Atret pel regionalisme, seguí la línia narrativa del verisme, però sense la preocupació formal d’aquest corrent. Inspector d’enginyeria, viatjà i conegué bé la Toscana, regió on sovint situà les seves obres, les més famoses de les quals són Cento sonetti in vernacolo pisano (1872), Le veglie di neri (1884), All’aria aperta (1887), Nella campagna toscana (1908) i Acqua passata (1921). Usà el pseudònim anagramàtic de Neri Tanfucio.