Actiu entre el 1466 i el 1507, fou la personalitat dominant a Castella i a Lleó de l’escola anomenada hispanoflamenca. Les seves primeres obres —retaule de San Ildefonso, a la catedral de Zamora (~1466), taula del Martiri de Santa Caterina (Museo del Prado, Madrid)— acusen una forta influència flamenca, especialment de D. Bouts. És també autor del retaule de Sant Andreu (~1470, Museo Diocesano, Salamanca) i de les taules de la Pietat i la Crucifixió (Museo del Prado), on revela un estil realista, fins a extrems patètics, i una gran duresa i fredor, sobretot en els paisatges, coincident amb C.Witz, del qual rebé l’influx. Treballà preferentment a Salamanca, on decorà la volta de la biblioteca de la universitat (~1473-94), la seva obra cabdal, amb motius de matís renaixentista. Amb l’ajut de col·laboradors executà, a partir del 1490, els retaules de San Lorenzo de Toro, d’Arcenillas i de Ciudad Rodrigo (galeria d’art de la Universitat de Tucson, Arizona).