Deixeble d’Alberto Lista, aviat mostrà afeccions literàries i inquietuds polítiques. Després de l’execució de Riego (1823), fundà, amb Patricio de la Escosura i altres, la societat secreta Los Numantinos, cosa que li valgué el confinament en un convent de Guadalajara (1825). Recobrada la llibertat, fugí a Lisboa i després a Londres, on participà en les activitats polítiques dels exiliats i s’enamorà de Teresa Mancha, la qual, després d’un quant temps de relació intensa i accidentada amb el poeta, es casà amb un comerciant. El 1830 visqué les jornades de juliol a París i passà els Pirineus amb la fallida expedició liberal de Chapalangarra. Tornà a Londres i, amnistiat, passà amb Teresa a Madrid, on ingressà a la guàrdia reial. Les seves activitats revolucionàries li valgueren un confinament a Cuéllar —on escriví Sancho Saldaña (1834), novel·la històrica— i més tard a Badajoz. Rebel·lat contra el govern de Toreno (1835) i obligat a refugiar-se, fou abandonat per Teresa. La publicació d'El estudiante de Salamanca —lliurada en dues parts a El Español (1836) i El Museo Artístico y Literario (1837)— marca una de les fites del Romanticisme peninsular; és una vigorosa versió del tema del Don Joan; elaborada amb diversitat de metres i estrofes, porta a l’últim extrem l’actitud antisocial i antireligiosa del personatge. La participació en noves conspiracions i la mort de Teresa precediren l’edició de les Poesías (1840), moltes ja publicades en periòdics; reflecteixen l’evolució del poeta des d’unes formes neoclàssiques a un Romanticisme exaltat, amb influències de Walter Scott, el fals Ossian i Lord Byron. Cofundador del periòdic El Pensamiento (1841), hi col·laborà assíduament, i publicà El diablo mundo, ambiciós poema inacabat, on una actitud reflexiva i alhora escèptica resta assimilada als seus postulats ideològics; en forma part el Canto a Teresa, lúcida i matisada elegia. Fou secretari de la legació diplomàtica a la Haia i diputat a corts a Almeria. Alguns discursos, juntament amb l’opuscle El misterioso Mendizábal (1836), formaren el corpus dels seus escrits polítics, que, sobre una base liberal, incorporaren idees de Saint-Simon. Escriví també peces dramàtiques: Ni el tío ni el sobrino (1834), Amor venga sus agravios (1838) —escrites en col·laboració amb Ros de Olano i Moreno López, respectivament— i Blanca de Borbón (1870).