Situació i presentació
El terme municipal d’Esterri, de 8,50 km2, és situat a banda i banda de la Noguera Pallaresa, al sector central de la cubeta sobreexcavada per les geleres que constitueix la Vall d’Àneu, dit ribera d’Esterri. El municipi és envoltat a l’W i al N per les terres del terme d’Alt Àneu, a l’E i el S per les del municipi de la Guingueta d’Àneu, i en un punt (pic de Quartiules) per Espot.
Es diferencien clarament tres zones: la principal, a la dreta de la Noguera, és entre el riu i les muntanyes que s’inicien a les terres de Son (Alt Àneu), on hi ha la vila i els plans de Puiassos, de Fangassals i de Salito, fins a la cua del pantà de la Torrassa, on es localitzen els conreus; la segona és una llenca, també a la dreta de la Noguera, que s’endinsa vers ponent entre els termes d’Alt Àneu i la Guingueta d’Àneu fins al pic de Vellendo o de Quartiules, amb la petita vall d’Arrose, que aflueix directament a la Noguera; la tercera és formada per un sector muntanyós, a l’esquerra de la Noguera, que s’alça fins al pic d’Escobedo (1.905 m).
El municipi comprèn la vila d’Esterri d’Àneu, únic nucli de població del terme, és el centre econòmic i administratiu de la Vall d’Àneu (comparteix la capitalitat històrica amb València d’Àneu, on hi hagué el castell més important).
L’eix principal de comunicacions és la carretera C-13, de Lleida a Esterri d’Àneu, paral·lela a la Noguera Pallaresa fins al mateix poble d’Esterri, on conflueixen les tres valls de capçalera de la Noguera (d’Unarre, d’Alós i de la Bonaigua) i on s’inicia la C-28 vers València d’Àneu i el port de la Bonaigua, i d’aquí fins a Viella; de la mateixa vila surt vers el N la carretera C-147, que per Alós d’Isil, la vall de Montgarri i el pla de Beret, va a parar també a la Vall d’Aran, i una altra que vers el NE va a Unarre, Gavàs i Cerbi.
La població i l’economia
La població (esterriencs o esterrissencs) ha estat de sempre la més nombrosa de la vall, i continua essent-ho, malgrat la tendència oscil·lant dels darrers decennis. En el fogatjament del 1553 tenia 26 focs, i al segle XVIII passà de 485 h el 1718 a 503 h en el cens, de Floridablanca (1787). Assolí un màxim absolut d’habitants el 1860, amb 847 h, baixà fins a 707 h el 1900, continuà disminuint i s’estabilitzà al voltant dels 500 h a mitjan segle XX. La construcció de noves centrals elèctriques i el turisme incidiren en la vila, que arribà a 720 h el 1960, però la població no es mantingué: 650 h el 1970, 576 h el 1975 i 566 h el 1981. Malgrat aquesta tendència decreixent, a partir de la dècada del 1990 i sobretot entre 1991 i 1996 es produí un creixement notable. El 1999 es registraven 638 h i el 2005 arribà a 773 h. La important activitat econòmica i la posició de la vila amb relació a tota la vall, són probablement alguns dels motius d’aquest creixement demogràfic.
L’àmplia i fèrtil cubeta de sobreexcavació glacial que forma el pla d’Esterri ha facilitat al llarg del temps el desenvolupament d’una agricultura intensiva i variada, amb cereals, patates, cànem, horta, llegums, pastures i fins i tot una certa extensió de vinya, avui desapareguda. Hi ha un predomini del terreny forestal i de pastures permanents, en detriment de les terres conreades, que són principalment de farratge, per la seva utilització a la ramaderia, on destaca el sector oví, boví i en menor importància l’equí.
Prop del nucli urbà es troben les dues centrals hidroelèctriques d’Esterri d’Àneu, que regulen el curs superior de la Noguera i la vall d’Unarre.
El sector de serveis ha anat adquirint una importància creixent. La posició central d’Esterri al lloc de confluència de les valls secundàries accentua el paper de centre comercial i de serveis de la vila amb relació a tota la Vall d’Àneu. Hom hi celebra mercat setmanal els diumenges. A Esterri, lloc de pas obligat per als ramats transhumants entre les pastures de muntanya i la plana, havien tingut importància les fires de bestiar de tardor o de primavera. Hom celebra a l’octubre la Fira de Santa Teresa. El primer diumenge després de Pasqua es fa la Fira de la Pasqüeta, al juny la Fira de Sant Joan i al novembre la Fira de Santa Caterina. Totes aquestes fires conserven, en part, el tradicional caràcter agrícola i ramader. Pel que fa als serveis, l’ensenyament és cobert fins el batxillerat. Quant a allotjaments, hi ha oferta hotelera, un càmping i diverses residències casa de pagès.
La vila d’Esterri d’Àneu
La vila d’Esterri d’Àneu s’alça a 957 m d’altitud, en una gran part a la dreta de la Noguera Pallaresa, al centre de l’àmplia plana d’Esterri, que s’obre aigua avall de la desembocadura del riu de la Bonaigua i és la més oberta de la vall. El nucli primitiu, segons Morelló, era el més septentrional, proper a les elevacions en què s’alça València d’Àneu, on hi ha encara les restes de la primitiva església romànica de Sant Pere Vell o de Can Carrera (al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva un fragment de les pintures murals, amb la figura d’una donant que recorda la del Burgal). La població s’engrandí vers migdia i a l’extrem SW s’alça l’església arxiprestal de Sant Vicenç d’Esterri, espaiosa, amb volta de llunetes i esvelt campanar de torre quadrada i el segon cos vuitavat, amb coberta piramidal.
Es conserva un antic pont medieval sobre la Noguera, de dos arcs, i en un extrem del carrer Major hi ha una creu de terme que, segons la tradició, havien fet els francesos el 1633. Els nous carrers i habitatges, que es troben seguint la carretera, vers migdia, donen a la vila un aspecte més modern.
A Esterri d’Àneu hi ha un nombre destacat d’agrupacions culturals i esportives. La vida cultural, però, es canalitza a través del Consell Cultural de les Valls d’Àneu, que fou constituït el 1983 i ha estat l’artífex de la creació de l’Arxiu Històric de les Valls d’Àneu (1988) el qual conté documents que van del segle XII al segle XX, la Casa de la Cultura i de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (1994), que té la seu a la Casa Gassia. L’edifici, del segle XVIII és un magnífic exemple de casa agroramadera d’una època en què la base de l’economia era, quasi exclusivament la pagesia i la cria de bestiar. A l’antiga quadra de l’edifici hi ha una exposició permanent sobre la població, la geografia i el patrimoni cultural i etnològic de la Vall d’Àneu. L’Ecomuseu, a diferència dels museus tradicionals, no es reclou en un edifici, sinó que s’estén territori enllà per tal d’explicar la vida de les valls que el conformen. Es vertebra, doncs, a partir de centres patrimonials repartits pels pobles d’Àneu com la serradora hidràulica d’Alós d’Isil, el conjunt monumental de Son i el monestir benedictí de Sant Pere de Burgal d’Escaló.
Esterri d’Àneu és una vila amb un folklore molt variat al llarg de l’any: al gener es fa la festa vella, en honor de sant Vicenç. També se celebra Santa Àgueda el 5 de febrer i el Carnestoltes. Una de les festes més destacades és la dels Veïnats: la festa s’inicia el dilluns de la Vuitada de Corpus i dura vuit dies, un per cada barri. El segon diumenge d’agost s’escau la festa major. Una de les celebracions creades els darrers anys ha estat el Dansàneu, que des del 1992 s’organitza a l’estiu conjuntament amb la resta de municipis de la Vall d’Àneu i aplega diferents grups folklòrics per tal de recuperar les danses i els cants tradicionals dels Pirineus.
La història
El lloc d’Esterri (Stirri) figura en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 839. Malgrat que el primitiu centre religiós de la Vall fou l’església de Santa Maria d’Àneu, prop d’Escalarre i poc més d’1 km aigua avall de la vila i que el castell de València d’Àneu representà el centre històric de defensa, el govern de la Vall d’Àneu —format per sis braços de cort representants dels caps de casa de tota la Vall i elegits a la Bassa Morta de València— residia a Esterri, a la Casa de la Vall. Segons Joaquim Morelló, historiador de la Vall, aquesta casa, emplaçada al lloc de l’actual rectoria, fou cremada al començament del segle XVII. Desaparegué la documentació, llevat del Llibre d’ordinacions, que conté els privilegis, usos i costums de la Vall d’Àneu, que amb la seva categoria d’arxiprestat assolí l’autoritat religiosa de la Vall (segons Rocafort, l’actual església arxiprestal recollí els béns i la situació d’una canònica augustiniana de Sant Jaume situada dins la vila des del 1624, successora del convent i l’església de Santa Maria d’Àneu). La jurisdicció del lloc, com la de tota la Vall, fou inicialment dels comtes de Pallars i passà a la fi del segle XV als ducs de Cardona i marquesos de Pallars, que la mantingueren fins a l’acabament de l’Antic Règim. La situació al centre de la Vall, en una àmplia plana i ben comunicada, afavorí la funció de capitalitat i el desenvolupament econòmic (fires de bestiar, serradores, molins de farina i una petita indústria tèxtil, amb molins drapers, que encara perdurava a l’inici del segle XX).