OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Francesc d’Assís Galí i Fabra

Disseny i arts gràfiques    Pintura    Educació
pedagogia pedag, pintura pint i dibuix dib
Pintor, dibuixant i pedagog.
Barcelona, 1880 — Barcelona, 1965

Fill de Bartomeu Galí i Claret i nebot de Pompeu Fabra. Començà estudis d’arquitectura i passà per Llotja i per l’acadèmia Hoyos de Barcelona. Molt amic des de jove del seu futur cunyat Joan Llongueras —la seva primera obra d’envergadura fou un gran retrat seu—, compartí amb ell un taller al qual s’afegí Manuel de Montoliu i, esporàdicament, Ricard Opisso. En aquesta època fou influït pel Modernisme de Casas i Rusiñol, que l’encoratjaren; però poc més tard acusà la influència d’Alexandre de Riquer, amb qui aprengué el gravat, i conreà un Modernisme més simbolista. Fou soci del Cercle Artístic de Sant Lluc. Aviat se sentí atret per la pedagogia artística, i pronuncià alguna conferència a l’associació Art i Pàtria (1901) glossant texts de Ruskin. A vint-i-sis anys fundà la seva escola d’art, on impartí un ensenyament humanístic —ell tenia uns amplis interessos culturals— que partia de la base que l’art s’havia de desvetllar perquè no es podia ensenyar. Les seves idees s’oposaren als mètodes naturalistes, tardanament imposats a Catalunya, i, contra el que aquestes escoles practicaven, els seus alumnes, a les excursions, mai no pintaven del natural, i al taller sovint percebien el model només amb el tacte. Defensà un art més proper a Itàlia que no el promogut pels modernistes, de caire més nord-europeu. Entre els seus deixebles hi hagué Cèsar Martinell, Joan Bergós, el mexicà Francisco Goitia, noms importants dins el proper art noucentista, com Plandiura, Monegal, Aragay, Ignasi Mallol, Rubió i Tudurí, els Puig i Gairalt, Reventós, Francesc Vayreda, Mirambell, noms destacats dels corrents postnoucentistes —Jaume Mercadé, Rafael Benet, E.C.Ricart— i fins i tot de l’avantguarda, com Miró o Llorens i Artigas. Fou vocal tècnic del Consell d’Investigació Pedagògica —l’antic Consell de Pedagogia—, des del qual impulsà la creació, el 1915, de l'Escola Superior dels Bells Oficis, que dirigí fins el 1924, quan la Dictadura ho desbaratà. Exercí després l’ensenyament artístic a l’Ateneu Polytechnicum. El 1936 esdevingué representant de les belles arts al CENU, i més tard succeí Josep Renau en la direcció general de belles arts de la República Espanyola, càrrec des del qual ajudà decisivament al salvament de les peces del Museo del Prado de Madrid, entre altres obres d’art. Exiliat des del 1939, residí a Londres i a Hampstead. En retornar fou premiat a la primera i tercera Bienales Hispanoamericanas de Arte (1952 i 1956). Féu molt poques exposicions individuals: a Barcelona el 1899, el 1933, el 1935, el 1951 i el 1955, a Madrid el 1966 i a Anglaterra durant l’exili. El seu art parteix de les esmentades influències modernistes i assolí un popularisme contingut, entre abarrocat i arcaïtzant, de sòlida construcció i formes ben definides, cabdal dins el Noucentisme. Practicà la pintura de cavallet —molta figura i poc paisatge—, el cartellisme —"Vell i Nou”, Exposició Internacional del 1929, exposició El Arte en España (1929), fira de Bilbao (1930), Orquestra Pau Casals (1931), Jocs Florals de Londres (1947), Caixa de Pensions (1954), Congrés de Malalties del Tòrax (1954), etc—, el muralisme, sovint al fresc: a la central de correus de Barcelona (1928), conjunt d’obres per a l’Exposició del 1929 —cúpula del Palau Nacional, frontis del Palau de la Metal·lúrgia (destruït)—, o a la Seu Nova de Lleida (destruïts el 1936), així com diverses cases particulars i, a la postguerra, l’església de Montserrat a Pedralbes, l’Hotel La Rotonda de Barcelona, l’alcaldia de la ciutat (1959), l’Hotel Cap sa Sal de Begur (1962), el Banc de Crèdit i Inversions (1965), etc. També sobresortí com a dibuixant, amb obres de traç fi i perfecte i estudiada difuminació que, especialment en els seus darrers anys, jugaven amb motius o disposicions insòlits o fantàstics que aportaven una rara poesia, relacionable amb el culte oníric d’un Cocteau.

Col·laboració: 
FFV

Llegir més...