i Joaquim Folch i Torres | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Joaquim Folch i Torres

Pseudònim emprat sovint perFlama
Art    Historiografia    Museologia
Pseudònim emprat sovint perFlama
Joaquim Folch i Torres
© Fototeca.cat
història hist, museologia museol i art art
Museòleg, historiador i crític d’art.
Barcelona, Barcelonès, 15 de setembre de 1886 — Badalona, Barcelonès, 7 de novembre de 1963

Es formà a Llotja (1904) i als Estudis Universitaris Catalans, a Barcelona, on fou deixeble de Puig i Cadafalch. Assistí també a un taller de forja. Ingressà aLa Veu de Catalunya a requeriment de Raimon Casellas, i el succeí en la direcció de la pàgina artística del diari (1910-20), des d’on defensà en certa manera l’estètica noucentista i divulgà aspectes de l’art català. Signà amb el pseudònim de Flama. Bibliotecari de la Junta de Museus (1912), fou pensionat per la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas per a estudiar l’organització museística estrangera.

Fou conservador del departament d’art medieval dels museus barcelonins (1918) i director general des del 1920 fins el 1939 (amb una interruoció els anys 1926-30, que en va ser apartat per la dictadura de Primo de Rivera). Col·laborà decisivament en el rescat d’una bona part de les pintures murals romàniques catalanes, que hom instal·là a Barcelona el 1922; adquirí per als museus un important lot d’obres de Fortuny, a París, entre les quals La vicaria, i formà l’embrió del futur museu de ceràmica en adquirir un conjunt de peces de Manises i de Paterna. Assessor artístic de Francesc Cambó i Damià Mateu, el 1930 fou reinstaurat en el càrrec de director dels museus de Barcelona. El 1933 fou nomenat el primer director del Cau Ferrat, que amplià i convertí en museu obert al públic. El 1934 inaugurà el Museu d'Art de Catalunya, i durant la guerra civil de 1936-39 tingué una important intervenció en el salvament del patrimoni artístic.

Represaliat pel franquisme, perdé definitivament el càrrec el 1939. Fou fet membre de l’Institut d’Estudis Catalans  l’any 1942 i de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi el 1959. Com a professor, fou titular a l’Escola Superior dels Bells Oficis (1917-24) i als Estudis Universitaris Catalans; dictà cursets sobre l’art català a la Sorbona de París (1930-31). Col·laborà a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, a Vell i Nou (que dirigí el 1915), a D’Ací i d’Allà, a la Gaseta de les Arts (que dirigí del 1924 al 1927 i codirigí, amb Rafael Benet, del 1928 al 1930), a la Revista de Catalunya, al Butlletí dels Museus (també impulsat per ell), a La Vanguardia i, a la postguerra, a Destino.

Com a historiador de l’art publicà un útil Resum de la història general de l’art, en dos volums (1922), i dirigí l’obra col·lectiva L’art català (1955-58), en dos volums. S'interessà per gairebé totes les èpoques de l’art català i en publicà treballs, normalment d’una manera més divulgadora que erudita, fins i tot dels segles XVII i XVIII, menystinguts per la historiografia de la seva època. Publicà algunes guies turístiques, el llibre teòric Meditacions sobre l’arquitectura (1917), on apunta el funcionalisme, la monografia El pintor Martí i Alsina (1920), el catàleg de la secció d’art romànic del museu de Barcelona (1926), Pintura romànica sobre fusta (1956), una monografia sobre Fortuny (1962) i, amb el seu pseudònim, la novel·la La rulota (1925). Deixà inèdites una ambiciosa Història crítica de la pintura del segle XIX i les seves Memòries.

Col·laboració: 
FFV
Data de revisió: 
2015-02-10
Llegir més...