Vida i obra
Participà en diversos certàmens literaris, i aconseguí nombrosos premis, entre d’altres la flor natural als Jocs Florals de Sants (1901) i, el 1904, la Copa del Consistori i els dos accèssits als de Barcelona. El conjunt de narracions que hi anà presentant, les recollí el 1908 al volum intitulat Anímiques. La seva primera novel·la, d’estil naturalista i de tipus psicològic, Lària (1904, primer premi del concurs de novel·la de la Biblioteca Popular de L’Avenç) imita l’estil i l’ambientació rural de la narrativa de Víctor Català. Posteriorment, amb un caràcter didàctic que mantingué en bona part de la seva obra, escriví les novel·les L’ànima en camí (1911, premi de l’Editorial Patria de Madrid), en la qual assajà el tractament simbòlic de la realitat seguint el model decadentista; Sobirania (1907), una novel·la d’ambientació ciutadana centrada en els conflictes provocats per un pare despòtic, i Vers la llum, escrita el 1907 però publicada a l’Havana el 1916. Les novel·les posteriors representen una evolució ideològica i de model, que va del simbolisme modernista d’Aigua avall (1907), procediment que li serví de motlle literari per a la difusió del catalanisme radical i de les teories de l’individualisme modernista, a la novel·la psicològica, representada per Joan Endal (1909), en la qual abandona la voluntat programàtica i regeneracionista de la novel·la anterior, o Una vida (1910).
La seva extensíssima producció, dedicada sobretot a infants i a adolescents, obtingué una extraordinària popularitat. Autodidacte, començà escrivint a La Renaixença, i després, entre d’altres, narracions costumistes i articles de to nacionalista a El Poble Català, Joventut, D’Ací i d’Allà, Revista Musical Catalana i La Nació Catalana. Fou editor i director de la revista Lo Conseller (1898), redactor de La Veu de Catalunya des del 1901, i director de L’Atlàntida (1900) i La Tralla (1904-05), des d’on impulsà una campanya d’atracció de la classe obrera cap al nacionalisme radical i progressista, i on signava amb el pseudònim Folytor. Processat per algun dels seus articles, s’exilià al Rosselló (1905-08). Fou secretari de la Unió Catalanista i de l’Orfeó Català. Fins el 1914, conreà la poesia jocfloralesca i publicà narracions curtes de tipus romàntic, de tema sentimental i ambient rural a revistes com Joventut i La Renaixença, en la qual també escriví la sèrie fixa “Pàgines viscudes” (1902-05), que aplegava narracions de caràcter costumista.
A partir del 1909, però, la crisi de la novel·la, la liquidació del Modernisme i la manca de ressò públic de les seves novel·les anteriors el decidiren a dedicar-se de ple a la literatura infantil i juvenil, canvi, a més, esperonat per l’èxit immediat que obtingué en aquest gènere. Col·laborà, i dirigí des del 1918, al setmanari infantil En Patufet, que tanta repercussió tingué en aquella època, amb narracions curtes signades amb els pseudònims J. Marruixa, Pastallunes i Jim-Fit, entre d’altres, i on el 1915 reprengué la publicació, fins el 1938, de les Pàgines viscudes, ara il·lustrades per Junceda i destinades al lector adolescent, d’orientació molt diferent a les publicades sota el mateix títol dues dècades abans.
Des de Les aventures extraordinàries d’en Massagran (1910), distribuïdes en forma de fulletó i començades a iniciativa de Josep Bagunyà, escriví dues o tres novel·les anuals per a la “Biblioteca Patufet”, col·lecció d’aventures que es publicaven en plecs solts inclosos en la revista. Hi alternà narracions amb temes d’època, del país, exòtics, urbans o rurals. N’hi ha d’humorístiques (En Bolavà detectiu, 1911), d’inspirades en Verne (El gegant dels aires, 1911), de l’Oest americà (Per les terres roges, 1912), de sentimentals (En Larió i la Carmina o el cavaller del Nas Roent, 1918; L’infant de la diligència, 1923; La vida o els fets d’en Justí Tant-se-val, 1929; Les memòries de Maria Vilamarí, 1937), etc.
Creà, dedicada als joves, la Biblioteca Gentil (1924-28), de novel·la rosa. Aquesta producció es completà amb la creació teatral: el 1901 havia estrenat una obra romàntica (Trista aubada), però destacà en el teatre infantil, lligat a l’element meravellós. Cal destacar la seva versió dels pastorets (Els pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús, 1916), la més representada d’aquesta obra de la religiositat popular; La xinel·la preciosa, 1917; La Ventafocs, 1920, que passà de les mil representacions; El secret de la capsa d’or, 1926; Les arracades de la reina, 1931, etc.
Tot i que la seva literatura ha estat discutida —hom ha dit que escrivia massa pròdigament i que adoptava un to que s’acostava a la sensibleria—, l’èxit de la seva extensíssima producció el convertí en un fenomen sociològic sense precedents que feu guanyar per a la lectura en català un públic nombrosíssim. Fundà el moviment dels Pomells de Joventut de Catalunya (1920-23), una iniciativa civicocultural que tingué una gran acollida. Després de la Guerra Civil Espanyola, la prohibició del català l’obligà a escriure en castellà. El seu fou un dels enterraments més multitudinaris de la Catalunya del segle XX malgrat que, sense prohibir-la, el règim franquista tendí a marginar la seva obra.
L’any 1963 fou instituït el premi Josep Maria Folch i Torres de novel·la juvenil i el 1992 es constituí la Fundació Folch i Torres, dedicada a preservar i difondre el llegat de l’escriptor i el dels seus germans Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim Folch i Torres. Situada inicialment al domicili del seu fill, el també escriptor Ramon Folch i Camarasa, des del 1995 el Museu-Arxiu de la Fundació té la seu en cinc sales de la planta noble del castell de Plegamans, cedides per l’Ajuntament de Palau-Solità i Plegamans (Vallès Occidental). L’any 2020 fou descobert entre la documentació de l’activista cultural de Palamós Carme Maristany un poema inèdit escrit per Folch i Torres pocs dies abans de morir.
Bibliografia
Castellanos, Jordi (1986): dins de Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, Joaquim (dir.): Història de la literatura catalana, Part moderna. Barcelona, Ariel. vol. 8, p. 522-526
Castellanos, Jordi (2004): En Patufet, cent anys. La revista i el seu impacte. Barcelona, PAM Diversos autors (1980): Josep M. Folch i Torres (1880-1950). Per a una cultura catalana majoritària. Barcelona, Barcino / Fundació Jaume I.
Fàbregas, Xavier (1980): La maquinària escenogràfica en el teatre de Folch i Torres. Serra d’Or, 254, p. 29-34.
Folch i Camarasa, Ramon (1968): Bon dia, pare. Barcelona, Les Edicions de la Rosa Vera.
Jardí, Enric (1995): Els Folch i Torres i la Catalunya del seu temps. Barcelona, Fundació Folch i Torres / PAM.
Miracle, Josep (1971): Josep Maria Folch i Torres. Tàrrega, Camps Calmet.
Pérez Vallverdú, Eulàlia (2004) ): Introducció, dins Folch i Torres, Josep M.: Cavalcant l’ideal. Articles de batalla. Valls, Cossetània. p. 3-29
Pérez Vallverdú, Eulàlia (2006): Josep Maria Folch i Torres: la imatge de l’escriptor popular, dins Panyella, Ramon i Marrugat, Jordi (ed.): L’escriptor i la seva imatge. Barcelona, L’Avenç / Punctum & GELCC. p. 192-207
Yates, Alan (1975) ): Una generació sense novel·la? Barcelona, Edicions 62. p. 61-108.