i la Fenolleda | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

la Fenolleda

Nom occità de la comarca dela Fenolheda (oc), Nom occità antic deel Fenolhet (oc), Nom antic deel Fenollet
Catalunya del Nord

Sumari de l’article

Nom occità de la comarca dela Fenolheda (oc), Nom occità antic deel Fenolhet (oc), Nom antic deel Fenollet

Comarca de la Catalunya del Nord.
Població: 
7.585 h
[2009]
Extensió: 
437 km2

És la de més poca població absoluta, llevades la Baixa Ribagorça i la Vall d’Aran, amb la qual comparteix la llengua occitana. Morfològicament, cal diferenciar-hi els Aspres, les valls i les Corberes. A migdia, un muntanyam d’altitud mitjana (500-700 m) és una prolongació dels Aspres pròpiament dits, del Rosselló i del Conflent. És un massís hercinià, pelat a causa de les guerres, que reduïren els boscs a garrigues, travessat només per dos colls carreters: el de Jau, a ponent del tuc Dormidor, i el de les Colomines (699 m), via directa de Sant Pau de Fenollet a Prada. Les valls tendeixen a constituir una plana única d’erosió, en bona part coincidint amb la conca alta de l'Aglí, que, aprofitant sistemes de falles, s’encaixa, fins i tot epigènicament, de Sant Pau de Fenollet (després d’aprofitar les gorges de la Far) a Planeses, per on entra a la plana rossellonesa. L’alimenten el riu de Maurí, per l’esquerra, i la Bolzana i l’Adasig, per la dreta. Les Corberes són, en aquest tram migjornenc, essencialment calcàries, amb materials triàsics (del muschelkalk) i eocènics. A l’extrem oest, la serra d’Arquièras supera el miler de metres (1.038); al nord-oest, el coll de Sant Lois obre, a 687 m, el camí tradicional de Perpinyà a Carcassona. D’altra banda, són mal practicables les gorges de Galamús, originades per una falla de 700 m de desnivell, per on l’Aglí s’esmuny de la capçalera llenguadociana. A llevant, encara el roc Serret s’alçà a 969 m. El clima i la vegetació suposen una profunda alenada mediterrània aspirada de llevant, des d’on és possible de distingir-hi quatre àrees de vegetació: la de l’alzinar mediterrani, avui desplaçat pel pi blanc, la de l’alzinar muntanyenc, la del pi roig, que alterna amb roure martinenc, i la del bedoll i altres caducifolis. Però la degradació ha estat considerable. L’explotació forestal hi és secundària.

Camps i valls de vinya alternant amb algun clap de bosc, a la Fenolleda
© Fototeca.cat
L’agricultura ocupa 9.990 ha (el 23% de la superfície total): arbres fruiters, hortalisses i sobretot vinya que, el 1980, amb 7.960 ha representava el 86% de la superfície agrària utilitzada. En la seva major part (el 90%) és un vinyer que produeix un vi d’alta qualitat amb denominació d’origen controlada (vi de les Corberes). Després d’una forta disminució durant un segle, la ramaderia coneix localment una progressió a la part més alta de la comarca: vaques (300 caps) i sobretot ovelles (2.500) i cabres (400). Quant a l’activitat industrial tradicional, hom ja no explota les mines de ferro a Rasigueres, ni el guix a l’Esquerda, però continuen les extraccions de feldespat a Ancinyà, Centernac, Lançac i Fossa, i l’extracció de marbre i calcari a Sornià i Trillà. A la Torre de França, Cauders o Sant Pau hi ha petites indústries de trituració de minerals, però, llevat d’una farinera a Centernac i una fàbrica d’aparells telefònics a Sornià, la resta de l’activitat industrial es concentra a Sant Pau de Fenollet, amb petites empreses de calçat o de treball de la fusta.

En el període 1881-1982 la població hi ha minvà, per emigració, d’un màxim de 13.424 h devers el 1881 fins a 10.383 h l’any 1931, 9.451 l’any 1962, 7.773 h el 1982, és a dir una disminució en vint anys del 18% de la població i en 100 anys del 42%. Per als dos terços de la Fenolleda, al sud, al centre i a l’oest la data del màxim de població se situa a mitjan segle XIX per a Maurí, la Torre de França i Planeses a la fi del s. XIX al principi del segle XX per a Cassanyes i Bellestar; i a la primera meitat del s. XX per als pobles que tenien una activitat extractiva industrial com Rasigueres, Lançac o l’Esquerda. Només Sant Pau de Fenollet tingué un màxim de població el 1968, però la crisi industrial dels anys vuitanta també l’afectà: amb 15 anys passà de 2.635 a 2.350 h.Segons el cens del 1999, la població era de 8.190 h i el 2004 era de 6.883 h, amb una densitat de 15,7 h/km2. En el període 1999-2004 la pèrdua absoluta del cens fou de 1.307 h. Sant Pau de Fenollet (1 893 h) era el municipi més poblat i concentrava el 27,5% dels habitants de la comarca, seguit de la Tor de França (891 h), Maurí (869 h) i Sornià (368 h).

La història

El pagus de Fenolleda o Fenollet és esmentat per primera vegada el 842 en una carta de Carles el Calb atorgant donacions dins els pagide Fenolleda i de Perapertusa al seu fidel Miló, personatge potser emparentat amb el comte de Narbona Miló. Inicialment formà part del comtat de Rasès, i s’estenia per l’alta vall de l’Aglí i els afluents de la Bolzana i de l’Adasig, i era limítrof del mateix Rasès i del Perapertusès al nord (congost de Galamús i grau de Maurí), del Rosselló a l’est (coll de la Batalla), del Conflent al sud (del coll de Jau al roc del Rosselló i a roca Gelera) i del País de Salt a l’oest (del tuc Dormidor a Atsat i al congost de Pèira Les). Vers 870-76, el repartiment del comtat de Rasès entre les famílies comtals de Carcassona i d’Urgell-Cerdanya feu caure l’anomenat comtat de Fenollet dins els dominis de la darrera. Des d’aleshores i fins a l’inici del segle XI, l’abadia de Sant Miquel de Cuixà hi estengué les seves possessions, gràcies a la lliberalitat dels comtes de Cerdanya i de Besalú (Sornià, Tavèrnoles, la vall de Santa Creu o Sant Llorenç —Puigllorenç—, Santa Maria de la Vall, Sant Pau). L’organització de la Fenolleda en vescomtat es remunta —com la del vescomtat de Castellnou— al repartiment dels dominis de les famílies comtals de Cerdanya i Besalú (vers 990-991) ( vescomtat de Fenollet)). La capital vescomtal fou establerta al castell de Fenollet, dit de Sant Pere, que tenia una església erigida en monestir el 1011 pel comte Bernat I, les forces satèl·lits del qual (Castellfisel al nord i Sabardà al sud) en constituïen les defenses avançades. Uns altres castells, admirablement situats —convertits, més tard, en forces reials pels reis de França— , completaren la defensa del vescomtat, entre els quals Puigllorenç a l’oest i Montalbà al sud. Al nord, l’espadat Perapertusès constituïa un baluard natural, amb els potents castells de Perapertusa i Querbús. Entre els establiments monàstics cal esmentar, fora del monestir de Sant Pere de Fenollet, de les dependències de Cuixà i de Sant Pau de Monisat o de Valloles (Sant Pau de Fenollet), donat a Cuixà (1000), l’abadia de Sant Martí de Les i la de Santa Maria de Cubera (o Cuberes), al Perapertusès.

El vescomtat de Fenollet i la castellania annexa de Perapertusa, tinguda per una família (els Perapertusa) emparentada amb els Fenollet, romangueren sota el vassallatge feudal dels comtes de Besalú fins el 1111, en extingir-se la seva dinastia privativa. La reivindicació de l’heretatge de Besalú feta pel comte de Cerdanya —parent més pròxim i pel comte de Barcelona acabà en un compromís, pel qual el primer prenia possessió de tots els feus de la successió amb la condició de tenir-los sota vassallatge del comte de Barcelona. Aquesta situació durà fins el 1117, en extingir-se la dinastia privativa de Cerdanya i en passar l’herència al comte de Barcelona. Poc abans (1107) Ramon Berenguer III infeudà Fenollet i la castellania de Perapertusa al seu germà uterí, el vescomte de Narbona Eimeric II, i per aquest fet els vescomtes de Fenollet retien homenatge als de Narbona i aquests als comtes de Barcelona. El 1193 els lligams feudals es complicaren encara més: el comte de Barcelona, Alfons I, d’acord amb el vescomte de Narbona, Pere I, el qual havia de defensar-se contra les empreses del comte de Tolosa, concedí la senyoria eminent de Narbona, Fenollet i Perapertusa al comte Ramon Roger I de Foix, però el 1204 el vescomte Eimeric III de Narbona fou obligat a prestar homenatge per Narbona al comte tolosà Ramon VI, i el 1209 el jove vescomte Pere (V) de Fenollet el retirà, per la Fenolleda i el Perapertusès, a Eimeric III de Narbona.

La croada contra els càtars obrí per tota la regió una gran crisi, amb decisives conseqüències per al vescomtat. El vescomte Pere (V), malgrat la seva variabilitat envers els vescomtes de Narbona, es mantigué aliat dels comtes de Tolosa i Foix, dels vescomtes de Carcassona i Besiers i dels comtes reis catalans, contra els Montfort. El 1226 Lluís VIII de França, que s’havia apoderat d’una grant part del Llenguadoc, rebé l’homenatge del comte Nunó de Rosselló-Cerdanya, pel vescomtat de Fenollet i Perapertusa, salvada la fidelitat que devia al rei català. El 1229 el comte de Tolosa feu les paus amb el rei Lluís IX, i el vescomte de Fenollet deposà les armes i cedí a Nunó i a la posteritat el seu vescomtat, i conservà només els seus dominis de Rosselló, Conflent, Vallespir i Capcir. Nunó vengué Perapertusa a Lluís IX (1240), i llegà els seus dominis (1242) al monarca català; el mateix any fracassà una darrera temptativa de Pere (V) de Fenollet, ajudat pel vescomte de Carcassona-Besiers, Ramon Trencavell III, per a recuperar el vescomtat. Pel tractat de Corbeil (1258) la Fenolleda passà definitivament a França, i fou annexada a la corona i unida a la senescalia de Carcassona. Els seus castells foren enderrocats o reforçats per l’administració reial i constituïren una poderosa línia fortificada al llarg de la frontera francocatalana. Fou probablement a partir d’aquesta incorporació que una gran part de la Fenolleda històrica s’occitanitzà lingüísticament: només els pobles més propers al comtat de Rosselló (la Torre de França —l’antiga Torre de Triniac d’època catalana—, Cassanyes, Montalbà del Castell, Bellestar de la Frontera i Trevillac) han conservat un parlar de transició, més proper al català que a l’occità, de característiques molt similars al capcinès.

El 1790 la Fenolleda fou incorporada al departament dels Pirineus Orientals, tret de la vall de Santa Creu (Puigllorenç, la Pradella, Atsat, Salvesines, Ginclà i Montfort, que ho foren al de l’Aude, malgrat les protestes de llurs habitants). Això constituí un retorn a la situació anterior al tractat de Corbeil.

Col·laboració: 
JRe

Llegir més...