Situació i presentació
El terme municipal de la Floresta, de dimensions molt reduïdes, 5,44 km2, forma una franja allargada de N a S a la zona de contacte de la plataforma garriguenca amb el Pla d’Urgell, entre el terme de les Borges Blanques a ponent i el d’Arbeca a llevant; també limita, en un petit sector del SE i el S, amb les poblacions dels Omellons i Vinaixa. El poble de la Floresta és l’únic nucli de població agrupada del terme.
El relleu del municipi és molt homogeni, i les alçades màximes es localitzen al sector meridional (Montros, 494 m) i decreixen lleugerament en direcció N (tossal de l’Arena, 352 m, i Tros del Negret, 341 m). El barranc de Vinaixa, o torrent de la Femosa, passa a tocar del nucli de la Floresta, també en direcció N, mentre que el barranc del Turull travessa el terme en direcció E-W, al sector més septentrional.
Una carretera local procedent de les Borges Blanques passa pel poble i continua pels Omellons, l’Espluga Calba i Fulleda fins a unir-se prop de Tarrés amb la N-240 de Tarragona a Lleida. Una altra carretera va de la Floresta a Arbeca. La línia del ferrocarril de Tarragona a Lleida, amb estació, travessa el terme a migdia de la població.
El nom actual de la Floresta és molt modern, del segle XIX. Fins aleshores hom conegué el lloc pels Castellots, topònim que fa pensar en un origen romà (les restes aparegudes prop del castell i les d’una calçada del vell camí de Lleida a Tarragona semblen confirmar aquesta suposició, però les del castell podrien ser una continuïtat de la tradició romana feta per picapedrers locals en època medieval). El cert és que el nom dels Castellots apareix els darrers anys de la dominació àrab, quan el lloc era un bastió (1149) del regne almoràvit de Lleida enfront del de Siurana (que arribava a poca distància de les fortaleses d’Arbeca i Maldà).
La població i l’economia
Atès que no fou municipi independent fins el 1836, els censos antics no recullen dades pròpies de la Floresta. El 1900 hi havia 556 h, però des d’aleshores la població ha anat disminuint: 516 h el 1936, 424 h el 1950, 353 h el 1960, 309 h el 1970, 193 h el 1981, 198 h el 1991, 185 h el 2001 i 184 h el 2005.
Els principals conreus són l’olivera i els ametllers. Pel terme municipal de la Floresta passarà el canal Segarra-Garrigues, actualment en construcció. La ramaderia, que havia sofert un important desenvolupament durant la dècada del 1970, a principis dels vuitanta quedà molt reduïda. Al llarg de la dècada s’inicià una recuperació, especialment en la cria d’aviram i de porcs. A finals dels noranta, la cria de bestiar porcí ha continuat creixent, mentre que l’aviram ha davallat.
A la Floresta hi ha una cooperativa del camp dedicada a l’oli de la denominació d’origen Les Garrigues. Al poble, a més de l’agricultura, la indústria de la pedra ha tingut una gran ressonància, i en altres temps fou força important. Encara hi ha un picapedrer que treballa aquest material. Hom explota les pedreres del sector meridional del terme.
El poble de la Floresta
El poble de la Floresta és a 316 m d’altitud, vora el torrent de la Femosa, i s’estén al N de la via del tren i del castell. Presideix la plaça una gran creu neogòtica feta amb pedra de les pedreres que es troben al S del terme i que es perllonguen pels Omellons. El castell de la Floresta, d’estil gòtic, que fou millorat pels Subies al començament del segle XX, forma un sòlid conjunt d’edificis on es destaquen encara bells finestrals coronells, la notable torre quadrada emmerletada i rics teginats. En un extrem s’adossa l’església parroquial de Sant Blai (1760), d’austera façana i campanar de torre quadrada. A uns 50 m del castell cal destacar el Pou del Gel, que data dels segles XV-XVI. Aquesta construcció és feta totalment de pedra, té forma troncocònica amb una cúpula i una capacitat de 150 m3. Al poble hi ha el Museu de la Pedra, on es poden admirar les obres de Felip Martín, artesà de la localitat.
La Floresta celebra la festa major per Sant Blai (el 3 de febrer), amb un dinar de germanor, i també és festa major d’estiu el tercer diumenge d’agost, en commemoració de l’exaltació de la Santa Creu. A la processó de Divendres Sant es pot escoltar el Miserere Mei en llatí, i durant la Setmana Santa se celebra la Setmana Cultural.
La història
Els Castellots formaren després de la conquesta cristiana dues entitats per la dualitat de propietaris, anomenades Castellots part reial i Castellots part comtal, però dins un sol nucli de població o conjunt urbà, uns 4 km a llevant de les Borges Blanques, vora la riera de Vinaixa o torrent de la Femosa. La part repoblada vers el 1170 pertocà a la casa de Cardona, i segons el Llibre verd de la seu de Lleida els beneficiaris de la seva carta de poblament censaven a l’Església lleidatana (es conserven els noms de 13 caps de família des del 1170 fins al 1204). La part que s’havia reservat Alfons I fou afegida pel seu fill Pere I al terme de les Borges quan aquestes foren repoblades vers el 1206 per Esteve de Marimon. Els Castellots part reial, doncs, ocupava la zona més pròxima a les Borges, sota el castell que els Cardona reedificaren als segles XIII-XIV, amb una torre de transició del romànic al gòtic, al mateix edifici on s’incorporà l’església parroquial de Sant Blai.
Les dues parts dels Castellots continuaren pagant delmes a la seu de Lleida, i els capbreus del 1382 i el 1429 indiquen que les dues parròquies (la de les Borges per la part reial i la de Sant Blai per la comtal) eren sufragànies de Sant Joan de Lleida. En una transacció entre Pere III el Cerimoniós i la casa de Cardona, els Castellots part comtal passà als Cornell d’Arbeca (parents dels Cardona) el 1340 i després a Jaume Roger de Pallars (1376), les armes del qual apareixen encara avui al castell, però aquest darrer vengué el 1388 la seva part a Hug de Cardona, i alhora, aquest, primer comte de Cardona, adquirí també de les seves mans el domini de la veïna població d’Arbeca.
Hi hagué freqüents plets i lluites entre els Castellots part comtal i els Castellots part reial, tant quan aquesta era dels Sanaüja (1340) —senyors de les Borges— com quan les Borges esdevingueren carrer de Lleida, amb motiu dels pasturatges, l’aprofitament de les aigües, la llenya, els emprius, etc., ara amb el consell general de la paeria, ara amb el capítol per delmes i censals. S’agreujaren encara les disputes quan, en la guerra contra Joan II (1462-72), el comte de Cardona, partidari del monarca, s’annexà la part reial dels Castellots i retingué els delmes (els conflictes se solucionaren amb una concòrdia el 1481 i les coses tornaren a l’antiga situació).
Segons l’historiador Sans i Capdevila, el 1569 els ducs de Cardona, senyors de la part comtal i, per tant, del castell, feren grans reformes a l’edifici, que convertiren en palau d’esbarjo: feren construir una gran torre nova (aprofitant elements decoratius antics), i repararen els murs, la capella, la font i la tàpia (gastaren 450 lliures). Fou aleshores que començà a esmentar-se el topònim de la Floresta (sembla, segons Serra i Vilaró, que els Cardona, que disposaven del gran castell d’Arbeca, preferien l’heretat de la Floresta per a l’estiu i per a la caça).
La població restà despoblada el 1646, durant la guerra dels Segadors.
Segons una acta del consell provincial de Lleida del 1836, encara que el lloc s’havia repoblat un xic vers el 1787, aleshores encara no era un ens municipal i continuava anomenant-se els Castellots. El 1814, expulsats els francesos, els veïns demanaren de convertir-se en ajuntament, però el corregidor de Lleida no els ho va concedir i el poble fou agregat al de les Borges (l’antiga part comtal, ja que la reial no s’havia separat mai de la vila). El 1836, ja establert el règim liberal, la Diputació de Lleida accedí a la separació de les Borges amb el nom de la Floresta (les actes usen el nom des del 1837). El títol de marquès de la Floresta havia estat concedit el 1703 per Felip V a Antoni de Potau-Moles sobre la seva vila de la Floresta; el títol passà als Subies de Tàrrega, propietaris del palau de Tàrrega, dit dels Marquesos de la Floresta, i senyors de Puiggròs.