Com a poeta i crític, es mogué en l’òrbita dels Jocs Florals de Barcelona: en fou mestre en gai saber (1883) i membre del cos d’adjunts, mantenidor en set certàmens, secretari (1884 i 1925) i president (1903). Paral·lelament fundà i dirigí La Il·lustració Catalana, La Llar i La Familia Cristiana. Col·laborà en La Renaixença, Joventut, etc., i, de manera preferent, en les empreses editorials i periodístiques de Francesc Matheu.
Destacà en la defensa dels drets de Catalunya i de la seva llengua intervenint, per exemple, en el Primer Congrés Catalanista (1880), en la discussió de les Bases de Manresa (1892) i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Fou president de la Lliga de Catalunya (1898-99), i com a tal feu un discurs important sobre Los conflictes d’Espanya i lo catalanisme, i vicepresident de la Unió Catalanista (1899-1900). La seva obra fou recollida, només en part, a “Lectura Popular” (1914).
Publicà en llengua castellana una versió escolar de l’Epístola a los Pisones (1892), d’Horaci, i una de poètica, en llengua catalana, d’Electra (1912), de Sòfocles. I traduí, entre d’altres, poemes de Moscos de Siracusa, lord Byron, Heine, Mickiewicz i Baudelaire.
Bibliografia
- Molas Batllori, J. (1996): “Josep Franquesa i Gomis, poeta i activista oblidat”. L’Avenç, 200, p. 84-87.
- Panyella, R. (2007): “‘Los poetas del renaxement son escriptors y soldats a la vegada’, una aproximació als quasi primers trenta anys (1875-1903) de l’activisme catalanista de Josep Franquesa i Gomis”, dins Panyella, Ramon (ed.): La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània. Lleida / Barcelona, Punctum & GELCC, p. 221-232.