OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Eulàlia

Cristianisme
Sepulcre de santa Eulàlia (s XIV) (catedral de Barcelona)
© Fototeca.cat
història eclesiàstica hist ecl
Verge que sofrí els martiris dels assots, de la creu i del foc els primers anys del segle IV.
Barcelona, segle III — Barcelona, segle IV

Tot i que la història del culte que tingué a Barcelona durant els segles IV i V és encara desconeguda, ja es pot rastrejar documentalment a les acaballes del segle VI, i la tradició escrita que tramet els fets principals de la seva vida i el seu martiri es remunta al segon terç del segle VII. La identitat del nom amb una altra màrtir cristiana de Mèrida (Eulàlia de Mèrida) i la semblança dels martiris, així com la manca de monuments que donin suport als primers passos de la història d’Eulàlia de Barcelona, han fet dubtar de la seva autenticitat. Tanmateix, els estudis recents han desvirtuat la pretesa força de testimoniatge negatiu del poeta Prudenci i fan versemblant la possibilitat d’un culte oficial de l’església de Barcelona a la santa, que bé podria haver començat arran de la seva mort. Vers el 635 Quirze, abat d’un monestir de les rodalies de Barcelona, per tal de restaurar i d’impulsar el culte i per posar en pràctica una de les resolucions del concili IV de Toledo (633), erigí un monestir que en guardà després les relíquies, escriví, recollint la tradició oral, les actes del seu martiri i compongué un Himne de versos trocaics i els texts d’una Missa pròpia: tots aquests escrits difereixen del contingut i de la forma dels escrits hagiogràfics propis d’Eulàlia de Mèrida. A conseqüència de la invasió sarraïna del 711, el seu culte no reprengué fins el 877, que el bisbe Frodoí, a instàncies del metropolità Sigebod de Narbona, cercà i trobà, a l’església de Santa Maria de les Arenes, les relíquies d’Eulàlia de Barcelona, les quals foren traslladades solemnement a la seu, que des d’aleshores té i venera la santa com a patrona principal. El 1327 les relíquies foren dipositades a la catedral nova, dins un sepulcre de marbre, obra d’un artista pisà, que encara avui presideix la cripta oberta sota l’altar major. El culte s’estengué a tota la península Ibèrica, com ho manifesten els calendaris i els llibres de la litúrgia hispànica i els anomenats martirologis històrics de les Gàl·lies (a Còrdova n'hi ha vestigis del segle IX), i a tot el món mediterrani: a Mallorca, al sud de les Gàl·lies, a Itàlia, i fins al Peloponès i l’illa de Creta. La seva festa se celebra el 12 de febrer.

Col·laboració: 
AnF
santa

Llegir més...