Felip Maria I de Milà

(Milà, 1392 — Milà, 1447)

Duc viscontià de Milà (1412-47).

Fill de Joan Galeàs I, succeí el seu germà Joan Maria I. L’emperador li concedí el comtat de Pavia (1396), el qual, en morir el seu pare (1402), li arrabassà el favorit del seu germà Facino Cane, amb la vídua del qual, Beatrice Ventimiglia-Làscaris, comtessa de Tenda, es casà a la seva mort (1412). Cercà la neutralitat per al seu ducat, i es dedicà a la recuperació de Como, Lodi, Piacenza, Cremona, Bèrgam i Brescia. Obligà el papa Nicolau III a cedir-li Parma, i ocupà Gènova (1421) i, per la batalla d’Arbedo (1422), les valls frontereres amb Suïssa. Per la pau de Ferrara (1428, ratificada el 1433), cedí a Venècia (que, amb Florència, li havia declarat la guerra) Brescia i la llibertat de navegació pel Po. En la guerra de successió al tron de Nàpols intervingué a favor de Renat d’Anjou i contra Alfons IV de Catalunya-Aragó per a frenar l’expansió catalana per la Mediterrània. Capturat a Ponsa (1435), el sobirà català fou portat a Milà, on s’alià amb Felip Maria, la qual cosa provocà la rebel·lió dels genovesos i la reintervenció de Venècia i de Florència. Felip Maria hagué de signar la pau de Cremona (1441), per la qual reconegué la independència de Gènova i cedí Ravenna a Venècia. En morir sense hereu, al ducat, amenaçat amb molts desordres, fou proclamada la República Ambrosiana.