OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Espinelves

Municipi
Osona

Sumari de l’article

Espinelves
© Fototeca.cat
Municipi d’Osona.
Població: 
190 h
[2009]
Extensió: 
17 km2

Situació i presentació

El municipi d’Espinelves, tot i pertànyer a la comarca d’Osona, és adscrit administrativament a la província de Girona. Limita al NE amb el municipi de Vilanova de Sau, a l’E amb Sant Hilari Sacalm i al SE amb Arbúcies, ambdós pertanyents a la comarca de la Selva, al SW limita amb Viladrau i al NW amb Sant Sadurní d’Osormort.

El terme, dins la subcomarca de les Guilleries, és força accidentat, amb un nombre important de turons, que assoleixen les màximes altituds al sector oriental del municipi. Fent límit amb Viladrau hi ha la baga d’en Caseta (826), el turó de les Lloberes (924 m), el Pla Castellar (832 m), el turó de la Creu (872 m) i la roca de la Consolva (994 m); a la banda oriental de la riera d’Espinelves s’alcen el turó dels Carlins (991 m), el de Bellver (986 m) i el de les Bruixes (924 m); al bell mig del terme es destaca el turó de la Rovira (1 062 m) i més a l’extrem, a tocar de la Selva, hom troba el turó del Grèvol (1 076 m), el de la Guàrdia (1 104 m) i Puigsapera (1 062 m).

Té com a eix principal la vall d’Espinelves, una vall verda i frondosa, ramificada vers llevant fins al pla de les Arenes i de Coll Sesplanes i drenada per la riera d’Espinelves, que conflueix amb la Riera Major, davant l’església de Sant Sadurní d’Osormort, a la qual van a parar el torrent de Serrallonga i els sots de la Font Fresca, de Salou, de la Balma, de Cubells i dels Bous. Altres cursos d’aigua que solquen el sector septentrional són el sot de Vernencs, el torrent del Grèvol, el sot de la Font Fresca i els dels Esparvers, i a la banda oriental la capçalera del torrent de la Muntanya.

Biogeogràficament, les terres d’Espinelves s’inclouen en diversos dominis potencials. A l’E hi hauria una vegetació mediterrània caracteritzada per l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) i a la resta del terme una vegetació eurosiberiana amb un clar domini del bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum).

El terme comprèn, a més del poble d’Espinelves, diversos veïnats i masies com el de França, la Creu Roja, Rovira d’Amunt, el Masjoan i el Pla d’Arenes, que actualment són despoblats. Travessa el terme, paral·lelament a la riera, una carretera local que enllaça, a través del coll del Buc, la carretera de Vic a Sant Hilari Sacalm per Osormort amb la de Vic a Arbúcies per Taradell i Viladrau.

El terme d’Espinelves i la seva parròquia són esmentats des del 943 com a part integrant del terme del castell de Sant Llorenç. Des del 1072 elvalle de Espinalbes, més tardEspinalbesio, es troba dins la demarcació del castell de Sameda fins que passà a mans de diferents senyors i aviat a domini predominant del prior de la canònica de Sant Llorenç del Munt, al segle XIV. La seva jurisdicció era exercida pels funcionaris dels Cabrera, creats comtes d’Osona des del 1356. Formà una sola batllia amb Sant Sadurní d’Osormort, almenys fins el 1698, i al segle següent era en mans dels comtes de Solterra.

La població i l’economia

Les primeres dades de població (espinelvencs) es remunten al 1553, quan la parròquia d’Espinelves tenia 11 famílies, que arribaren a ser 28 el 1626. Al començament del segle XVIII hi havia un total de 345 h, i al final del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX la població tendí a créixer. En el primer cens modern es constata, però, una davallada. Tot i així, entre el 1877 i el 1960 es donà una certa estabilitat demogràfica, encara que amb alts i baixos. La davallada més important fou la de la dècada del 1960, quan en deu anys es perderen un total de 140 h. Vint anys després la població havia perdut uns 100 h. Segons el cens del 1991, quan començà l’estabilització, la població era de 191 h i de 193 h el 2005.

L’economia d’Espinelves es basa, de manera clara, sobretot des que s’organitzà la primera Fira de l’Avet, en l’explotació i el conreu d’arbres nadalencs. Anteriorment s’hi conreaven cereals d’hivern i hortalisses, prop de la riera. El terreny forestal ocupa gran part de les terres del municipi. La ramaderia tampoc és destacable en el conjunt econòmic municipal; principalment és representada per la cria de bestiar porcí.

La tradició dels avets a Espinelves neix al final del segle XIX, a la masia Masjoan, on Marià Masferrer, un botànic de reconeguda vàlua, va començar a plantar coníferes d’altres indrets i a observar com s’aclimataven. L’explotació dels avets com a arbre de Nadal té una història molt més recent, que s’inicià pels voltants de la dècada del 1960 però lligada també a la família Masferrer i a la casa Masjoan. Espinelves és, doncs, el centre d’una comarca que ha transformat una bona part dels seus camps en una monocultura. En aquest sector de les Guilleries es conrea cada any la major part de la producció d’avets que es compren per Nadal a Catalunya, i també en altres mercats de l’estat i europeus. Actualment a Espinelves hi ha diversos planters de coníferes amb caràcter comercial entre els quals es destaquen el de Masjoan i el de Tortadès. Els vivers d’avets tenen tanta importància que fins i tot s’ha aconseguit un tipus d’avet autòcton.

Aspecte de la Fira de l'Avet d'Espinelves
© Fototeca.cat
La Fira de l’Avet és un exemple de com un petit municipi pot quedar desbordat a conseqüència dels actes que s’hi fan, i és l’única que se celebra a Catalunya amb aquestes característiques. La fira ha anat creixent i s’ha consolidat, fins al punt que si l’any 1980 durava dos dies el 1990 ja en durava onze. La fira és composta per diverses parades, que es distribueixen arreu del poble; a més de vendre-hi els tradicionals arbres, que es donen amb arrels i pa de sorra, hom pot adquirir altres productes artesanals com ara torrons, caramels, licors, herbes, ceràmica, figures de pessebre, mel, melmelades i formatges. Paral·lelament, s’hi celebren diversos actes culturals i folklòrics. Les espècies més típiques d’avets que es poden comprar són el masjoanis, híbrid del pectinata i el pinsap, homologat internacionalment, el qual s’adapta molt bé a zones de poca altitud i relativament càlides, i la pícea, espècie boreal i de muntanya que forma grandiosos boscos a l’Europa septentrional i central.

El poble d'Espinelves

El poble d’Espinelves (752 m) és al centre de la vall, en un petit turó presidit pel notable temple parroquial. L’església de Sant Vicenç d’Espinelves, restaurada el 1965 i especialment el 1972 per la Diputació de Girona, és un dels monuments de l’art romànic més bells de la comarca, que ara hom pot admirar en tota la puresa de línies original. Aquesta església es troba dins l’antic terme del castell de Sant Llorenç que posteriorment canvià el nom pel de Meda, al lloc d’Espinelves. El castell de Sant Llorenç és documentat ja el 881 i el lloc d’Espinelves i l’església apareixen citats el 943. L’edifici romànic va sofrir diverses reformes, i fou consagrat al febrer del 1186. La restauració ha posat al descobert que no era una església d’una sola nau i absis, amb un pòrtic o atri a migdia, sinó una església amb una nau i absis del segle XI i una segona nau i absis del XII, amb un campanar també del XII.

Vista de l’església de Sant Vicenç d’Espinelves
© CIC-Moià

L’acta de consagració del 1187 explica la gènesi de l’obra; inicialment es construí la nau major, amb el seu absis i una porta a migdia, i dins el darrer terç del segle XII el diaca Arnau féu construir una nova nau amb absis i el campanar. La nau central era dedicada a sant Vicenç, i la segona a sant Jaume Apòstol. Al segle XVI es construí una capella amb nerviacions gòtiques a la banda N, i es connectaren, alhora, les dues naus a través d’un gran arc que suprimí les antigues arcades de comunicació i obligà fins i tot a tallar un arc toral que hi havia al mig de la nau i que s’endevina encara en la volta i els murs un cop netejats. Després se suprimí l’absis de la nau de Sant Jaume amb la construcció d’una capella rodona del Santíssim, que en la restauració ha estat desfeta per a reconstruir l’absis amb tota fidelitat. Així, avui es pot contemplar una obra perfecta i ben restaurada, a la qual dóna un especial relleu el campanar, aixecat al capdavall de la nau major, decorat amb arcuacions que acaben en unes mènsules ornades de caparrons i altres elements de bon cisell romànic.

El Museu Episcopal de Vic guarda un magnífic antependi romànic procedent d’aquesta església, fet a la fi del segle XII o principi del XIII, una de les obres més importants de l’anomenat Grup o Taller de Vic i que ha fet que el seu anònim autor rebi, en el camp de l’art romànic, el nom de Mestre d’Espinelves. Aquest antependi és centrat per una màndorla o ametlla mística amb Maria sedent amb l’Infant a la falda en actitud de beneir, als compartiments superiors hi ha representada l’escena de l’Adoració dels Mags i la de l’entrada de Jesús a Jerusalem, i als compartiments inferiors tres profetes a cada banda, sota arcuacions, que s’identifiquen per grans filacteris que agafen amb les mans, on consten els noms d’Isaïes, Jeremies, David, Ezequiel i Daniel.

El poble és format per dos o tres carrerons i places, agrupats a l’entorn de l’església, entre els quals destaquen l’Hostal Can Banyes, l’Hostal Can Joan i la Fonda Montseny; a més hi han estat construïdes noves cases per a estiueig i n'han estat renovades d’altres.

Prop de la població hi ha la important i renovada masia Masjoan, on residí el notable naturalista Marià Masferrer i Rierola (1856-1923), cabaler del mas, que el convertí en un important jardí botànic, on es conserva una interessant col·lecció d’ocells dissecats per ell. Els hereus del mas han continuat la tradició i actualment Masjoan és centre d’una considerable explotació de planters d’arbres, especialment d’un tipus d’avet amb el qual s’han repoblat amplis sectors de la vall i que ja es reprodueix pels boscos de manera natural. Altres masies del terme són Balmes, el Parcet, Serrallonga, la Rovira, Solanes, Quingles o Esglésies, entre d’altres.

Al llarg de l’any se celebren diverses festes de tipus tradicional. El 22 de gener es fa la festa major d’hivern de Sant Vicenç; i al juliol, per Sant Jaume, la festa major d’estiu.

Col·laboració: 
APl / TLlC

Llegir més...