Feliu Formosa i Torres

(Sabadell, Vallès Occidental, 10 de setembre de 1934)

Feliu Formosa i Torres

© Òmnium Cultural

Escriptor i director escènic.

Llicenciat en lletres. Fundà el Teatre Independent Català i el grup teatral Gil Vicente. Visqué un quant temps a Alemanya i s’ha destacat per la introducció a Catalunya de corrents teatrals foranis. Com a director escènic, cal remarcar L’encens i la carn (1965), sobre texts dels segles XV i XVI i Cel·la 44 (1970) sobre l’escriptor expressionista Ernst Toller. Publicà, amb Artur Quintana, una antologia alemanya de combat (A la paret, escrit amb guix, 1967), l’obra teòrica d’orientació marxista Per una acció teatral (1971) i l’assaig El gest i la paraula. Assaigs 1969-2001 (2022).

Ha traduït poesia de François Villon i de diversos poetes alemanys com ara Bertolt Brecht, Georg Trakl i altres, narrativa de Klaus Mann i Thomas Mann i teatre de Karl Valentin, Peter Weiss, A.P. Čekhov, Henrik Ibsen, Tankred Dorst, etc. És autor de les peces teatrals Cel·la 44, estrenada el 1970, L’encens i la carn (1968, estrenada el 1965) i El miracle de la vaca cega (1998).

Inicià la seva obra poètica sobre la base d’una vasta cultura, un realisme existencial i la influència de Gabriel Ferrater: Albes breus a les mans (1973), Llibre de meditacions (1973), i evolucionà a Raval (1975), poemes en prosa de caràcter visionari, Cançoner (1976), escrit per interpretar l’absurd de la mort, i Llibre dels viatges (1978) —premi Carles Riba, 1977— que introdueix elements d’activitat inconscient. L’any 1980 recollí la seva obra poètica a Si tot és dintre que també inclou un llibre inèdit, Amb tots els tons del dolor i de l’atzar. A Semblança (1986, Lletra d’Or i premi Ciutat de Barcelona), escrit en versos lliures, decasíl·labs, que sembla iniciar un nou tombant, li seguiren Amb efecte (1987, premi Ciutat de Palma) i Pols al retrovisor (1989), en col·laboració amb Joan Cases, Per Puck (1992), Elegia (1993, espectacle que a més interpretà), Al llarg de tota una impaciència (1995, premi Crítica Serra d’Or), Les nits del llamp (premi de la Institució de les Lletres Catalanes 1997), Immediacions (2000), format per 250 poemes d’un sol vers, Cap claredat no dorm (2001), l’antologia Darrere el vidre. Poesia 1972-2002 (2004), Centre de brevetat (2006), Núvols d’acer (2008), sobre escultures d’Albert Novellon, La pedra insòlita (2009), haikús basats en fotografies de pedres pintades per una persona amb paràlisi cerebral, Papallona de l’ombra (2018), una autoantologia, Del foc al vers (2019), L’incert encontre (2020), Ah, sí? (Poemes del confinat) (2023) i El temps sofert (2023). 

Ha publicat també els diaris i les autobiografies El present vulnerable 1973-1978 (1979), El somriure de l’atzar: Diaris II (2005), A contratemps (2005), Sala de Miralls (2013), Sense nostàlgia (2015) i El temps robat. Diaris, 4 (2019).

El 1988 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi i ha estat guardonat amb el Premio Nacional de traducció (1994), atorgat pel ministeri de cultura, els premis Llibre de la Generalitat de Catalunya (1997) i d’Honor de l’Institut del Teatre (1999), el Premi Nacional de Cultura de teatre (2002), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2005), el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2006) i el premi Friedrich-Gundolf-Preis a la difusió de la cultura alemanya a l’estranger, concedit per l’Acadèmia de la Llengua i la Literatura alemanyes (2011). Els anys 1999-2001 fou degà de la Institució de les Lletres Catalanes.