i Manuel Folch i Torres | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Manuel Folch i Torres

Literatura
Manuel Folch i Torres
© Fototeca.cat
teatre teat i literatura lit
Periodista, escriptor i dramaturg.
Barcelona, 25 de desembre de 1876 — Barcelona, 11 de desembre de 1928

Germà gran de Josep Maria Folch i Torres, començà a col·laborar a la premsa molt jove, en part forçat per les circumstàncies econòmiques familiars: el 1894, als divuit anys, ja era director de La Opinión, i col·laborava també al Diario Mercantil. Militant de la Lliga Regionalista, fou col·laborador de La Veu de Catalunya (1903-09) i Las Noticias. Fou director, des de la fundació (1902) fins al 1912, del setmanari satíric Cu-cut!, on signava amb el pseudònim Lleixiu. El 1916 començà la carrera d’advocat, i obtingué el títol el 1918.

S’inicià en la literatura al setmanari L’Aureneta el 1895, on publicà els seus primers poemes, i continuà col·laborant-hi fins el 1898. El 1896 formà part de la direcció de la revista L’Atlàntida, publicada de manera intermitent fins el 1900 i a través de la qual mantingué una estreta relació amb el seu fundador i director Jacint Verdaguer, el qual es convertí en una de les seves principals influències. El 1914 fou proclamat mestre en gai saber. És autor dels reculls poètics Poesies (1919), Cançons escolars (sense data) i Encens i mirra (1930), publicat pòstumament.

Com a narrador, es distingí en la literatura per a infants, a través sobretot de la seva vinculació amb la revista En Patufet (1905-20), on publicà un centenar de contes, a més dels dos volums de faules de la “Biblioteca Patufet”: De quan les bèsties parlaven (1907) i Encara parlen les bèsties (1909). També publicà una novel·la, L’apòstol (1901), i diverses traduccions de contes, com La bandera dels sastres (1919), de Charles Deulin.

Es donà a conèixer en el teatre amb el drama en tres actes De bon tremp, estrenat el 1905. El seguiren, entre d’altres, les comèdies La sàvia casualitat (1906), Duetto (1906), Les ales de cera (1908), L’oncle rector (1906), La germaneta (1912) i Dissabte de glòria (1912); els drames De bon tremp (1905), La cugula (1906, estrenat el 1901), Reixes enfora (estrenat el 1910) i A sang i a foc (1915, estrenat el 1914); la farsa La sàvia casualitat (1906); el sainet Un joc de cartes o Memorialistes amb lletra menuda (1909), i obres per al públic infantil (Jesús és nat o El bon rabadà, 1915). Després d’un llarg període d’inactivitat teatral, el 1924 estrenà Nines i ninots, on pretén donar, a diferència del que li és habitual, un aire de certa transcendència. Cal esmentar, encara, el discurs d’homenatge pòstum L’obra d’en Verdaguer (1904) i la conferència L’obra del doctor Robert (1907).

Data de revisió: 
2020-05-26

Llegir més...