Monjo del monestir de Samos, cursà estudis a Salamanca i fou professor de teologia al monestir de San Vicente (Monforte de Lemos) i a la Universitat d’Oviedo. La seva obra —vuit volums del Teatro crítico universal (1726-39) i cinc de Cartas eruditas y curiosas (1742-60), als quals caldria afegir un volum d' Adiciones (1783)— forma una vasta enciclopèdia sobre temes diversos. Escriví estimulat per l’esperit crític i reformador que l’anàlisi del nivell cultural del país i de les formes de vida li suscitava. La seva actitud, racionalista i empírica motivà moltes polèmiques. La primera (1725) tingué lloc entorn de les idees antiscolàstiques del metge Martín Martínez en la seva Medicina escéptica, que el metge d’Oviedo López de Araujo atacà amb el Centinela médico-aristotélico; Feijoo es declarà a favor del primer, defensà els nous mètodes del progrés científic i limità les possibilitats de l’escolàstica. La revelació divina i l’empirisme científic, considerats en diferents plans, són els elements bàsics amb què bastí el seu esquema doctrinal, que aplicà a la crítica de les supersticions i de les institucions polítiques. Amic de Martín Sarmiento i de José Francisco de Isla, hagué de fer cara als detractors, com Salvador José Mañer, Diego Torres de Villarroel i Francisco de Soto Marne. Ferran VI no permeté que l’obra de Feijoo fos processada per la inquisició. Fou influït pel Journal des savants, per l’obra de Francis Bacon i per la de Joan Lluís Vives.
Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro , segons un gravat del s XIX
© Fototeca.cat
Escriptor i erudit gallec.