i Joaquim Folch i Torres | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Joaquim Folch i Torres

Pseudònim emprat sovint perFlama
Art    Historiografia    Museologia

Sumari de l’article

Pseudònim emprat sovint perFlama
Joaquim Folch i Torres
© Fototeca.cat
història hist, museologia museol i art art
Museòleg, historiador i crític d’art.
Barcelona, Barcelonès, 15 de setembre de 1886 — Badalona, Barcelonès, 7 de novembre de 1963

Vida i obra

D’una família d’acusades inclinacions culturals, era germà dels escriptors Manuel i Josep Maria Folch i TorresJosep Maria Folch i Torres, dels quals il·lustrà diversos llibres. Es formà a Llotja (1905-10) i als Estudis Universitaris Catalans, a Barcelona, on fou deixeble de Josep Puig i Cadafalch. Assistí també a un taller de forja. El 1907 s’incorporà a La Veu de Catalunya a requeriment de Raimon Casellas, i el succeí en la direcció de la pàgina artística del diari (1910-20), des d’on, sota el pseudònim Flama, divulgà aspectes de l’art català i defensà en certa manera l’estètica del Noucentisme, el programa del qual acabà per assumir plenament. Aquest posicionament, associat a la seva vinculació a la Lliga Regionalista, el convertí en un dels màxims artífexs de l’aplicació pràctica del moviment al llarg de l’etapa més activa de la seva vida, fins al punt que n’és considerat un dels definidors. Bibliotecari de la Junta de Museus (1912), fou pensionat per la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas per estudiar l’organització museística en diversos països europeus. A partir d’aquest moment es convertí en un dels principals planificadors i impulsors de les infraestructures culturals a Catalunya en el marc, primer de la Mancomunitat de Catalunya i posteriorment de la Generalitat republicana. Al llarg de tots aquests anys fou titular a l’Escola de Bells Oficis (1917-24) i als Estudis Universitaris Catalans, col·laborà a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, a Vell i Nou (que dirigí el 1915), a D’Ací i d’Allà, a la Gaseta de les Arts (que dirigí del 1924 al 1927 i codirigí, amb Rafael Benet, del 1928 al 1930), a la Revista de Catalunya, al Butlletí dels Museus (també impulsat per ell el 1931) i a La Vanguardia.

Nomenat conservador del departament d’art medieval dels museus barcelonins (1918), en fou director general des del 1920 fins al 1939 (amb una interrupció els anys 1926-30, que en va ser apartat per la Dictadura de Primo de Rivera). Des d’aquest càrrec, una de les seves principals prioritats fou la construcció de la imatge de Catalunya, de la qual l’època medieval, amb el romànic i el gòtic, esdevingué el nucli. Impulsà el trasllat de pintures murals escampades per les esglésies dels Pirineus als museus —tal com ja havia començat a fer Josep Pijoan— per salvar-les de la degradació i l’espoliació. Aquesta tasca de rescat es materialitzà, entre d’altres, en la instal·lació d’una bona part de les pintures murals romàniques catalanes a Barcelona el 1922. S’interessà també per consolidar les bases de la tradició artística de la modernitat: col·laborà en un llibre col·lectiu sobre Nonell (1917) i adquirí per als museus un important lot d’obres de Fortuny, a París, entre les quals hi havia La vicaria, i formà l’embrió del futur museu de ceràmica en adquirir un conjunt de peces de Manises i de Paterna.

Després de la destitució a conseqüència de la Dictadura de Primo de Rivera (1926), el mateix any fou nomenat membre de l’Institut Francès d’Arqueologia i d’Art Musulmà de Damasc, i dos anys després, del College Art Association of America. Durant aquest període, assessorà grans col·leccionistes d’art; per a Francesc Cambó dissenyà la col·lecció “Monumenta Cataloniae”. Participà també en diversos congressos internacionals d’història de l’art i en les conferències de l’Office International des Musées. A París, al Centre d’Estudis de la Civilització i de l’Art de Catalunya, impartí cursos sobre art català a la Sorbona (1930-31), aportacions reconegudes amb distincions diverses. El 1930 fou reinstaurat en el càrrec de director dels museus de Barcelona. El 1933 fou nomenat el primer director del Cau Ferrat, que amplià i convertí en museu obert al públic. El 1934 inaugurà el Museu d’Art de Catalunya. Durant la Guerra Civil de 1936-39 dirigí les operacions de protecció i salvament dels fons dels museus, una part dels quals s’enviaren a París, on s’organitzà una gran exposició sobre l’art medieval català.

Represaliat pel franquisme, perdé definitivament el càrrec el 1939 i fou condemnat a dotze anys i un dia de presó, pena posteriorment commutada per una de menor. Ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1942 i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi el 1959. Col·laborà també a la revista Destino.

La seva perspectiva com a historiador de l’art seguí els plantejaments de Puig i Cadafalch, i també els treballs de Josep Gudiol, enriquits amb les contribucions d’autors considerats referencials en la seva època, com André Michel, Anton Springer o August Choisy. L’aportació de Joaquim Folch forma part de la historiografia noucentista que incorporà elements de base positivista i l’interès per l’estudi de les tècniques, les formes i la iconografia, i també per les relacions de l’artista amb el seu entorn cultural. En aquest vessant, de les seves obres, sobresurten Resum de la història general de l’art, en dos volums (1927-28) i l’obra col·lectiva L’art català (1955-58), en dos volums, que dirigí. S’interessà per gairebé totes les èpoques de l’art català i en publicà treballs, normalment d’una manera més divulgadora que erudita, fins i tot dels segles XVII i XVIII, menystinguts per la historiografia de la seva època.

Publicà algunes guies turístiques, el recull d’articles Meditacions sobre l’arquitectura (1917), llibre teòric on apunta el funcionalisme, la monografia El pintor Martí i Alsina (1920), el catàleg de la secció d’art romànic del museu de Barcelona (1926), Pintura romànica sobre fusta (1956), una monografia sobre Fortuny (1962) i, amb el seu pseudònim, la novel·la La rulota (1925). Deixà inèdites una segona novel·la La vida espatllada d’en Pere Cuquet, l’ambiciosa Història crítica de la pintura del segle XIX i les seves Memòries. També cultivà la poesia, que donà a conèixer en publicacions com l’Almanac dels Noucentistes, La Revista (1918-19), L’Atlàntida, Foc Nou, de Reus, El Dia, de Terrassa, Gent Nova, de Badalona, i El Baluard de Sitges. El 1950 publicà Poesies, amb pròleg de Víctor Català, que recull poemes dels anys vint i altres de més recents.

Bibliografia

Fontbona, Francesc: Joaquim Folch i Torres. Semblança biogràfica, IEC, Barcelona 2000.

Jardí, Enric: Els Folch i Torres i la Catalunya del seu temps, PAM, Barcelona 1995.

Vidal, Mercè: Teoria i crítica en el Noucentisme: Joaquim Folch i Torres, PAM, Barcelona 1991.

Col·laboració: 
FFV
Data de revisió: 
2020-05-29

Llegir més...