Alhora que la independència, Florència començà la seva expansió territorial, a expenses dels feus que la voltaven, i en resultà enfortida la independència de la ciutat enfront de l’imperi. El 1197 Florència promogué la lliga güelfa toscana antiimperial, però des del 1215 la lluita entre güelfs i gibel·lins penetrà a l’interior de la ciutat, on s’havien establert nombrosos nobles gibel·lins del comtat. Els gibel·lins aconseguiren el poder el 1248, però la mort de l’emperador Frederic II (1250), que els sostenia, en provocà la caiguda. Governaren novament del 1260 al 1266. La constitució de la ciutat restà afectada per les lluites. Del 1191 al 1196 hom havia assajat el govern d’un podestà, en substitució dels cònsols, i més endavant, en breus períodes (del 1200 al 1213), hom s’inclinà pel govern d’un podestà noble i güelf, però foraster, no lligat amb cap facció. El 1250 el sistema de govern fou reformat amb la constitució del primo popolo. La república es dividí en dues seccions de govern: el comune, que representava els nobles, presidits per un podestà, i el popolo, que representava els estaments mercantils, presidits per un capità del poble i per un consell de dotze ancians. Després de la derrota gibel·lina del 1266, Florència tornà a una constitució, dita del secondo popolo, semblant a l’anterior, sota una senyoria, només formal, del vicari papal Carles I, rei de Nàpols i de Sicília. Mentrestant, el comerç i la indústria, especialment la fabricació de teixits de llana de qualitat i d’altres fibres, s’hi havia desenvolupat granment, així com la banca, que, per a les seves operacions internacionals, disposava d’una moneda forta, el florí d’or. Els mercaders florentins crearen xarxes comercials a tota l’Europa occidental. En terres catalanes, però, i també en altres llocs, foren mirats amb recel, i en fou decretada l’expulsió, com també la d’altres toscans i llombards (el 1265, de Barcelona, i successivament d’altres ciutats catalanes, bé que el decret fou oblidat sovint, fins que el 1402 restà abolit, en ésser proclamada la llibertat de comerç a favor dels italians). La prosperitat mercantil i industrial florentina es reflectí en la vida política: el 1282 l’estament mercantil ric (popolo grasso) aconseguí el poder i creà la senyoria dels priors, magistratura constituïda per representants de les arts majors, i els ordinamenti di giustizia de Giano della Bella (1293) sancionaren la situació. Restaren marginats del poder els nobles i, enderrocada la dictadura de Giano della Bella (1295), també les arts menors. Ambdues forces s’aliaren, al començament del s XIV, contra el govern de les arts majors, militant en el partit dels blancs, format al voltant de la família Cerchi, de tendència gibel·lina, enfrontat al partit dels negres, que representava la classe mercantil rica, agrupada entorn de la família dels Donati, de tendència güelfa. Els blancs aconseguiren el poder en 1300-01, època que el poeta Dant fou prior. El 1301 Carles de Valois, enviat a Florència com a mediador de part del papa, donà el poder als negres, que expulsaren els blancs de la ciutat. Per plantar cara als gibel·lins toscans Florència cercà l’ajut de Nàpols, i el 1304 nomenà Robert d’Anjou, fill del rei Carles II, capità de la lliga güelfa toscana; el 1305 aquest hi portà un cos de tropes de cavallers catalans i aragonesos i d’almogàvers, comandats per Diego de Larrat, que defensaren Florència contra l’emperador Enric VII i els gibel·lins toscans amb resultat global positiu. Davant el perill, Florència proclamà la senyoria de Robert I (1313-22), rei de Nàpols, després la del seu fill Carles, duc de Calàbria (1325-27), i més endavant, encara, la de Gualter de Brienne, duc d’Atenes (1342-43). Expulsat aquest, el poder passà, després d’un període de lluites socials, a les arts menors. Amenaçada per la reconstitució al seu voltant dels estats de la Santa Seu, Florència, menys lligada ara a la tradicional política güelfa, no dubtà a enfrontar-se al papat (1375-78). El papa publicà l’entredit contra Florència i decretà que els florentins fossin tractats com a infidels i com a tals poguessin ésser capturats i llurs béns confiscats arreu del món. Tals disposicions no foren observades amb gaire rigor, almenys en terres catalanes, però no deixaren de perjudicar el comerç florentí. El 1378 esclatà la revolució dels Ciompi, els treballadors no enquadrats en els gremis, que volien participar en la vida política. Dominada la revolta, les arts menors reprengueren el poder. Una reacció oligàrquica, però, imposà la dictadura del noble Maso degli Albizzi (1382-1417); el seu partit continuà en el poder fins el 1434, que s’imposà definitivament al règim de la senyoria, encarnada en els Mèdici, família de banquers que gaudia del suport popular. Florència continuà la seva expansió territorial, que l’enfrontà amb els Visconti de Milà. Joan Galeàs I aconseguí la senyoria de Pisa, de Siena i de Lucca i encerclà Florència. Mort aquest, però, Florència conquerí Pisa (1406), després d’haver-la comprada als Visconti, i el 1421 comprà Liorna als genovesos. Del 1408 al 1413 hagué de fer cara a les ambicions del rei Ladislau I de Nàpols, i del 1424 al 1441, aliada amb Venècia, a les de Felip Maria I de Milà. Quan morí aquest (1447), la qüestió de la seva successió enfrontà Florència amb Alfons el Magnànim en una guerra que es generalitzà poc després. Alfons s’alià amb Venècia (1450), mentre que Florència ho féu amb Francesc I, duc de Milà (1451), i amb França. La guerra acabà amb la pau de Lodi (1454), que imposà un equilibri peninsular. La senyoria dels Mèdici només fou torbada per la conjura dels Pazzi (1478), fins el 1494, que foren expulsats de Florència i s’instaurà una república fins el 1512, que els Mèdici tornaren al poder (1530) i reberen, amb l’ajut de Carles V, el títol de ducs hereditaris de Florència (1532). Tot seguit iniciaren una política expansionista, i, després de la guerra de Siena (1555), restaren constituïts com a ducs de Toscana (Toscana). Aquest ducat, en extingir-se els Mèdici el 1737, restà vinculat de primer als Habsburg, després a França i novament als austríacs (1814). L’ambient revolucionari europeu determinà que Florència proclamés de nou la república (1848) i que deu anys més tard aconseguís d’expulsar els austríacs, que havien intentat de restaurar llur poder. Finalment el 1861 un plebiscit popular es mostrà favorable a la unió del ducat de Toscana al regne d’Itàlia.