Miquel de Garganta i Fàbrega

(Olot, Garrotxa, 1903 — Olot, Garrotxa, 1988)

Farmacèutic i botànic, germà de Joan i de Josep Maria.

Estudià farmàcia a la Universitat de Barcelona, on es llicencià. Es doctorà a Madrid (1934), amb la tesi Francisco Bolós y la cultura de su tiempo (1936). Des de 1926 col·laborà en el Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, i també en fou membre. Col·laborà amb Pompeu Fabra en la part botànica del Diccionari general de la llengua catalana i en l’Album Meravella. Confeccionà més de 3.000 cèdules de mots vulgars catalans de botànica. En acabar la guerra civil, el 1939 s’exilià a Colòmbia i s’establí a Medellín, sota la protecció especial d’Eduardo Santos, aleshores president de Colòmbia. Hi exercí la docència com a catedràtic de ciències naturals a la Universitat d’Antioquia. En aquest país descobrí espècies botàniques noves, algunes de les quals duen el seu nom, com Culcitium Gargantanum, Oreopanax Gargantae i Puya Gargantae. Publicà monografies, com La coca en el occidente colombiano (1942) i Noticia etnobotánica acerca del ulluco en Colombia (1967). Ha escrit també L’antic jardí botànic de Barcelona... (1949) i Les plantes en “L’Atlàntida” de Verdaguer (1970). El 1967 tornà a Olot, on continuà fent aportacions a la història de la botànica i de les ciències naturals. El 1984 publicà Pàgines olotines i notícies de naturalistes catalans, que recull una part significativa de la seva obra dispersa apareguda en diferents publicacions entre el 1928 i el 1983. El 1986 rebé la Creu de Sant Jordi.