S'inicià amb l’assaig Breu història del teatre català (1967) i les novel·les Abans del foc (1971) i, sobretot, De mica en mica s’omple la pica (1972), que el consagrà en el gènere negre i d’intriga, al qual retornà amb les novel·les Tarda, sessió contínua: 3,45 (1976), La corona valenciana (1982), Sota el signe de Sagitari (1986) i Quan traslladeu el meu fèretre (1987), i en els volums de narracions Les claus de vidre (1984) i Vida de gos i altres claus de vidre (1989). La trilogia mitològica formada per L’illa de les tres taronges (1983), L’anell de ferro (1985) i El jardí de les palmeres (1993, premi Ramon Llull) i els contes La matèria dels somnis (1986) el revelaren com un pioner de l’aventura fantàstica i mítica en la literatura catalana. Conreà també la ficció política amb Per quan vingui un altre juny (1987), La guàrdia del rei (1995), sàtira del mitjà televisiu, i La mort de Guillem (1996), basat en l’assassinat real d’un jove independentista. Sol o en col·laboració escriví guions televisius i cinematogràfics (Les cartes d’Hèrcules Poirot, Les claus de vidre, La reina de la selva, Qui?, Ensaïmades i diamants, Havanera, etc.), sovint basats en obres pròpies.
Casat amb l’escriptora Maria Antònia Oliver, més enllà del valor intrínsec de la seva obra, la rellevància de Fuster es projectà també en la faceta d’activista destinada a ampliar el nombre de lectors en català amb diverses iniciatives. Destacà, en aquest sentit, l’impuls a les anomenades “literatures de gènere” de signe inequívocament popular, iniciativa que es manifesta no tan sols en la seva inclinació pel gènere negre, sinó també per incursions en d’altres com la ciència-ficció, l’erotisme i el terror, generalment a través del col·lectiu Ofèlia Dracs, del qual fou el principal impulsor. Conreà també la traducció, especialment del francès, i la seva versió de Bella del senyor, d’Albert Cohen, meresqué el 1989 el premi Crítica Serra d’Or. Amb l’objectiu de cohesionar el col·lectiu d’escriptors en català, fou cofundador, secretari i, des del 1996 fins a la seva mort, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i tingué també participació en iniciatives civicopolítiques com ara el Congrés de Cultura Catalana, del qual fou delegat de l’àmbit literari. Col·laborà assíduament a la premsa en català. Pòstumament (2017) li fou publicat el poemari Poema dit de la Redempció.