Fou un dels fundadors del grup Estudi (1939). La seva poesia, influïda per Carles Riba i López-Picó, comprèn Artifici (1946), Imatges solitàries (1947), Poema de l’amic (1950), Atzurs rebels (1951), Arbre (1955), Llegenda i veritat (1956), Cançons en l’aire (1966), Ciutat oberta (1978), Lliçó de temps (1982, premi Ciutat de Barcelona 1975) i Festa (1991).
Guanyà la flor natural, l’englantina i la viola al Jocs Florals de Barcelona (1971, 1976 i 1977) i fou mestre en gai saber (1977). També és autor d’obres teatrals, com La difícil veritat (1950), Parèntesi primaveral (1951), del llibret de l’òpera d’Agustí Cohí Grau, Nausica (1951) i La filla del carmesí (1953). En prosa publicà Apunts per a un assaig d’introspectiva poètica (1966).
El 2002 rebé la Creu de Sant Jordi pel seu “impuls a la normalització de la llengua i al redreçament de la nostra cultura en els anys de la resistència al franquisme”.