Fundada per Joan Gaspar i Xalabarder, a partir d’una botiga de marcs i estris de pintura, era situada al carrer del Consell de Cent de l’Eixample barceloní i compaginà aquesta activitat amb la de sala d’exposicions. Els primers vint anys i escaig mostrà l’obra de Nonell, Casas o Meifrèn, entre d’altres. El 1927, quan es convertí exclusivament en galeria d’art, adoptà el nom de Sala Gaspar i el fundador incorporà a la direcció de la galeria el seu fill Miquel Gaspar i Paronella i el seu nebot Joan Gaspar i Paronella. Després de la reobertura de la sala en acabar la Guerra Civil Espanyola (1939), es convertí en el principal focus de l’art contemporani a Barcelona. Gràcies als contactes amb Jaume Sabartés, l’any 1955 els Gaspar entraren en contacte amb Picasso, el qual el 1956 hi feu la primera exposició a l’Estat espanyol després de la guerra, i els anys següents hi exposà regularment. L’exposició del 1960 “30 cuadros inéditos” de Picasso fou la que tingué més ressò. Juntament amb Sabartés, el notari Raimon Noguera i l’editor Gustau Gili, la Sala Gaspar constituí el nucli impulsor del Museu Picasso de Barcelona. La galeria exposà també obra de Joan Miró, Antoni Clavé, Josep de Togores, Antoni Tàpies, Eduardo Chillida, Georges Braque i Alexander Calder, entre d’altres i, posteriorment obra dels grups El Paso i Parpalló, Joan Josep Tharrats, Miquel Ibarz, Eduard Arranz-Bravo, Rafael Bartolozzi, Andreu Alfaro, Montserrat Gudiol, etc. Els anys 1949-53 mantingué una galeria a Madrid. El 1972 s’afegí a la direcció de la galeria el fill de Joan Gaspar, Joan Gaspar i Farreras, el qual, un any després de la mort de Miquel Gaspar (1989), s’establí pel seu compte amb la Galeria Joan Gaspar. La Sala Gaspar tancà el 1996.