Estudià dret i filosofia i lletres i ingressà en el cos diplomàtic; residí a Anvers (1892), a Hèlsinki (1896) i a Riga (1898), d’on fou cònsol. Esperit crític i introvertit, potser el seu fracàs matrimonial i una paràlisi progressiva foren els motius del seu suïcidi, al Dvina. En morir deixà publicades poesies i col·laboracions periodístiques, com les del diari “El Defensor de Granada”, dos llibres d’assaigs i dues novel·les. Granada la bella (1896), estudi alhora racionalista i intuïtiu de la idiosincràsia de la ciutat, sembla preludiar la seva obra Idearium español (1897), una de les primeres manifestacions crítiques sobre la situació històrica d’Espanya de la generació del 98. És una síntesi interpretativa de la història col·lectiva, que atribueix la decadència del país a una inadequació entre les directrius polítiques seguides i el veritable caràcter de l’home hispànic (estoic, individualista, amb elements semítics i cristians), i intentà un programa de regeneració. El drama en vers El escultor de su alma (1904) segueix un esquema idèntic. Complement de l' Idearium és la correspondència amb Unamuno, aplegada a El porvenir de España (1905). També tenen un sentit polític, bé que més nihilista, les dues novel·les La conquista del reino Maya por el último conquistador español, Pío Cid (1897), sàtira de la civilització, i Los trabajos del infatigable creador Pío Cid (1898). Hom en publicà pòstumament l' Epistolario (1904) i Cartas finlandesas (1905), assaigs sociològics, Hombres del Norte (1905), sobre literatures escandinaves, i España filosófica contemporánea y otros trabajos (1930).