Començà a publicar el 1964 al diari Pueblo, però fins el 1973 es guanyà la vida com a tècnic de Televisión Española. Col·laborador d’un gran nombre de diaris i revistes (Ya, La Codorniz, Por Favor, El Jueves, Interviú, Diario 16, El Mundo, El País, on publicà regularment des del 1994 fins a la mort, etc.), el seu treball es caracteritza per un dibuix de traç gruixut d’aspecte abarrocat, i per la utilització d’un llenguatge funcionarial i hiperbòlic i, alhora, farcit d’expressions populars.
Durant el franquisme i la transició els seus acudits foren un reflex estrafet dels hàbits i la retòrica de l’Espanya oficial. Posteriorment combinà expressions de l’Espanya més tradicional amb d’altres sorgides de les noves tecnologies i la globalització. Algunes de les seves vinyetes donaren lloc a polèmiques. Publicà nombrosos reculls d’acudits i recreacions humorístiques de la història, com ara Los forrenta años (1977), Tu historia de hoy (1988), Estado cañí (1997), Mariano, el sobrio (1996) i No me fume (1996).
També tingué una presència freqüent a la televisió, on participà en diversos programes i per a la qual concebé i dissenyà sèries d’humor, com ara el noticiari humorístic Deforme semanal (1991). Rebé nombrosos reconeixements, entre d’altres la Creu de Sant Jordi (1998), el Premio a la Libertad de Expresión de la Unión de Periodistas (1979), el Premi Internacional d’Humor Gat Perich (2000) i la Medalla al mèrit en el treball del govern espanyol (2007).