Situació i presentació
Formà part del Segrià fins el 1988; és situat a prop de Mollerussa, dins el seu àmbit d’influència. Limita amb els municipis del Palau d’Anglesola (N), Mollerussa (E), Sidamon (W) i Torregrossa (SW) i és regat per la Séquia Tercera, a llevant, i pel Canal Auxiliar, a ponent, del canal d’Urgell. El poble de Fondarella és l’únic nucli de població del municipi. La carretera N-IIa de Barcelona a Lleida travessa el terme de llevant a ponent, una mica més al N és seguida paral·lelament pel traçat d’autovia, de Lleida a Cervera. Entre les dues transcorre, també paral·lela, la línia del ferrocarril de Barcelona a Lleida via Manresa. Una carretera local comunica el poble amb el Palau d’Anglesola i amb la N-IIa.
El topònim, d’origen àrab segons Joan Coromines, sembla derivar d’un alfòndec o hostalet del camí de Lleida a Bellpuig, funció que després recollí Mollerussa.
La població i l'economia
La població (fondarellencs), tradicionalment escassa, ha mantingut un lent però constant creixement demogràfic a causa de la riquesa aportada pels regadius i l’expansió econòmica de la veïna població de Mollerussa. Fondarella figurava en el fogatjament del 1365 amb 39 focs (aleshores Mollerussa només en tenia 46); el 1378 en tenia 16, i 20 el 1553. Si bé al llarg del segle XVIII la població només experimentà un lleuger increment (72 h el 1718 i 118 el 1787), al segle XIX gairebé ja s’havia triplicat (327 h el 1860). D’aleshores ençà, tret d’alguns alts i baixos, l’augment ha estat continuat (387 h el 1900, 430 h el 1920, 405 h el 1936, 383 h el 1940, 453 h el 1950, 518 h el 1960, 521 h el 1970, 550 h el 1975 i 516 h el 1981). Les darreres dades indicaven que es manté aquesta tendència positiva (634 h el 1991, 678 h el 1999 i 785 h el 2005).
L’economia del municipi es basa en el conreu de farratges, amb un clar predomini de l’alfals; els cereals, entre els quals destaca el blat de moro, el blat i l’ordi; i el arbres fruiters, sobretot pomeres i pereres. Tradicionalment la cria de bestiar havia estat un complement per al pagès d’aquestes contrades. Predomina de forma clara la cria de bestiar boví, alhora que el porcí, l’aviram i l’oví han patit un greu retrocés durant les dues darreres dècades del segle XX.
Quant a la indústria, cal dir que és la principal font econòmica de Fondarella. Destaca una indústria paperera, dedicada a la fabricació de paper i cartró, així com la fabricació d’envasos, i una empresa de manteniment i reparació de vehicles de motor. Totes aquestes indústries donen feina a persones de Fondarella, però també a molts treballadors d’altres municipis.
El poble de Fondarella
El poble de Fondarella s’alça a 243 m d’altitud, al sector N del terme, damunt la línia del ferrocarril i la carretera. El nucli antic es troba al voltant de l’església parroquial de Santa Maria, edifici d’origen romànic reformat al segle XV, amb façana simple de portal adovellat i campanar de paret amb tres obertures, dins una línia que recorda la dels Alamús. Es destaca l’antic casal dels senyors del poble. La població ha crescut vers el ferrocarril i la carretera, de manera que un petit sector gairebé forma un continu urbà amb la ciutat de Mollerussa, a la zona on es troben algunes de les indústries.
Als afores de la població hi ha la capella votiva de Sant Sebastià, petit edifici del segle XVIII d’una nau que a partir d’un conveni d’aquest municipi amb el bisbat de Solsona s’utilitza per a dur a terme diverses activitats.
La festa major d’hivern se celebra el 20 de gener, per Sant Sebastià, i la d’estiu, que és la principal, el primer dilluns de setembre (festa de Sant Sebastià). Per Sant Joan es fa revetlla amb repartiment de coca, i per Carnaval, cuita de botifarra i carn a la brasa.
La història
Fondarella consta en documents del segle XII, però se sap que el lloc havia estat ja incorporat anteriorment (1097), com Sidamon i Mollerussa, a l’església de Vic (des del segle XVI passà a la diòcesi de Solsona, a la qual encara pertany). Aquest sector fou repoblat per Berenguer Gombau d’Anglesola, i Fondarella figura en el testament de Bernat d’Anglesola, fet el 1182, que era senyor també de Miralcamp, Golmés, Gerb, Sidamon, les Ventoses i Paganell. Una làpida hebraica al·lusiva al rabí Salomó Cresques, trobada el 1929, indica que hi hagué una petita comunitat jueva, potser al voltant de l’alfòndec o hostal, que devia durar almenys fins als avalots contra els jueus del 1391.
El 1365 la senyoria de Fondarella era de G. Moliner i al principi del segle XVII, segons Peguera, continuava essent un lloc sota el domini jurisdiccional d’un senyor amb categoria de baró. Es despoblà amb motiu de la guerra dels Segadors a mitjan segle XVII; aleshores havia passat sota el domini del capítol de la seu lleidatana, i els canonges, malgrat l’abandonament del lloc, designaven (com el 1697) batlles per poder controlar els emprius i prendre cura de l’arrendament de les herbes. El lloc s’anà poblant lentament al segle XVIII i en 1774-1806 les actes dels arxius lleidatans parlen de la plantació de moreres en aquesta zona (per a la cria del cuc de seda) i també de l’extensió de l’ametller i l’olivera. Continuà en mans del capítol de Lleida fins a l’abolició de les senyories, i l’arribada del canal representà una relativa prosperitat.
Dins el terme hi hagué el monestir premostratenc de Sant Nicolau de l’Hospitalet, fundat vers el 1220 per Guillem i Sibil·la d’Anglesola com a hospital prop del camí ral de Barcelona a Lleida i Aragó; el 1224 fou donat a l’abadia premostratenca de Bellpuig de les Avellanes perquè hi erigís un priorat. El 1231 tenia el títol d’abadia, però des del 1250 el títol fou solament de priorat. El 1285 encara hi havia 8 religiosos, però la decadència s’inicià al segle XIV i el darrer prior esmentat és de l’any 1505; el 1510 era ja una simple comanda regida per un sacerdot secular i la darrera vegada que surt esmentada l’església i comanda de Sant Nicolau és el 1592. Tant l’hospital com l’església eren en ruïnes a mitjan segle XVII i avui només en resta el nom en la partida rural de l’Hospitalet.