Descendent d’una família pagesa de Mataró, documentada des del segle XIV. El seu pare, Narcís Feliu, fou mercader a Barcelona, i posteriorment ciutadà. A mitjan segle XVII, la posició familiar dels Feliu era puixant i benestant. El pare ingressà el 1637 en la matrícula de mercaders de Barcelona, fou fundador d’una sala de l’Hospital General (1638) i el 1644 fou conseller quart de la ciutat. Els Feliu, a més, eren emparentats amb altres nissagues de rics mercaders de Barcelona com els Llinàs.
Narcís Feliu de la Penya es doctorà en lleis a la Universitat de Barcelona. Heretà la fortuna del pare i participà en algunes empreses comercials. Contemporani de la represa de l’economia catalana al voltant del 1680, esmerçà una part de la seva vida en la defensa dels interessos industrials catalans i en la creació d’una gran companyia de comerç a l’estil holandès. A partir de la crisi industrial i mercantil del 1680 encoratjà els menestrals tèxtils de Barcelona a viatjar per Holanda, França, Alemanya i Anglaterra, per conèixer noves tècniques. El 1690, amb Martí Piles i alguns membres del clan familiar, com Joan Llinars, parent seu, i Bernat d’Aimeric-Cruïlles, creà la Companyia de la Santa Creu per la fabricació de teles, l’activitat de la qual és documentada fins el 1708; el paraire Josep Prats i Josep Puigxoriguer en dirigien la part tècnica. Després, el 1709, fundà la Companyia Nova de Gibraltar, amb la qual provà de decantar el tradicional comerç català vers l’Atlàntic.
Fou un personatge ben connectat amb els cercles del poder de la casa d’Àustria. Mantingué amistat i també una fluida relació epistolar amb Pere Antoni d’Aragó, president del Consell d’Aragó, el qual, l’any 1684, el nomenà representant a Barcelona de la Junta General de Comerç de Madrid, a partir de la qual impulsà la creació de la Junta de Comerç de Barcelona el 1692 (sota la presidència del governador de Catalunya, Manuel de Llupià), bé que l’actuació de la Junta fou escassa i s’esllanguí en 1693-97.
Austriacista de primera hora i amb un profund sentiment antifrancès, participà en la defensa del setge de Barcelona del 1697 i prengué partit per Carles d’Àustria contra Felip V de Castella. Lloava Carles II, el darrer Àustria, com un rei excel·lent i considerava les concessions atorgades per Felip V de Castella a la cort de 1701-02 com un primer pas per a futures reivindicacions. Fou perseguit per les autoritats borbòniques, i empresonat des del juny del 1704 fins al triomf austriacista de l’octubre del 1705. Proposat com a secretari de Carles III, càrrec que declinà, fou nomenat advocat del rei a la cort del 1706, la qual aprovà algunes de les seves idees més cares: la creació d’una Companyia Nàutica Mercantil i Universal, que no arribà a formar-se. El mateix Carles III li concedí l’hàbit de cavaller de l’orde de Sant Jaume.
Com a publicista i historiador, el 1681 publicà el Político discurso, obra escrita a petició dels quatre principals gremis tèxtils barcelonins que, afectats per una crisi conjuntural i restringida a Barcelona, demanaven una política proteccionista per a les seves manufactures. Aquesta obra, la primera de les seves obres de propaganda industrial, defensava una política de mercantilisme proteccionista, es feia ressò dels arbitristes, lloava el comerç i proposava la unificació d’imposts.
Dos anys més tard, el 1683, en col·laboració amb Martí Piles, publicà el Fénix de Cataluña. Compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas, on restà ben perfilat el seu ideari econòmic: promoció del comerç amb la formació d’una gran companyia d’estil holandès, creació de fàbriques noves, participació dels catalans en el comerç amb Amèrica, concessió d’un port franc a Barcelona, establiment de fires de canvis, etc. A partir d’aquella data es dedicà a finançar i a protegir, en termes que ell mateix possiblement exagerava, els tallers i les fàbriques establerts pels seus col·laboradors: el teixidor Burgada, el paraire Josep Prats, Marià Julian i sobretot Martí Piles.
El 1691 feu publicar, juntament amb Bernat d’Aimeric i Cruïlles, i sota el nom de Phesio Mayo (anagrama de l’impressor Josep Moià), un Ramellet de tintures, manual tècnic de tints, en realitat reedició d’una obra del 1578.
Probablement, en acabar el setge del 1697, començà a escriure els Anales de Cataluña que, amb el significatiu Epílogo breve de los progressos y famosos hechos de la nación catalana, foren publicats en tres volums l’any 1709. En aquesta obra elaborà un discurs històric sobre el passat català marcat amb una forta càrrega ideològica austriacista i patriòtica, tot utilitzant la història com a arma política.
Fou el representant més conegut, però no únic, de la generació del 1680 i del projectisme català, que cercava alhora el redreç polític i econòmic del Principat. Les seves obres són escrites en castellà, bé que declara fer-ho per raons de propaganda. Les seves idees, no gaire originals, responien a una mentalitat molt generalitzada. El seu germà Salvador, prior de la Mercè, fou expulsat per les autoritats borbòniques el 1714.
Feliu de la Penya i la historiografia
Fonamentalment, posà la història al servei dels seus objectius polítics i ideològics. Així, en el Fénix de Cataluña rememora la potència marítima, militar i comercial catalanes dels segles medievals per donar força argumental a les seves propostes de regeneració econòmica, tot estimulant alhora un esperit patriòtic. Mentre que en els Anales, per exemple, el seu sentiment antifrancès el portà a desvirtuar i desmentir radicalment el protagonisme dels francs en la conquesta del territori català als musulmans; remarca el caràcter autòcton de la monarquia catalana, la qual, des de Guifré el Pelós fins a Carles III d’Àustria, té una cadena de continuïtat i legitimitat.
No fa, però, cap intent sistemàtic per esporgar els elements mítics i llegendaris de la història de Catalunya, ni tampoc per establir unes tècniques de verificació històrica que depurin els elements espuris de la vella tradició historiogràfica. Ben al contrari, no dubta de servir-se’n quan li permeten reforçar-ne les línies argumentals i els eixos ideològics bàsics. Tanmateix, el seu discurs històric no és superficial, ni tampoc es troba mancat de recerques arxivístiques ni de la utilització de variades fonts manuscrites. En el primer volum dels Anales utilitzà sobretot la Crònica de Catalunya de Jeroni Pujades, la Cataluña ilustrada d’Esteve de Corbera, el Jardín de María de Narcís Camós, la Crisi de Cataluña de Manuel Marcillo i la Marca Hispanica de Pèire de Marca. En el segon volum se serví sobretot dels Anales de Jerónimo Zurita i de diverses cròniques medievals (Muntaner, Desclot, la de Jaume I i la de Pere el Cerimoniós), que aprofità a través de les obres de Pere Miquel Carbonell o Francesc de Montcada. El tercer volum revela la consulta de fonts arxivístiques (documentació de l’Arxiu Reial, l’Arxiu Municipal de Barcelona i altres arxius locals), i també de cròniques i dietaris manuscrits (els diaris de Miquel de Parets, Frederic Despalau i Francesc Ferrer). A més, feu servir, encara que no les cità, obres polèmiques i, fins i tot, contràries al seu austriacisme, com la Notícia de Cataluña de Francesc Martí i Viladamor, una de les obres bàsiques de la Revolució Catalana del 1640.
La figura i l’obra de Feliu de la Penya, marginada o perseguida durant molt de temps, fou inicialment reivindicada per historiadors de la Renaixença com Bofarull o Aulèstia; però d’ençà sobretot que Pierre Vilar el distingí com a “historiador i home d’acció”, símbol de la represa catalana del final del segle XVII, diverses recerques —entre d’altres, les de Pere Molas, Henry Kamen, Marina Grau Saló, Eulàlia Duran, Joaquim Albareda i Jaume Sobrequés— han anat perfilant distints aspectes personals, familiars, polítics i historiogràfics de l’autor dels Anales de Cataluña.
El Fénix de Cataluña fou reeditat l’any 1975 amb un estudi introductori de Henry Kamen; i el 1983 la Generalitat de Catalunya en feu una altra reedició. Pel que fa als Anales de Cataluña, foren reeditats l’any 1999 amb un estudi preliminar de Jaume Sobrequés.
Bibliografia
- Albareda, J.: “Narcís Feliu de la Penya: dirigent barretina”, dins Serra, E. i Torres, X. (dir.): Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans. Vol. IV, Crisi institucional i canvi social, segles XVI i XVII. Barcelona, 1997, Enciclopèdia Catalana, p. 386-387
- Duran, E.: “Narcís Feliu de la Penya, historiador i polític”, Afers, 20, 1995, p. 73-86.
- Grau i Fernández, R.: “Els intel·lectuals, entre la Il·lustració i les tradicions nacionals”, dins Albareda, J. (dir.): Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans. Vol. V: Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII. Barcelona, 1995, Enciclopèdia Catalana, p. 326-343.
- Grau Saló, M.: “Feliu de la Penya; una visió actual de Catalunya com a país”, Pedralbes, 7, 1987, p. 125-145.
- Kamen, H.: “El Fénix catalán. La obra renovadora de Narciso Feliu de la Peña”, Estudis, 1, 1972, p. 185-203.
- Molas Ribalta, P.: Comerç i estructura social a Catalunya i València als segles XVII i XVIII, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1977.
- — “A tres-cents anys del Fénix de Cataluña. Recuperació i reformisme econòmic sota Carles II”, Pedralbes, 3, 1983, p. 147-174.