i Fontanilles | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Fontanilles

Municipi
Baix Empordà

Sumari de l’article

Fontanilles
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Empordà, estès a la dreta del Ter; el Daró travessa el terme en dos sectors, aigua amunt i aigua avall del terme de Gualta.
Població: 
173 h
[2009]
Extensió: 
9 km2

Situació i presentació

Limita al N amb la Tallada d’Empordà i Ullà, al NE amb Gualta i Torroella de Montgrí, al SE amb Pals, al S amb Palau-sator, al SW amb Ullastret i a l’W amb Serra de Daró. Comprèn el poble de Fontanilles, cap del municipi, i Llabià. També inclou una vintena de masos disseminats, gairebé sempre al cim de les petites eminències eocèniques que emergeixen de la plana.

El terme és regat pel Daró, riu que travessa els dos extensos sectors planers del territori: al NW, aigua amunt de Gualta, abans d’ésser canalitzat, i al SE, després d’haver estat convertit en canal i haver rebut aigües del Ter per mitjà del rec del Molí de Gualta. Aquesta séquia i la Riera Nova, afluent del Daró, solquen també el sector NW. La plana al·luvial oriental és accidentada a ponent per turons de contorns suaus i de poca elevació (80 m d’altitud màxima), que la separen de la cubeta del dessecat estany d’Ullastret.

Travessa el terme a llevant la carretera que va de Torroella de Montgrí a Pals (tram de la C-31), de la qual surt un ramal que arriba al nucli de Fon tanilles. A l’extrem NW del terme hi passa la carretera local que comunica Torroella de Montgrí i Parlavà, des d’on surt un camí que porta a Llabià.

La població i l'economia

Segons la demografia històrica, Llabià fou lleugerament superior en habitants, almenys des de la fi del segle XV fins a l’inici del XIX. A partir dels anys trenta del segle XIX aquesta relació s’invertí i passà a ser Fontanilles, per poca diferència, el lloc més poblat. El poblament d’aquest municipi rural augmentà als segles XVIII i XIX, però tingué una forta reculada a la fi del segle XIX a causa de la crisi agrària. El conreu de l’arròs, reintroduït al baix Ter al principi del segle XX, comportà una etapa pròspera que es reflectí en el creixement demogràfic, que perdurà fins el 1920. L’augment de població tingué, paradoxalment, una represa important en l’etapa mísera i difícil de la guerra —entre el 1936 i el 1940—, quan l’arròs esdevingué un producte cobejat (260 h el 1940). Després d’aquest període l’indret no s’escapà de l’èxode rural vers les viles industrials i la zona turística: 142 h l’ any 1979, 125 h el 1990 i 119 h el 1996. Iniciat el s. XXI presentava una lleugera recuperació, 138 h el 2001 i 164 h el 2005.

La zona aturonada és coberta per algunes pinedes esclarissades i té espais erms, amb mates baixes que alternen amb conreus de secà, principalment cereals i algunes oliveres. Aquests terrenys contrasten amb la plana, en la qual els canals alimentats pel Daró i el rec del Molí de Gualta —essencialment amb aigua del Ter— permeteren el conreu de l’arròs en indrets ocupats abans, en una bona part, pels aiguamolls. Tanmateix, l’arrossar, que havia tingut un increment molt gran fins els anys quaranta del segle XX, a partir del decenni dels cinquanta experimentà un ràpid retrocés fins a quasi desaparèixer i fou substituït pel conreu de farratge (sobretot alfals), blat de moro, hortalisses i arbres fruiters. La ramaderia és cada vegada més important; hom hi cria bestiar boví i aviram i, en menys quantitat, porcí.

El poble de Fontanilles

El poble de Fontanilles, que tenia 115 h el 2006, ocupa la carena i els vessants de dos tossals i la depressió que els separa. A l’extrem N, a 29 m d’altitud, s’aixeca l’església parroquial. Al cim del pujol de migdia hi ha les restes del castell medieval. Entre ambdós turons, s’escampen de forma desordenada masies i casalots dels segles XVI al XIX, algunes abandonades i d’altres arranjades per a segona residència. Des del poble, o des del puig de Miramar (54 m) hom pot gaudir d’una àmplia vista que s’estén sobre els conreus del pla, delimitats per les fileres de salzes i d’àlbers. L’església parroquial de Sant Martí de Fontanilles fou consagrada l’any 965 pel bisbe Arnulf de Girona. El 1019 passà a dependre de la canònica de la seu de Girona, segons l’acta de consagració d’aquesta comunitat. Més tard depengué dels canonges augustinians de Santa Maria d’Ullà, com consta en l’acta de consagració de l’església d’aquest cenobi baixempordanès, de l’any 1182. L’edifici, d’estructura romànica del segle XII, presenta formes i afegitons tardans. D’una nau amb absis semicircular, l’església és bastida amb carreus ben tallats i coberta amb volta apuntada i seguida. Conserva la finestra romànica de doble esqueixada, però la porta, al mur de migdia, és de la reforma dels segles XVII i XVIII, a la qual cal atribuir també les capelles laterals i la sagristia. Damunt el temple fou aixecada, tardanament, una obra de fortificació, amb sageteres i obertures rectangulars, més tard convertida en terrabastall. Un campanar d’espadanya proveït de quatre arcs es dreça sobre el mur de ponent, sota el qual són visibles restes del primitiu cloquer de cadireta romànic.

Els vestigis del castell de Fontanilles, que es remunta als segles XI i XII, són anomenats popularment el Castellot, com tot el pujol on es troben, uns 200 m a migdia de l’església. A l’extrem NE hom pot veure encara el basament d’una torre circular. La festa major de Fontanilles se celebra el primer dissabte de juliol.

Altres indrets del terme

Llabià

El poble de Llabià (64 h el 2005) és uns 2 km al NW del cap de municipi, en un replà de la serra i a 54 m d’altitud, sobre el pla que ocupava l’estany d’Ullastret, del qual emergeix el puig de Sant Andreu, on hi ha una ciutat preromana. El nucli de Llabià consta d’una quinzena de vells edificis, dels segles XVI-XVIII, amb llindes de pedra que s’agrupen entorn de l’església i formen estrets carrers. Algunes són deshabitades i d’altres han estat restaurades per estiuejants. Al carreró de l’església es destaca una finestra gòtica d’arc trilobulat. L’església parroquial de Sant Romà ja existia l’any 1058. El 1182 consta com a possessió de la canònica d’Ullà. És romànica, del segle XII o XIII, d’una nau capçada amb un absis semicircular, construïda amb grans carreus de pedra sorrenca. La nau es cobreix amb volta apuntada; l’arc triomfal és de mig punt, i la coberta del presbiteri, de quart d’esfera. A la façana hi ha un finestral de doble biaix i la portada —més tardana— és de gran dovellatge extradossat per una arquivolta que acaba en mènsules en forma de testes esculpides. La torre campanar es dreça sobre l’angle SW del temple. La festa major es fa el dissabte pròxim al 26 de maig.

El mas de la Peixera és situat a la plana, a la dreta del Daró i uns 500 m al N de Llabià. A la façana, amb espitlleres, hi ha una porta adovellada. Sembla que són els únics vestigis que conserva del casal fortificat de la Peixera, documentat el 1410. Aleshores n'era senyora Ermessenda de Santfeliu. Als voltants de Llabià —el nom del lloc deriva d’un antic topònim llatí— apareixen bocins de ceràmica preromana i romana.

La història

Fontanilles i Llabià eren llocs del comtat d’Empúries. Fontanilles és esmentat per primera vegada el 959 com a possessió del comtat d’Empúries, confirmada a un magnat de nom Riculf. També en el mateix document s’esmenta un alou in villa Libiano .

Torna a haver-hi documentació de Fontanilles el 965, any de consagració de la seva església, i del lloc de Llabià, el 1046. Al segle XIII hi ha notícia del llinatge de cognom Llabià . El 1294 el rei Jaume II ordenà a Bernat de Llabià que es fes càrrec de la direcció de les obres del castell de Montgrí.

El 27 d’octubre de 1309 el comte Ponç Hug IV d’Empúries atorgà testament en el lloc de Llabià. Fontanilles i Llabià formaren també part de la baronia de Torroella de Montgrí.

Llegir més...