Situació i presentació
És al sector sud-occidental de la comarca, a ponent de Montblanc, al punt d’unió dels corrents d’aigua que formen el Francolí, al NE de les muntanyes de Prades. Limita al NW amb Fulleda (de les Garrigues), al N amb Senan i amb el terme de Vallbona de les Monges (aquest a l’Urgell), a l’E amb Blancafort i Montblanc, al S amb Montblanc i a l’W amb Vimbodí.
L’altitud màxima del terme és de 997 m a l’extrem de migdia (la Pena, a les muntanyes de Prades), i pel sector N s’eleva a 804 m al tossal Gros. L’anomenada falla de Poblet i el Francolí separen el terme en dues parts ben diferenciades. La zona del S, dominada pel conjunt de les muntanyes de Prades, té roques àcides i s’hi troben conglomerats del Triàsic Muschelkalk (l’Espadella), esquists del Carbonífer (muntanyes de Sant Miquel i coll de la Bena), granits del Paleozoic a les Masies, on brollen les fonts del Ferro i de la Magnèsia, i conglomerats del Triàsic Buntsandstein entre Sant Joan i la Pena. La zona del N, als vessants meridionals de la serra del Tallat, és de roques bàsiques on abunden roques calcàries, argiles i saulons de l’Oligocè estampià, sannoisià i ludià; es caracteritza per l’abundància de petits pujols, turons testimoni de l’erosió continuada dels barrancs del Reguer i del Mas d’en Xup; més a migdia els turons desapareixen i donen pas a un sector pla on els dos barrancs esmentats formen el de les Comes, que va a parar al riu d’Anguera després de passar per la Guàrdia dels Prats (Montblanc).
Naixement del Francolí a l’Espluga de Francolí
© Alberto González Rovira
El Francolí neix al NW de la vila, a la Font Major, a pocs metres de la qual s’uneixen el riu de Milans i el barranc del Tillar o Riu Sec, tots dos procedents del terme de Vimbodí; en aquest sector passa encaixat des de la Font Baixa, a tocar de la vila, i hi abunden terrasses quaternàries aprofitades per petites hortes on es troben coves o esplugues (origen del nom de la vila) com les de la Font Major, la dels Moros i el Pou de la Biela. El Francolí continua vers llevant i abans d’arribar al límit amb Montblanc rep pel marge dret les aigües del barranc de la Font de la Salut i del de la Trinitat. D’altra banda, el riu de Pruners fa de límit entre Vimbodí i l’Espluga al sector SW (baixa de la Pena) i després de passar prop de Poblet desguassa al Riu Sec.
A més de la vila de l’Espluga de Francolí, cap de municipi, el terme comprèn la caseria i balneari de les Masies i el raval de l’Estació. La xarxa principal de comunicacions segueix l’eix del Francolí i del riu de Milans, travessant el terme de llevant a ponent, dins la línia que ja havia seguit la Via Aurèlia en època romana. Hi passa el ferrocarril de Lleida a Reus, que té estació a la vila des del 1865, i que per Picamoixons enllaça amb la línia principal de Barcelona a Lleida i Madrid. Paral·lelament, al N, corre la carretera N-240 de Tarragona vers Lleida. Per sobre passa l’autopista de l’Ebre (AP-7). De la vila surten dues carreteres que enllacen amb la N-240, una vers el N i l’estació del ferrocarril, que va cap a Senan i els Omells de na Gaia, i l’altra vers l’E, dita la carretera de Montblanc. Una altra via local surt de la N-240 vers Blancafort i Solivella. La carretera local que va de l’Espluga a Poblet continua vers Vilanova de Prades. La carretera local cap a les Masies enllaça també amb Poblet. La pista a la Trinitat, que passa per la urbanització Carreres, connecta amb una àmplia xarxa de pistes forestals d’ICONA que s’endinsen al bosc de Poblet.
La població
Quant a l’evolució demogràfica, el primer cens del segle XIV és el fogatjament de vers el 1380, que dona 58 focs per a l’Espluga Jussana i 49 per a l’Espluga Sobirana (total de 107 focs). A la fi del segle XV (1497) el fogatjament dona una xifra global de 179 focs (49 focs la Sobirana i 130 la Jussana). La davallada demogràfica fou forta si considerem el cens del 1515, on figuren només 133 focs; en el del 1551 en consten 151 (les dues viles ja no s’esmenten a part, cosa que fa suposar que el procés d’unificació s’havia accelerat). No hi ha recomptes del segle XVII, però un capbreu del 1671 parla de moltes cases abandonades. La reactivació demogràfica fou —com a tot el país— molt espectacular al segle XVIII: el 1718 hi havia 763 h, xifra que el 1787 (cens de Floridablanca) havia pujat a 2.132 h, és a dir, que la població gairebé s’havia triplicat.
L’augment continuà progressivament fins el 1887 i el 1900, anys en què assolí uns màxims de 3.511 i de 3.654 h respectivament, però des d’aleshores, d’una manera lenta però sostinguda, començà la davallada, paral·lela a la crisi del conreu de la vinya per la fil·loxera. La població (espluguins) va atènyer la cota mínima el 1960, amb 2.919 h, a causa de l’emigració produïda per la industrialització de l’àrea barcelonina i per la crisi agrària provocada per la descapitalització dels pagesos i els estralls climàtics de la fi dels anys cinquanta. Des d’aleshores s’inicià una reactivació gràcies a la implantació de petites indústries i a l’estímul del Casal; en 1970-75 passà de 3.181 h a 3.324 (fou l’únic poble de la Conca amb un creixement global absolut positiu). La dècada de 1980 començà amb el registre ascendent de la població (3.507 h el 1981 i 3.699 h el 1986), però la crisi industrial va provocar un estancament i poc després un lleuger descens, apreciable en el cens del 1991, amb 3.605 h. Posteriorment es produí un petit increment i una certa estabilització demogràfica (3.671 h el 1996 i 3.814 h el 2005).
L’economia
La base econòmica del municipi ha estat tradicionalment agrària. El secà predomina gairebé a tot el terme, mentre que les aigües del Francolí marquen els enclavaments de regadiu. Els conreus principals són els cereals (blat i ordi) i la vinya. Hi ha també arbres de fruita seca, que es localitzen a les zones altes i als vessants de les muntanyes, i oliveres.
Els pagesos de la vila comercialitzen aquests productes a través de la Cooperativa Agrícola i Caixa Agrària Espluga, que és una de les societats cooperatives més antigues de Catalunya. L’any 1902 es fundà la cooperativa (amb el nom de Sindicat Agrícola) i el 1905 la Caixa Rural d’Estalvis i Préstecs; ambdues entitats es fusionaren el 1910. L’ànima d’aquest moviment fou J.M. Rendé i Ventosa, que accedí a president el 1914. El Sindicat
Agrícola donà un pas important el 1912 amb la creació de la Secció de Viticultura, que l’any següent inaugurà el seu celler monumental. Una bona part dels viticultors que no eren socis del celler van fer-ne un altre l’any 1932. Fou durant la Guerra Civil de 1936-39 que el Sindicat i els dos cellers es reuniren en l’efímera fusió de sindicats, que, malgrat tot, fou la unificació assolida el 1941. Com a conseqüència de la llei de Cooperació del 1942 l’antic Sindicat fou anomenat Cooperativa Agrícola. Mitjançant les obres d’ampliació del 1957, la majoria de viticultors que encara anaven per lliure hi van ingressar. El 1959 es creà la Secció Avícola. La cooperativa ofereix actualment diversos serveis als socis.
La ramaderia adquirí una gran importància al principi dels anys seixanta amb granges especialitzades d’aviram. Aquestes, després d’uns decennis molt positius, van patir una regressió. Són destacables també les granges de bestiar porcí, mentre que la cria de bovins i ovins té una importància menor. És abundant, en l’àmbit domèstic, la cria de conills.
La indústria s’inicià amb l’expansió de la vinya i amb l’aprofitament dels subproductes de la verema. Vers la dècada de 1980 es van tancar algunes factories, com la de galetes Rifacli, que fou traslladada a Montblanc. Actualment el sector industrial està força diversificat, però destaquen els subsectors tèxtil i de la confecció i els del metall, els productes plàstics i l’alimentari. L’elaboració de vi i xampany, a més de la cooperativa, també es porta a terme en altres cellers (Rendé Masdéu, Simó de Palau). Hi ha, així mateix, petites empreses del ram de la construcció, i dins l’àmbit menestral cal esmentar la forja de ferro, la pastisseria (són tradicionals els carquinyolis, que tenen denominació comarcal) i l’elaboració de palmes, a més de l’existència de picapedrers. El 2001 la indústria ocupava el 28% de la població activa, i la construcció, el 14,7%.
El comerç i els serveis s’han desenvolupat a redós de les activitats industrials i turístiques. Es calcula que el 2001 el 48,6% de la població es dedicava al sector dels serveis, xifra que representa un clar increment respecte a la dècada anterior. Hom celebra mercat setmanal el dilluns i el divendres al matí, i des del 1565 té lloc anualment al gener la Fira de l’Espluga; inicialment de caràcter agrícola, modernament ha anat diversificant la seva oferta. També cal esmentar la mostra vitícola i de productes del camp que es fa al setembre o a l’octubre, amb motiu de la Festa de la Verema. Havia estat tradicional a la vila la fira que es feia per Sant Llorenç, a l’agost, que havia estat concedida, junt amb la de gener, per Felip II el 1564, avui desapareguda. Les aigües medicinals que havien rajat de la font del Ferro i de la Magnèsia, els museus i la proximitat del monestir de Poblet i de l’àmbit natural de les muntanyes de Prades han afavorit el desenvolupament del sector turístic al llarg del segle XX, i paral·lelament de l’hoteleria i de la restauració.
La vila de l’Espluga de Francolí
Morfologia urbana
La vila de l’Espluga de Francolí (3.789 h el 2005) és a 411 m d’altitud, a la dreta del riu, i a llevant de la unió dels seus dos afluents de capçalera, prop de les coves que li han donat nom i que havien estat habitades ja en èpoques antigues.
La seva evolució urbana es feu en quatre fases. El primer moment correspon a l’època medieval, des de la seva formació fins a mitjan segle XII: el nucli de l’Espluga Sobirana al Capuig (cim de la vila) i el carrer de les Parres, al sector més alt dominat inicialment pels templers, i el nucli de l’Espluga Jussana, al voltant de la banda del nord del castell, amb dos carrers concèntrics, el dels Ametllers i el carrer Major, i altres de radials de menor importància. El circuit murat, que es mantingué fins a la fi del segle XIX, envoltava tots dos nuclis seguint l’actual carrer Major (on hi havia el Portal Salvat, que comunicava amb la placeta d’en Canós), anava fins a la plaça de la Vila (a ponent de la qual el portal d’Anguera portava a la Trinitat) i continuava pel carrer de l’Hospital, tancant l’hospital i el cementiri (actual plaça de l’Església, fins a la fi d’aquest carrer, on s’obria el portal de Poblet; la muralla girava cap al N i enllaçava amb el carrer de les Parres (que tenia un portal a cada punta), continuava per l’actual carrer de la Muralla (amb el portal del Temple), seguia pel carrer de Bonavista i acabava als murs del castell. Es conserva el portal de la Font Major, que no formava part del cercle de muralles (estava massa allunyat de la vila) i que potser tenia la funció del control de les mercaderies que des del gual del riu arribaven a la vila.
El segon moment d’expansió correspon als segles XVI i XVIII, que es formaren sobretot el barri de la Carretera de Poblet i el Carrer Nou, fora de les muralles.
El tercer moment, conseqüència de l’expansió econòmica motivada pel conreu de la vinya des de la fi del segle XIX, comportà la parcel·lació del castell després de la seva destrucció definitiva, la urbanització del sector occidental de la plaça de l’Església fins al carrer de les Sortetes i l’actual passeig de Cañellas. En aquesta època es feren obres importants, com la conducció de l’aigua corrent, les fonts Baixa, Major i del Castell, l’Església Nova i els cellers.
El quart moment s’inicià a partir dels anys cinquanta del segle XX, amb una nova expansió urbana que va incloure la construcció de les cases barates, de les noves escoles públiques i la remodelació de la plaça de l’Església, de la de Mossèn Serret i del passeig de Cañellas. Superada la barrera del carrer de les Sortetes, a partir dels anys seixanta s’inicià una nova expansió amb la creació del Casal, la urbanització dels voltants i, alguns anys més tard, la urbanització Carreres al camí de la Trinitat. Ha anat creixent també el barri de l’Estació. En canvi, el barri de la Font Major, entre el Francolí i la vila, força populós al començament del segle XX, és pràcticament despoblat.
Entre els monuments notables de la vila cal esmentar en primer lloc l’Església Vella, dedicada a sant Miquel, situada a la banda del nord de la plaça de l’Església (solar de l’antic fossar), que hom suposa que fou bastida damunt una d’anterior, romànica; es tracta d’un curiós exemplar de l’època de transició, d’una nau repartida en tres trams pràcticament quadrats i capçalera poligonal amb capelles a l’entorn; la façana del sud dona a la plaça i té una porta amb arc de mig punt adovellat amb un porxo al damunt i una làpida amb la data del 1294, amb una finestra gòtica simple i una de petita, romànica; la façana occidental és massissa i aguanta el campanar, quadrat; s’hi obre al centre la porta principal, lleugerament apuntada amb complicats feixos de motllures sobre un basament seguit en correspondència amb els brancals, i amb les arquivoltes que s’aguanten sobre un fris de petits éssers fantàstics. Al campanar es pot veure un petit museu dedicat a la construcció del temple i una bona panoràmica de la vila.
El creixement de la vila del segle XIX portà a la construcció de l’Església Nova de Sant Miquel, a pocs metres de l’anterior; fou bastida en part amb pedra de l’antic castell en un estil neoclàssic, fou consagrada el 1871 i les obres s’acabaren el 1888 amb la construcció del campanar. Els Evangelistes de les petxines són obra de l’escultor Fèlix Fener i a l’altar major hi ha unes pintures murals de Llucià Navarro.
L’antic Hospital és a la part oposada de l’Església Vella; fou construït a la fi del segle XIV (el XII ja es troba documentat un hospital de leprosos) i en un capbreu del segle XVI es diu que acollia malalts i pobres de la vila i forasters; la façana del nord, la de la plaça, té la porta principal amb arc de mig punt adovellat i un escut de la vila a la part superior i és feta amb carreus una mica irregulars; a la planta baixa hi ha un pati descobert i dependències laterals cobertes i avui parcialment amagades pels edificis del seu voltant; el primer pis és sostingut per arcs escarsers i de mig punt i s’hi puja per una escala sostinguda per un arc rampant, típic del gòtic català; la façana del costat de migjorn, menys important, també té una porta adovellada. L’edifici ha estat rehabilitat i és la seu de diverses dependències municipals.
Del castell de l’Espluga de Francolí, dels hospitalers, no queda gairebé res, llevat d’alguns trams de les parets del nord i del sud. Era ample i espaiós i tenia sis torres quadrades —la més gran és coneguda com la torre del Matxo—; el centrava un pati d’armes i tenia planta baixa i dos pisos; la capella, el graner, els estables i altres dependències eren a la part baixa mentre que el palau del comanador es trobava al primer pis. S’hi celebraren capítols provincials del gran priorat de Catalunya dels hospitalers del 1345 al 1438; el 1660 ja estava molt arruïnat a causa de la guerra dels Segadors, i el 1859 fou adquirit per la Comissió d’Obres de l’Església Nova. S’enderrocà entre el 1860 i el 1862.
Aspecte de la façana del celler modernista de l’Espluga de Francolí
© CIC-Moià
Té un gran interès arquitectònic el celler cooperatiu, modernista, projectat per Lluís Domènech i Montaner i bastit el 1913 pel seu fill Pere Domènech i Roura a iniciativa de Josep M. Rendé i Ventosa (1877-1925), fill il·lustre de la vila i gran propulsor del cooperativisme a Catalunya. A les dues naus inicials (amb sala de màquines i lloc de descàrrega de la verema) s’afegí el 1957 una nau idèntica, i el 1972, després de la unificació de les dues cooperatives, se’n reformà la maquinària i la descàrrega. Aquest celler cooperatiu, que acull un museu dedicat al vi, va ser denominat per Àngel Guimerà la Catedral del Vi, qualificatiu que s’ha utilitzat després per a altres cellers catalans. L’any 2013 l’edifici fou declarat bé cultural d’interès nacional.
La cultura i el folklore
La vida social i cultural de la vila se centra sobretot en el Casal de l’Espluga de Francolí, entitat creada el 1962, impulsada per Lluís Carulla i Canals (1904-1990), fill il·lustre de la vila i important empresari i mecenes cultural. S’autofinança amb algunes de les seves activitats (el conegut Hostal del Senglar, discoteca, teatre, instal·lacions esportives, etc.). Té un local propi que agrupa la major part de les seccions (el cos central és obra de Bonet Garí); entre aquestes destaquen el ja tradicional certamen literari, la filatèlia, el Centre d’Estudis (dedicat a la recuperació de la història, l’etnografia i el patrimoni de la vila, edita un butlletí que s’inclou dins la revista de la localitat El Francolí), l’escola de música, teatre, sardanes, etc., a més de les seccions esportives (hoquei, natació, patinatge, entre d’altres). A més de les Festes de la Primavera —avui desaparegudes—, ha organitzat la promoció de la vila com a Ciutat Pubilla de la Sardana (1969), l’Assemblea d’Estudiosos del 1974, la Nit de Santa Llúcia del 1977, etc. Així mateix, és l’encarregada de la Festa de la Verema i participa en altres festes de la vila.
Màquina exposada al Museu de la Vida Rural
© CIC-Moià
L’antic Hospital és la seu de l’arxiu municipal i d’una biblioteca. La vila acull també diversos museus. El Museu de la Vida Rural, creat el 1988 per la Fundació Jaume I, és instal·lat a l’antiga casa pairal de la família Carulla. Recull una mostra de la vida de pagès de la comarca de la Conca de Barberà (eines i oficis tradicionals, habitatge, costums familiars, etc.), a més de sales monogràfiques dedicades a la vegetació, la fauna, la geologia, l’urbanisme i la història de l’Espluga i la comarca. Els anys 2009 i 2012 s’inauguraren dos edificis d’ampliació, i el museu actualment disposa de 33.000 m2 destinats a l’exposició i a sales polivalents per a activitats pedagògiques. Juntament amb l’ampliació, es renovà el discurs museogràfic. El Museu del Vi, al celler cooperatiu, és una mostra del procés d’elaboració del vi al llarg de la història, a més de permetre visitar l’edifici modernista.
Vista interior de la cova de la Font Major
© Alberto González Rovira
El 1994 fou inaugurada la Cova Museu de la Font Major que, successivament ampliada en anys posteriors, ha esdevingut un dels primers centres arqueològics de Catalunya en consonància amb la importància dels descobriments que s’hi han fet successivament. La Cova Museu és estructurada com a recorregut arqueològic, que mostra la vida a la cova des de la prehistòria fins al món iberoromà. Una altra secció tracta de la geologia de la cova.
La festa major de la població s’escau al final de juliol, i inclou una cursa atlètica a més d’actes diversos (teatre, balls populars, cercaviles, etc.). Altres celebracions populars de l’Espluga són, a més de la fira del gener, el Carnaval, la festa de Sant Joan, al juny, i la Festa de la Verema, que s’escau en data variable entre el setembre i l’octubre. D’altra banda, ha esdevingut tradicional la concorreguda cursa atlètica organitzada des del 1977 pel Club Atlètic Espluguí.
Altres indrets del terme
Les Masies (19 h el 2005) és una zona residencial i hotelera situada uns 2 km a migdia de la vila, molt pròxima al monestir de Poblet (ja dins Vimbodí) al voltant de les fonts ferruginoses (font del Ferro i de la Magnèsia). Les aigües medicinals van permetre, a partir de la fi del segle XIX, la creació d’un complex hoteler (balneari Vil·la Engràcia, que ara funciona com a hotel, hotel La Capella, que s’ha rehabilitat com a casa de colònies, Hotel del Centre, anomenat posteriorment del Monestir). Després s’hi establí un alberg de joventut i algun altre establiment d’allotjament.
Al SE de les Masies hi ha el santuari de la Trinitat, en una petita vall rica en fonts. S’hi venera una imatge que segons la tradició es trobà sota una vella alzina; l’edifici actual, del segle XVIII (1790), substitueix una ermita anterior ja esmentada al segle XIV. S’hi celebra un aplec a l’agost.
El poblament dispers gairebé no té incidència actualment, ja que el gran nombre de masos esparsos per tot el terme municipal que tanta importància tingueren als segles XVIII i XIX són en la gran majoria tancats o derruïts. Entre els més tradicionals de caràcter agrícola cal esmentar el Mas d’en Xup (1808), el Mas de l’Hortensi (1765), el Mas dels Frares, el Mas del Doctor, el Mas de Boquer, el Mas de Noet, el Mas de Feló, el Mas de Móra, etc. També hi ha masies de caràcter residencial, com el Mas del Simon, el Mas de l’Escriu i el Mas del Garber, entre d’altres.
Quant a l’arqueologia, la cova de la Font Major, descoberta el 1853, ha esdevingut una de les referències de l’arqueologia a Catalunya, especialment des del 1957, que es dugueren a terme les primeres excavacions, que amb el temps han posat al descobert troballes fonamentals, entre les quals destaquen les fetes el 2019, els testimonis de l’art rupestre més antics del país. A banda, en general tota la zona degué estar molt poblada (hi ha restes de vil·les romanes en diversos indrets, la construcció de les quals fou afavorida pel pas de la Via Aurèlia).
La història
El primer intent de població del lloc fou la donació de l’erm de l’Espluga per part dels comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a Ponç (I) de Cervera, primer vescomte de Bas per matrimoni amb Beatriu, vescomtessa de Bas; la donació implicava la construcció d’una fortalesa i la celebració de mercat. El 1087 Ponç de Cervera cedí una tercera part dels dominis rebuts a l’Espluga a Mir Oromir en canvi de l’ajuda per defensar (o fortificar) l’indret, i la repoblació efectiva no començà fins a mitjan segle XII, amb la caiguda de Lleida (1149) i de les muntanyes de Prades i Siurana (1153). En les darreres repoblacions participaren activament els fills de Ponç, Ponç (II) de Cervera, vescomte de Bas i senyor de la part de la vila dita des d’aleshores Espluga Sobirana (mort el 1155), i Ramon de Cabrera (mort el 1172⁄82), senyor de l’Espluga Jussana. Els Cervera atorgaren encara, el 117, una interessant carta de franqueses a tots els qui volguessin acudir a l’Espluga, especialment menestrals.
El 1183 Ponç (III) de Cervera, vescomte de Bas, i la seva muller Marquesa vengueren els seus drets sobre l’Espluga Sobirana a Ramon de Torroja, casat amb Gaia de Cervera (germana de Ponç); Ramon entrà en conflicte amb Poblet per una qüestió territorial al Codoç; heretà la vila sobirana el seu fill Hug de Torroja, que la llegà a la seva germana Eldiarda de Torroja, casada amb Ramon de Palau; llur fill Simó de Palau es casà amb Geralda d’Anglesola i aquesta, en quedar vídua (1247) i en virtut del testament de Simó (vescomte de Bas), cedí l’Espluga Sobirana a l’orde del Temple (1254).
Ramon de Cervera, senyor de l’Espluga Jussana, deixà els seus drets en aquesta part de la vila al seu fill dit Guillem de Guardiolada, casat amb Marquesa de Cervera; llur filla Mateua, casada amb Galceran de Pinós, heretà els drets, però en morir aquesta passaren a la seva germana Geralda, religiosa hospitalera a Alguaire (on també havia ingressat Marquesa); d’aquesta manera els hospitalers esdevingueren senyors de l’Espluga Jussana, vers el 1266.
Totes dues jurisdiccions s’unificaren el 1317, a l’extinció de l’orde dels templers, ja que els béns d’aquest orde a Catalunya passaren als hospitalers. De tota manera, les prestacions d’una vila i l’altra eren diferents, mentre que els serveis religiosos eren comuns a les dues comunitats. Sembla que l’Espluga Jussana prosperà molt més al llarg del segle XV que la Sobirana, molt estancada. El segle XVI representà una nova revifalla, però el XVII, sobretot després de la guerra dels Segadors, comportà l’abandó de moltes cases i una gran decadència econòmica i demogràfica. La represa del segle XVIII, l’abolició del règim senyorial (1833) i l’empenta del conreu de la vinya (amb el parèntesi de la fil·loxera) significaren l’inici d’un nou moment de desenvolupament econòmic, demogràfic i cultural que no s’ha aturat fins a l’actualitat.