instada pel papa Joan XXII i aprofitada per Jaume II per a sostreure del domini toledà la part de Sogorb-Albarrasí i afermar la unió religiosa de Navarra a la nova província eclesiàstica. Els decrets conciliars i sinodals de la primera meitat del s. XIV reflecteixen la preocupació per normalitzar la vida i la pràctica sacramental (a partir del 1316 s’introduí la festivitat del Corpus) i, més tard, pels béns i els drets de l’Església, molt perjudicats per la gran davallada de la població consegüent a la Pesta Negra del 1348. A la fi del s. XIII s’inicià la construcció de les grans esglésies gòtiques dels ordes mendicants, i foren continuades al llarg del XIV juntament amb la renovació i la nova construcció de catedrals: Barcelona, Girona, Mallorca, València, i de grans esglésies i col·legiates: el Pi, Santa Maria del Mar, Manresa, Castelló, etc. A Mallorca i al Rosselló l’Església acusà la tensió produïda per la desfeta de la casa reial de Mallorca davant Pere III, protegida pels papes d’Avinyó (1342-49), però finalment acceptà la nova situació. A la segona meitat del s. XIV hi ha un tombant en l’espiritualitat, que pren un caire més intransigent i tumultuós; els primers avalots i matances de jueus s’iniciaren en 1348-49 i el 1368 i culminaren en les matances famoses del 1391 (només a Barcelona hi hagué més de 300 morts). Hi hagué, tanmateix, intents de conversió per mitjans pacífics, com la disputa de Tortosa (1413-14). El mateix fenomen es produí a València i a Mallorca, on fins aleshores havien conviscut pacíficament les comunitats cristiana, jueva i musulmana. Són ressò d’aquest món revoltat Francesc Eiximenis (1340-1409), equilibrat i moralitzador, Anselm Turmeda (1350-1430), exemple típic del derrotisme religiós, i Vicent Ferrer (1350-1419), predicador de la penitència i de visions apocalíptiques. El Cisma d’Occident culminà aquest període d’inquietud i tensió. Pere III mantingué al principi una actitud interessada de neutralitat, que gran part del país no seguí, com el cardenal aragonès Pero Martines de Luna, Vicent Ferrer i el mateix infant Joan, partidaris de Climent VII d’Avinyó. Joan I, influït per la seva muller Violant de Bar, reuní el 1387 una assemblea de teòlegs a Barcelona que decretà l’obediència a Climent VII, que nomenà tot seguit cardenal el bisbe de València. Martí I no solament acceptà el nou papa Benet XIII (Pero Martines), elegit el 1394, sinó que el 1398 envià un estol de valencians i mallorquins a alliberar el papa del setge d’Avinyó sostingut pels francesos. La corona catalanoaragonesa es mantingué fidel a Benet XIII i li donà asil, i el papa, a través del seu confessor i conseller Vicent Ferrer i d’altres addictes, forçà l’elecció de Ferran I d’Antequera al compromís de Casp. Aquest, però, li retirà l’obediència el 1416, quan hom celebrava el concili de Constança (1414-18). La pietat popular es veié en aquesta època conduïda per un misticisme demagògic, i místics i apassionats com el predicador Mateu d’Agrigent polaritzaren la vida del país durant els terratrèmols de 1427-28. Aquesta pietat o reacció popular tingué fets episòdics, com la veneració creada al voltant del príncep Carles de Viana, tingut per sant pel poble, que portà a l’exasperació, que féu més violenta la guerra civil contra Joan II.

La fi de l'edat mitjana i la Contrareforma

El segle XV es tancà amb la dificultosa introducció de la nova inquisició d’esperit castellà per Sixt IV i Ferran II i amb la nova estructuració de les seus catalanes: amb l’erecció de l’arquebisbat de València (1492), les diòcesis del Principat —Lleida, Tortosa, Barcelona, Girona, Vic i Urgell— restaren vinculades a la metropolitana de Tarragona, com més tard ho foren Elna (1564), Solsona (creada el 1593 amb terres de Vic i d’Urgell per tal que el bisbe d’Urgell pogués atendre millor les zones en contacte amb els hugonots) i ja el 1782 Eivissa, que passà a València al s XIX i fou annexionada temporalment a Mallorca el 1851. De València depengueren Mallorca i, més tard, la nova diòcesi d’Oriola (1564) i la de Sogorb (1577), separada d’Albarrasí. L’estament clerical era nombrós, especialment al Principat, on representava el 6% de la població, i eren freqüents l’absentisme i l’acumulació de càrrecs, així com es donava el cas de menors d’edat entre els clergues beneficiats; la presència d’alguns clergues entre els bandolers a la Catalunya Vella portà a la institució del tribunal del Breu Apostòlic (1525), confiat al bisbe de Girona. La vida religiosa del s XVI es caracteritzà per l’encreuament de l’ordre cívic i el religiós: sovint exerciren el càrrec de lloctinent del rei bisbes de les diòcesis catalanes; la política contra els moriscs i llur expulsió foren dutes a terme a València sota la iniciativa de Juan de Ribera; els bisbes, especialment al País Valencià, la inquisició i els nous ordes religiosos, especialment els jesuïtes, foren, a més, un instrument de castellanització. Com a l’edat mitjana, eren freqüents els pelegrinatges (Montserrat, Sant Jaume de Galícia, Roma) i els vots del poble, que sovint portaven a la construcció de capelles noves, les quals, juntament amb les capelles i els oratoris privats, augmentaren constantment fins al primer terç del s XIX. Entre les devocions més esteses cal esmentar la de la Santa Creu, dels Àngels, de la Mare de Déu del Roser, a les quals s’afegiren la del Nom de Jesús, vinculada a la confraria contra la blasfèmia, dependent dels jesuïtes, com les quaranta hores ho eren dels caputxins. Fou important encara la creença en bruixes (són famosos els processos de 1620-22) i altres supersticions, que influïren fins i tot les devocions populars. En la vida litúrgica significà un canvi la publicació del missal i del breviari romà tridentí, aquest acceptat amb forta resistència a Girona i a Lleida; en el ritual els diàlegs són generalment en català, l’eucaristia era donada sempre fora de la missa i hom recomanava que fos donada només amb pa. La penetració protestant tingué lloc a través de la frontera pirinenca i per via marítima, i afectà principalment els estaments clerical i mercader, i trobà també adeptes entre la gent dels ports. El 1539, en el primer acte de fe de la nova inquisició a Barcelona (el primer a València havia estat celebrat el 1528), apareixen ja penitenciats per aquest motiu, que augmentaren a partir del 1559, generalment entre els immigrats occitans. L’eix religiós de la segona meitat del s XVI fou el concili de Tarragona-Barcelona (1564 i 1565-66), en la primera etapa del qual fou acceptat el concili de Trento, i en la segona, ja en presència del representant reial Francesc de Montcada, comte d’Aitona, el concili decretà la igualtat de ritu per a tota la Tarraconense, i també del calendari litúrgic. L’oposició a l’aplicació del concili, sobretot en el pla beneficiari, fou dirigida pels capítols catedrals, que arribaren a tenir ambaixadors a Roma i a Madrid per a fer prosperar els recursos que havien presentat. L’empenta de la Contrareforma, animada pels ordes religiosos nous, arribats sovint primer al Principat —agustins descalços (1618), teatins, caracciolos (1631), trinitaris descalços (1632)—, i la concentració dels petits monestirs benedictins, feta al començament del s XVII, es veié alterada per l’inici de la guerra dels Segadors (1640), que tingué inicialment el suport d’una bona part de l’estament eclesiàstic. Dels bisbes de les seus del Principat (Tarragona i Tortosa es trobaven vacants), tres (Barcelona, Girona i Vic) restaren a llurs diòcesis fins a ésser-ne expulsats pels francesos, mentre que els altres quatre (Solsona, Elna, Urgell i Lleida) passaren al bàndol castellà —el bisbe d’Urgell Pau Duran (1634-50) fou conseller del marquès de Los Vélez i participà en la repressió—. La influència cada cop més notable i decisiva dels francesos— que intentà de contrarestar el bisbe de Barcelona García Gil Manrique— portà un augment de la repressió contra l’estament eclesiàstic, que es mostrava inquiet en trobar-se en la mateixa situació que l’havia portat a arrenglerar-se entre els opositors a Castella i que s’accentuà amb la imposició del jurament de fidelitat. Aquest provocà una nova onada d’exilis, fins al punt que França preparà la tramesa de comissaris francesos per als ordes religiosos i també de clericat secular per a ocupar els llocs vacants. La fi de la guerra, el 1659, significà el retorn a la situació anterior; durant la resta del s XVII la majoria de les seus catalanes foren confiades a bisbes castellans, mentre al Rosselló els jesuïtes eren emprats per les autoritats franceses per introduir-hi la llengua francesa.

El segle XVIII

La fi de la guerra de Successió portà a l’empresonament de prelats, l’exili dels bisbes de Barcelona Benet de Sala i de Vic Ramon de Marimon (el retorn del qual, com també del de Sàsser, fou la condició imposada per Roma per al nomenament d’Alberoni com a arquebisbe de Sevilla), el de l’arquebisbe de València Antoni de Cardona i el de gran nombre d’eclesiàstics. Amb la concentració de l’activitat universitària del Principat a Cervera, restaren solament oberts els centres d’ensenyament eclesiàstics (diocesans i dels ordes religiosos); tanmateix, l’escola cerverina es destacà pels esforços a incorporar les ciències a la filosofia i contribuí poderosament al ressorgiment del neotomisme. En aquest ressorgiment tingué un paper decisiu l’expulsió dels jesuïtes (1767) —sortiren de Salou 532 membres d’Aragó, València i Catalunya—, mesura aprovada pel bisbe de Barcelona Josep Climent, davant la reticència dels de Tarragona, Lleida i Urgell. La Il·lustració tingué figures eclesiàstiques de gran relleu: els bisbes Tomàs de Lorenzana, Francesc Armanyà, Joaquim de Santiyán, Ascensi Sales, Francesc de Veyán, Josep Climent, Andrés Mayoral, Francisco Fabián, el cardenal Despuig, i eclesiàstics com Fèlix Amat, els germans Torres i Amat, etc, alguns influïts pel jansenisme. Tot i que l’Església catalana mai no havia estat rica, contribuí notablement a la creació d’hospicis, a la fundació de biblioteques públiques episcopals (Barcelona, Vic, València, Mallorca), a la creació d’escoles d’ensenyament primari amb la col·laboració dels ordes religiosos, a la realització d’obres públiques (port de Tarragona), etc. En aquest segle s’introduí la festa del Sagrat Cor (1738) i Pius VI concedí una reducció notable de les festes de precepte. Per ordre de Carles III d’Espanya foren suprimides les sèries de concilis provincials i de sínodes diocesans. L’enardiment contra la França revolucionària, manifestat a la Guerra Gran, fou animat per les pastorals dels bisbes (Armanyà, Díaz de Valdés, cardenal Despuig) i les prèdiques del clericat, que la convertiren en una mena de croada.

La crisi de la fi de l'Antic Règim

Durant la guerra del Francès i al territori controlat per les forces franceses, molt aviat començaren les represàlies contra els eclesiàstics, accentuades a mesura que eren conegudes la participació dels bisbes en les juntes de govern i la presència d’eclesiàstics en els moviments populars de revolta armada. A partir del 1810 els francesos iniciaren una nova política de captació, amb l’intent de fer retornar els bisbes que s’havien exiliat a Mallorca (els de Tarragona, Tortosa, Lleida i Barcelona), però els fets de guerra i les depredacions constants d’esglésies la feren molt difícil. D’altra banda, l’actitud dels bisbes catalans refugiats a Mallorca contra el liberalisme de les corts de Cadis i contra la nova Constitució del 1812 (tot i haver-la jurada), especialment la del bisbe Strauch, els costà l’expulsió de l’illa. El retorn de l’absolutisme amb Ferran VII (1814) significà un retorn a la situació anterior, però sorgiren una sèrie de conflictes entre el clericat resistent i el que havia restat al seu lloc. A més, l’anticlericalisme augmentà després del Trienni Constitucional arran de l’extensió de les societats secretes. El 1817 hi hagué una amnistia per als liberals, a la qual només s’oposà el bisbe de Tortosa, i la majoria dels prelats catalans acataren el desig del rei de convocar missions populars, tradicionalment confiades als mendicants, sobretot als caputxins. Durant el Trienni Constitucional (1820-23) foren reimplantades les mesures liberals i, malgrat l’esforç d’alguns eclesiàstics, com el bisbe Sitjar de Barcelona, i dels catòlics liberals, hom dugué a terme una política de desamortització, de dissolucions d’ordes (mesures que afectaren un terç de les cases religioses) i de supressió de delmes, i hagueren d’exiliar-se molts prelats. Aquests fets comportaren l’alçament dels reialistes (ultraabsolutistes) amb el patrocini de molts eclesiàstics (especialment exclaustrats), els quals havien passat d’una acceptació oficiosa de la Constitució a l’oposició; la Regència d’Urgell, nucli de la revolta, fou presidida per l’arquebisbe Creus de Tarragona. Fou víctima de la situació el bisbe de Vic Strauch, que morí assassinat (1823). Amb la nova restauració absolutista, tanmateix, no fou restablerta la inquisició, substituïda, però, encara uns quants anys, per les anomenades juntes de la fe. Els mateixos eclesiàstics reialistes participaren, a partir del 1825, en la guerra dels Malcontents, tot i que la jerarquia adoptà una actitud més aviat pacificadora, que havia fet notar ja en l’aplicació de les dites purificacions a la fi del Trienni. Durant la primera guerra Carlina (1833-40), en la qual fou notable la participació eclesiàstica, el Principat tingué una sotsdelegació apostòlica (1837-40), ocupada, successivament, per Bartomeu Torrebadella i Vicenç Pou. Com a reacció, esclatà (1835) una revolta popular contra els religiosos coneguda per la Crema de Convents. El mateix any, el ministre Mendizábal decretà la desamortització dels béns dels ordes religiosos i, en 1836-37, fou decretada l'exclaustració, fets que afectaren greument el sistema d’assistència religiosa, que pesava més damunt els convents que no damunt les parròquies.

L'Església catalana contemporània

Aquesta crisi portà a la radicalització de les posicions entre liberals i tradicionalistes, que caracteritzà molts aspectes de la història eclesiàstica del s. XIX i del primer terç del XX. L’acabament del govern jeràrquic dels bisbes il·lustrats en el primer terç del s. XIX coincideix amb la realització d’una important tasca cultural impulsada per ells, i portada a terme per eclesiàstics, i que fou ferment precursor de la Renaixença catalana, amb fites com el Diccionario catalán-castellano-latino d’Esteve i J. Bellvitges realitzat sobre notes inicials donades per l’arquebisbe Amat (1803), la Gramàtica catalana de Josep Pau Ballot (1814), la fundació, pel bisbe Sitjar i pels germans Torres i Amat, de la primera Biblioteca Catalana de cultura (1819), amb més de 2 000 volums, i el famós Diccionario de escritores catalanes del bisbe Fèlix Torres i Amat (1836). Durant la primera guerra Carlina, Jaume Balmes havia intentat de fer de mitjancer, a la vegada que proclamava amb els seus escrits els valors doctrinals i socials de l’Església, però la seva aspiració apologista de restaurar la unitat catòlica dins la monarquia espanyola no pogué ésser realitzada sinó a partir de la caiguda d’Espartero, durant el govern dels moderats. L’episcopat català intervingué en l’elaboració del concordat amb Roma (1851). En triomfar els progressistes contra els moderats (1854), declararen la llibertat religiosa, a la qual s’oposaren col·lectivament els bisbes de Catalunya, i alguns foren exiliats. La victòria de la Unión Liberal i el retorn dels moderats comportaren el restabliment de la unitat catòlica i l’entrada triomfal del bisbe Domènec Costa i Borràs a Barcelona. Però la tensió religiosa s’exacerbà, atès que la majoria del clericat era conservadora i, en general, procarlina. També comptava la influència de les sectes i de l’ideari progressista i federal, que provocà novament l’exili de bisbes i sacerdots amb motiu de la Revolució del 1868, que destronà Isabel II. L’actitud contrarevolucionària de l’Església féu que l’episcopat català col·laborés en l’organització d’un gran plebiscit espanyol pel manteniment de la “unitat catòlica” (1869) i es declarés hostil a la nova constitució (1869), de caràcter laic. Aquell episcopat assistí en ple al concili I del Vaticà (1870) i defensà aferrissadament, contra els grups francesos i alemanys, la infal·libilitat pontifícia. La tercera guerra Carlina (1872-76) tingué un aspecte programàtic de protesta contra les mesures laïcitzants i les persecucions sectàries de la Primera República (1873). L’esperit transaccionista de l’article onzè de la nova constitució, després de la Restauració monàrquica (1876), que consagrava la llibertat religiosa, unit amb la ideologia liberal catòlica de tipus europeu, difosa en els medis dirigents del catolicisme català militant, desencadenà una polèmica de més de trenta anys entre el carlisme, sobretot en el seu sector integrista, i la línia liberalconservadora i pragmàtica, seguida per les forces confessionals constitucionalistes. La polèmica s’enverinà amb motiu de la fundació de la Unión Católica (1881) i altres iniciatives jeràrquiques, acusades de liberalitzants. No l’apaivagaren ni l’encíclica als espanyols, de Lleó XIII, Cum multa (1882), ni la pastoral col·lectiva dels bisbes catalans (1883), ni altres documents posteriors, que demanaren insistentment la unió dels catòlics; aquests esforços toparen sempre amb una clerecia majoritàriament integrista. Aquest estat polèmic es mantingué principalment amb les nombroses concentracions de multituds en els pelegrinatges, amb revistes religiosopolítiques de caire popular, amb la difusió del llibre El liberalismo es pecado de Sardà i Salvany (1884), que tingué una equívoca benedicció romana (1887), i amb la creació del partit integrista de base política, escindit del partit carlí (1888). En el camp de la pietat popular l’influx d’Antoni Maria Claret fou enorme: impulsà l’expandiment de publicacions de caire apologètic, divulgades sobretot a través de la Llibreria Religiosa, fundada per ell mateix a Barcelona (la qual entre el 1849 i el 1859 llançà més de quatre milions d’exemplars entre llibres i opuscles), i des del seu lloc, a la cort, decidí el nomenament de bisbes importants (Vilamitjana, Montserrat, Antoni Palau, Aguilar, etc.). Aquesta pietat popular es difongué a través de les missions, els cants religiosos, les devocions i els pelegrinatges. Cal remarcar les noves institucions religioses, fundades, amb finalitats d’ensenyament i beneficència, entre d’altres, per Joaquima de Vedruna, Maria Ràfols i Bruna, Francesc Palau, Enric d’Ossó, Josep Manent, Manuel Domingo i Sol, Rosa Molas, Francesc Coll, etc., i la restauració de moltes de les suprimides el 1835. El sentit de glorificació, d’expiació religiosa troba exponents populars i monumentals en la restauració de monestirs i santuaris, com Montserrat, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, la Mercè, el començ de la Sagrada Família i el temple salesià del Tibidabo i la declaració dels patronatges montserratí, mercedari i oriolà. Són característics d’aquest moment la proliferació de fenòmens d’aparença sobrenatural (relacions demoníaques, il·luminisme, revelacions), que influïren en aspectes de la devoció popular, i supersticions i, àdhuc, en el comportament públic d’alguns eclesiàstics (Palau, Claret, Verdaguer). La repressió del protestantisme tingué moments aguts, en no acceptar aquest la legislació catòlica establerta, bé que gràcies a ell es publicaren i s’expandiren pels Països Catalans les quatre primeres edicions (1832, 1835, 1836, 1888) modernes, en llengua catalana, del Nou Testament, traduïdes de la Vulgata llatina. A mitjan s. XIX el pensament religiós català es canalitzà amb l’anomenada Escola Apologètica, que incorporà seglars (Rubió i Ors, Roca i Cornet, Quadrado i Aguiló) dins la línia dels pensadors contrarevolucionaris, com De Maistre, Lacordaire, Ramière, etc. Llur influència era exercida amb llibres, originals o traduïts, d’apologètica, i mitjançant la fundació de noves revistes i la col·laboració molt activa en les de l’època; la més important i de més durada fou la Revista Católica (1842-72), fundada pels bisbes Claret i Caixal i continuada pels eclesiàstics Vilarrasa i Gatell. També La Revista Popular, de Sardà i Salvany (1871-1916), aconseguí, durant molts anys, de convertir-se en el portaveu més estès de la propaganda catòlica. La restauració tomista, començada pel bisbe Climent i continuada al s. XIX amb l’ensenyament general de la filosofia escolàstica en tots els centres eclesiàstics, prengué nova força després de l’encíclica Aeterni Patris de Lleó XIII, amb la fundació a Barcelona de l’Acadèmia de Sant Tomàs d’Aquino i la revista La Ciencia Católica (1882). L’escola lul·lista, gairebé coetània (Salvador Bové, bisbe Miralles, Avinyó), valorà l’originalitat catalana i escolàstica de Llull. A més dels texts lul·lians hom publicà llargs estudis sobre la seva personalitat en la Revista Luliana (1901). No hi mancà la polèmica pública quan es pretengué de determinar, entre el tomisme (Torras i Bages, Clascar), el lul·lisme (Bover) i l’escola escocesa, representada per Martí d’Eixalà i Llorens, la representació genuïna del pensament filosòfic de Catalunya. L’acció social de l’Església prengué principalment un sentit apologètic i benèfic: escoles d’infants, nocturnes per a obrers i dominicals i biblioteques parroquials, asils, hospitals i associacions caritatives, com la Congregació de la Caritat Cristiana. A petició del bisbe Català i acceptació de Giovanni Bosco, que anà a Catalunya, es fundaren (1883) les primeres escoles professionals a Barcelona. El bisbe Lluch i Garriga creà l’Institut Català d’Artesans (1875), i el bisbe Urquinaona la societat Amics dels Obrers (1879). El bisbe Morgades de Vic féu —a part la dedicació de dues pastorals al tema— una nombrosa edició de la Rerum Novarum de Lleó XIII (1891). Sobresurt l’apostolat obrer del jesuïta Antoni Vicent, exercit sobretot al País Valencià. En el camp del dret, hom troba en l’arquebisbe Costa i Borràs l’intent, fracassat pel cesarisme del govern, de restauració dels concilis provincials (1854) i la iniciativa reeixida de l’acoblament de les constitucions provincials tarraconenses (1866). Unànimement l’episcopat català es pronuncià per la vigència del dret català (1882), el bisbe de Barcelona Urquinaona (1882) defensà el proteccionisme al parlament espanyol, i el d’Urgell, Salvador Casañas (1881), el dret d’Andorra davant les pretensions franceses. Hi hagué una explícita intervenció eclesiàstica en les assemblees catalanistes de Manresa i Reus (1893) i en el Memorial de Greuges (1885). La Tradició Catalana (1892), de Torras i Bages, justifica aquesta intervenció de l’Església en la cultura i en la defensa d’un regionalisme català d’inspiració catòlica i és alhora una resposta indirecta a les ideologies laïcitzants de Lo Catalanisme, d’Almirall. En restaurar, Morgades, el monestir de Ripoll (1893), pretengué de convertir-lo —així ho digué— en un símbol. Jacint Verdaguer fou enaltit com a poeta de Catalunya. El mil·lenari de Montserrat (1880) féu convergir interessos religiosos i culturals i obrí l’impuls que, amb el temps, portà santuari i monestir a ésser un centre fecund del cristianisme català contemporani. Aparegué La Veu del Montserrat (1878), de Jaume Collell, que impulsà totes les iniciatives de la Renaixença i influí —Escola de Vic— perquè sorgissin alguns capdavanters del catalanisme polític, que ajudaren a la creació de la Lliga Regionalista. El 1899 marcà una fita, amb el nomenament (mentre Duran i Bas era ministre de justícia) de Josep Morgades (conseller de la Santa Seu a Catalunya) com a bisbe de Barcelona i de Torras i Bages bisbe de Vic. El primer tingué un paper decisiu (1900) en la defensa del català com a llengua de l’Església (predicació i catecisme), malgrat les incomprensions del Vaticà, i el segon, contra el projecte de supressió de diòcesis catalanes i la prohibició del catecisme en català a les escoles (1902). El corrent anticlerical, que tingué una forta incidència al s. XIX (anticlericalisme), trobà altaveus populars i revistes, com L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, i els diaris El Diluvio i El Progreso, a més de l’actitud iconoclasta i pamfletària de Segimon Pey i Ordeix (l’única figura del modernisme religiós als Països Catalans) i d’altres clergues secularitzats. Amb la Solidaritat Catalana (1906) els catòlics s’escindiren: a favor (Antoni M. Alcover, Miquel d’Esplugues) i en contra (Sardà i Salvany i Gaietà Soler). Roma no contestà directament al vot dels integristes demanant aclariment sobre l’ortodòxia del moviment solidari. La inhibició del cardenal Casañas en justificà l’acceptació majoritària per part dels catòlics. Aquesta unió de Catalunya i dels Catalans, aconseguida per la Solidaritat, fou lloada en una lletra pública de Pius X, quan serví a Madrid perquè els catalans s’oposessin al projecte de la llei d’associacions (1907). Al Rosselló, el bisbe de Perpinyà Juli Carsalade du Pont reprengué l’esmorteïda tradició catalana i s’hi integrà. Malgrat l’existència de nombrosos cercles i patronats obrers a la primeria del s. XX, la forta irradiació social de l’Associació de l’Apostolat Popular del clericat català (1905) i la tasca del jesuïta Gabriel Palau amb Acció Social Popular, la Setmana Tràgica (1909) desencadenaren novament una crema de convents. Tot amb tot, aviat sorgiren dos moviments pioners a la península Ibèrica: el litúrgic (Tomàs Rigualt, Frederic Clascar, Gregori Sunyol, Lluís Carreras), que culminà amb el Primer Congrés Litúrgic de Montserrat (1915) —que donà naixença a Vida Cristiana, revista publicada pel monestir, i a l’Associació d’Eclesiàstics de Barcelona (fundada el 1909)—, i el bíblic (Clascar, Serra Esturi, Bonaventura Ubach). La institució Foment de Pietat Catalana, fundada (1916) per Eudald Serra-Buixó i Ignasi Casanovas, féu un treball d’expandiment cristià en el doble vessant de la religiositat popular i el conreu de les ciències eclesiàstiques. Carles Cardó fou present en tots dos camps, especialment amb diverses publicacions pastorals. En els eclesiàstics esmentats perduraren la línia de Torras i Bages i el romanisme, i sovint feren de pont amb la intelligentsia. En el pensament social es destacaren Josep M. Llovera, Àngel Carbonell i Ramon Rucabado. La Dictadura perseguí el Foment de Pietat Catalana, alguns clergues i agrupacions d’inspiració catòlica (Pomells de Joventut) i aconseguí lamentables decrets de les congregacions romanes contra la llengua catalana en la predicació, el catecisme i la litúrgia i la cultura cristiana. Amb la República (1931), els catòlics oscil·laren entre la intervenció, la col·laboració crítica (cardenal Vidal i Barraquer) o l’oposició. La Federació de Joves Cristians (1931), el diari El Matí, el moviment entorn de Catalunya Social i l’Obra dels Exercicis Espirituals del Pare Vallet representaren intents de vitalització i recristianització entusiasta, que s’esberlaren amb la Guerra Civil de 1936-39. Com a reacció a l’alçament militar del 18 de juliol de 1936, dominat a tots els Països Catalans, llevat de Mallorca, i malgrat els esforços de la Generalitat al Principat, elements sectaris, que consideraven l’Església implicada amb l’alçament, cremaren temples, assassinaren quatre bisbes i uns dos mil cinc-cents sacerdots i religiosos. Llevat de Vidal i Barraquer, independent i reconciliador, els bisbes fugitius —fora del de Menorca, que no es mogué de l’illa— donaren llur adhesió a l’alçament. L’Església clandestina i, des del 1937, tolerada, fou força activa en el culte. La postguerra significà la restauració cristiana, a vegades amb un esperit triomfal, alhora que naixien moltes vocacions i una nova fervor apologètica, amb manifestacions de multituds, com el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona (1952). Tanmateix no reaparegueren les publicacions catòliques en català ni es normalitzaren certes institucions i moviments apostòlics. La majoria dels bisbes nomenats foren forasters. La represa del cristianisme genuí del país fou lenta; hi ajudaren antics militants, clergues, alguns ordes religiosos i institucions, principalment els pares caputxins i Montserrat. Durant anys la llengua catalana es refugià a la vida parroquial. El concili II del Vaticà fou un catalitzador de ferments dispersos als Països Catalans (revistes, col·leccions especialitzades, grups) i estimulà un pensament teològic divers, influït per la Nouvelle Théologie amb les noves institucions eclesiàstiques de la facultat de teologia, de Barcelona, i el Centre d’Estudis Pastorals. Sortosament tingueren continuïtat els moviments litúrgic i bíblic i nasqué l’ecumènic. Des del 1966 una campanya popular influí damunt el Vaticà fins a aconseguir que, a Catalunya, tots els bisbes fossin originaris dels Països Catalans. Això ha fet que l’anomenada Conferència Episcopal Tarraconense (que no gaudeix de categoria jurídica com a tal) fos més sensible a les peculiaritats pastorals pròpies: així, l’Església catalana participà en la commemmoració del mil·lenari de Catalunya (1989), la celebració del III Congrés Litúrgic de Montserrat (1990) i els actes del novè centenari de la restauració de l’arquebisbat de Tarragona (1991). El 1994 convocà el primer concili provincial de la Tarraconense des del 1758 (celebrat el 1995), al qual foren convidats també l’arquebisbe i els bisbes de l’arxidiòcesi exempta de Barcelona. També hi participaren, si bé amb vot únicament consultiu, més d’un centenar de representants de la clerecia, dels ordes religiosos i del laïcat de tots els bisbats catalans. Roma trigà un any a reconèixer les resolucions del concili, bé que imposà restriccions en algunes afirmacions sobre el caràcter nacional de Catalunya. També el 1995 la Santa Seu decidí modificar els límits del bisbat de Lleida, amb el pas de les parròquies situades en territori aragonès a Barbastre-Montsó, modificació que comportà una certa polèmica per, al marge dels aspectes d’administració eclesiàstica estricta, la disputa d’una sèrie d’obres d’art en aquesta zona que, segons disposició del Vaticà, havien de ser trasllades des del Museu Episcopal de Lleida a museus d’Aragó. Aquesta trasllat (que els anys següents ha restat bloquejat) ha motivat una disputa entre les autoritats eclesiàstiques respectives (singularment el bisbat de Lleida, per part catalana), la Generalitat i el govern aragonès. Al País Valencià i a les Illes els signes renovadors han estat, en general, més escassos i minoritaris, i la llengua catalana a l’Església es troba, majorment i sobretot al País Valencià, en una situació de forta restricció. Fou també al País Valencià que, el el 1992 es trencà la tònica de nomenar bisbes autòctons amb la designació de Vicente Agustín García Gasco com a arquebisbe de València (fins aquest any, llevat del d’Oriola-Alacant, tots els bisbes procedien dels Països Catalans). L’Església catòlica als Països Catalans els darrers anys del s. XX i els primers del s. XXI han estat molt condicionades per les relacions amb l’Estat espanyol, en general bones els anys de govern del Partido Popular (1996-2004) i marcades pel recel des del mandat socialista inaugurat aquest darrer any, sobretot per raó de certs aspectes de la legislació civil sobre l’avortament i de determinades normes que afecten l’ensenyament de la religió en les escoles públiques, com també pel compromís adquirit per l’Església -i encara no acomplert- d’arribar a l’autofinançament econòmic i no dependre de les assignacions estatals. L’oposicó frontal de l’Església catòlica espanyola fou tanmateix força més matisada a Catalunya. D’altra banda, també a Catalunya el 2004 foren creades dues noves diòcesis per segregació de l’arquebisbat de Barcelona: el bisbat de Terrassa i el bisbat de Sant Feliu de Llobregat.

Estructura jurídica i organització

L’Església catòlica, segons la comprensió que té d’ella mateixa, és, per voluntat de Crist, una comunitat de fe, esperança i caritat, externament estructurada. L’agrupament visible i la comunitat espiritual constitueixen una sola realitat complexa. Aquesta estructura es regeix pel principi d’igualtat fonamental entre tots els fidels respecte a la seva dignitat i acció en ordre a l’única missió de l’Església, pel principi de la varietat de diferents funcions per assolir aquesta missió i pel principi institucional que determina l’expressió jurídica d’aquestes funcions eclesials. Com a Església, és una organització social originària, no ha sorgit en el si d’un altre fenomen social previ i està dotada de subjectivitat pública i privada. L’estructura constitucional de l’Església és monàrquica i col·legial, puix que els seus jerarques reben el poder directament de Déu, bé que puguin ésser escollits amb la participació de la comunitat, i han d’exercir llur ministeri en comunió amb tots ells com a successors dels apòstols amb el successor de Pere com a cap. L’estructura jurídica de l’Església és de natura sacramental. Pel baptisme, tots els fidels participen del do sacerdotal, profètic i reial de Crist, font d’una sèrie de drets i deures, que han estat formulats en el Codi de Dret Canònic del 1983. Pel sagrament de l’orde, els bisbes, sacerdots i diaques participen en graus diferents del triple ministeri de santificar, ensenyar i governar, que tradicionalment es resumeixen en el poder d’orde i de jurisdicció. El ministeri de governar inclou la funció legislativa, executiva, judicial i penal. L’organització de l’Església es troba fonamentalment establerta en el Codi de Dret Canònic, del 1983, per a l’Església llatina, i del 1957, per a l’Església oriental catòlica, actualment en curs de revisió. L’Església està dividida en circumscripcions predominantment territorials. A nivell de cadascuna hi ha uns jerarques, que tenen l’autoritat pastoral, i ensems unes institucions col·legials. Hi ha dues circumscripcions essencials: l’Església universal i l’Església particular o diòcesi. En la primera, gaudeixen de la potestat pastoral indistintament: el papa, que és ajudat pels cardenals, el sínode episcopal, la cúria, els nuncis i els administradors apostòlics, i el col·legi episcopal, ja sigui reunit en concili ecumènic, ja sigui sentint-se cada bisbe arreu del món solidari del bé comú de tota l’Església. En la segona, gaudeix d’aquesta potestat plena el bisbe, ajudat pel consell presbiteral, el consell pastoral, el capítol catedral o el consell de consultors i la cúria. Donada la natura col·legial de l’Església, hi ha circumscripcions supradiocesanes de nivell patriarcal, nacional i regional, presidides per un patriarca i un metropolità, amb institucions col·legials, com és ara el sínode patriarcal, el sínode permanent, la conferència episcopal nacional i la regional (corresponent a províncies eclesiàstiques), els concilis i sínodes provincials. Finalment, a nivell diocesà hi ha l’arxiprestat, presidit per un arxipreste, i la parròquia, amb un sacerdot com a rector i el consell parroquial. La pastoral de conjunt ha creat recentment els sectors i les zones pastorals, que inclouen diversos arxiprestats. Aquests nivells territorials estructuren els recursos administratius: de les decisions episcopals a les congregacions romanes pertinents; i les apel·lacions judicials: de la primera instància diocesana a la metropolitana i ulteriors al tribunal de la Rota Romana (o al tribunal de la Nunciatura Apostòlica, com és ara dins l’Estat espanyol). El tribunal de la Signatura Apostòlica és una mena de tribunal contenciós administratiu. La recent reforma de la cúria romana preveu unes reunions del secretari d’estat amb els presidents dels diferents dicasteris, amb una certa analogia amb els consells de ministres dels estats. Les relacions de l’Església catòlica amb les Esglésies Orientals i de la Reforma són presidides pel Decret conciliar i el Directori postconciliar d’ecumenisme. L’església i l’estat són dues comunitats independents al servei de la vocació personal i social dels mateixos homes. Això demana una sana cooperació entre elles, presidida per la llibertat religiosa; històricament hom l’ha institucionalitzada mitjançant concordat, acords parcials o modus vivendi.

Llegir més...