Ǧamāl al-Dīn al-Afḡānī

Ministre de l’emirat de l’Afganistan, durant la guerra per la successió de Dost Muḥammad hagué de fugir a l’Índia (1869), on inicià les campanyes antibritàniques que li comportaren constants exilis fins a la mort. Al Caire es posà en contacte amb Muḥammad ‘Abdū i Sa'd Zaglūl, amb els quals forjà el nacionalisme egipci (principalment des de la lògia dependent del Gran Orient francès, fundada per ell el 1878). Des d’Europa col·laborà en la revista “Diyā’ al-Hāfiqayn” i en el setmanari "'Urwa al-Wutqā”, que, enviat clandestinament a Egipte i a l’Índia, fou portaveu del panislamisme. És autor d’un tractat antimarxista (al-Radd ‘alā al-Dahriyyīn, 1878) i de diversos articles polèmics contra Renan sobre la pretesa incompatibilitat entre l’islam i la ciència, recollit en el “Journal des Débats” (1882).