Malgrat les seves característiques específiques, aquest moviment s’inscriví com una variant espanyola dels corrents feixistes europeus, pel fet que suposava una opció política dretana eficaç per a frenar el procés revolucionari de l’esquerra. Al moment que José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, fundà, amb un nucli reduït d’amics, el moviment falangista hi havia altres grups d’extrema dreta: la Comunió Tradicionalista, el grup d'Albiñana Sanz, Renovación Española i les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS). Però fou aquest darrer grup el que influí sobre Falange, i ambdós grups es fusionaren pel febrer del 1934 (FE y de las JONS); adoptaren el jou i les fletxes dels Reis Catòlics com a emblema, a més de la bandera vermella i negra i la camisa blava. Llur plataforma ideològica fou concretada en els veintisiete puntos (novembre del 1934). Bé que rebutjaven l’apel·latiu de feixista, participaven, de fet, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme: constituïen un moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista. Propugnaven un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i “imperialista”, i l’organització corporativa de l’estat; a més, tenien en comú l’exaltació d’una forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l’acció directa (les “milícies” com a grup de xoc). Introduïren, així, mateix, les línies originals de llur pensament: en l’aspecte econòmic, la concepció d’Espanya com un “gigantesco sindicato de productores”, el sentit catòlic del moviment i una reforma agrària per a elevar el nivell de vida dels camperols mitjançant serveis tècnics adequats i l’extensió de la propietat familiar de la terra. Fins a la guerra civil de 1936-39 els afiliats a FE y de las JONS, provinents fonamentalment de la petita burgesia, no foren gaire nombrosos (poc abans que fos declarada fora de la llei, després de les eleccions del febrer del 1936, la Falange tenia poc més de 25 000 afiliats a tot l’estat espanyol). Un cop començada la guerra civil, la seva trajectòria canvià, en esdevenir l’alternativa política més important dels insurgents. Després de quasi un any de dissensions internes i d’enfrontaments amb altres grups, fou obligada a la fusió amb els tradicionalistes i passà a denominar-se Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), pel decret d’unificació del 19 d’abril de 1937. Restà constituïda com a partit únic de l’estat, inserida en la seva organització general i sotmesa al comandament nacional del general Franco. Durant la guerra complí funcions importants, que foren plenament efectives en la postguerra, fins que anà en decadència, cap a la meitat dels anys cinquanta. Articulà unitàriament la ideologia del règim; fou l’element aglutinador dels sectors socials que feien costat al règim, actuà com a centre orgànic per a fornir quadres polítics a l’estat i creà els sindicats verticals com a aparells estatals que podien substituir qualsevol possibilitat d’organització de la classe obrera. A més, restà organitzada d’una forma jeràrquica, sota la dependència del cap de l’estat (Movimiento Nacional), de qui depenen el secretari general, la Junta Política —suprimida, més tard— i el Consejo Nacional; i en jefaturas provincials i locals en les corresponents circumscripcions territorials.
Divergències i evolució de la Falange
Tanmateix, no tot el falangisme originari havia acceptat de bon grat el decret d’unificació del 1937, al qual s’oposà un sector entorn de Manuel Hedilla, que fou empresonat. La utilització de la simbologia i la retòrica falangistes per part del franquisme, tot desvirtuant-ne els principis, accentuaren l’aparició, en els rengles “blaus”, d’actituds crítiques envers el règim (D. Ridruejo, P. Laín Entralgo, A. Tovar), i àdhuc de grups neofalangistes d’oposició. La mort de Franco representà l’extinció i el ràpid desmantellament de la FET oficial, i a partir del 1976 s’han disputat l’herència ideològica de José Antonio Primo de Rivera un gran nombre de faccions, entre les quals hom pot distingir tres tendències bàsiques: la FE de las JONS “històrica”, formada per antics jerarques i beneficiaris del franquisme i englobada en la ultradreta més reaccionària; els hedillistes o falangistes “autèntics”, que utilitzen una retòrica revolucionària, anticapitalista i nacionalista espanyola i els falangistes “independents” —F.E. (i)., amb particulars preocupacions ideològiques i culturals.